dimecres, de desembre 02, 2009

Per una literatura capitalista

. dimecres, de desembre 02, 2009

Quan estava punt d’acabar la lectura de Per una literatura capitalista d’Abel Cutillas tenia la sensació que m’havien escatimat alguna cosa. No parlaré de frustració d’expectatives perquè resultaria exagerat; en tot cas, tenia la sensació que un llibre amb aquest títol hauria de presentar una caracterització mínima de quina cosa sigui el capitalisme per mirar de situar-hi la cosa literària. Però no penso caure en el parany de descriure com hauria de ser el llibre Per una literatura capitalista d’Abel Cutillas que hauria d’haver escrit un tal Abel Cutillas. Entre d’altres raons, perquè parlar de l’home de negocis —businessman— com a model de l’escriptor permet intuir un cert capitalisme més o menys ideal. No hi ha tampoc gaires al·lusions a la qualitat literària ni s’hi troben receptes d'autoajuda estètica; la literatura capitalista aspira a l’èxit en el present, atès que ningú pot garantir la perdurabilitat del gust estètic en el futur:

Nietzsche és el businessman. El cas Nietzsche hauria de servir per explicar els aspectes inexplicables de la literatura i la cultura actuals, però no des d’una posició teòrica, sinó des d’una posició pràctica. És a dir, Nietzsche ens hauria de servir per explicar no què és l’escriptura sinó com escrivim; no què som sinó com som. Nietzsche, el monstre, hauria de servir per explicar com escrivim coses monstruoses com les que escrivim. Per exemple: com escrivim que tot és literatura? S'han trencat el cap intentant desxifrar què vol dir la frase. I no es tracta de què vol dir, sinó de com ha estat possible escriure això.
Precisament Nietzsche, sobretot el Nietzsche últim d’Ecce Homo, és l’home que prefigura l’actitud prototípica de l’escriptor en la fase actual del capitalisme consumista. Aquest breu fragment resumeix molt bé les línies generals del llibre:

El businessman trenca la idea unitària de destí humà en fer-se conscient que ell mateix, cadascun d’ells, haurà de procurar-se el seu propi destí (self-made man). A nivell de l’escriure aquest pas significa que ja no hi ha una idea unitària d’art a la qual escriptors i escriptorets s’hagin d’apuntar, ni escoles, ni manifestos; ara l’únic que queda és l’obra i l’autor: cada obra i cada autor (self-made work). L’obra, l’autor només defugirà l’esforç inútil, i el seu dimoni: la melancolia, si s’autodissenya com a destí. Ser un destí, això encomana el consell de Nietzsche a cada obra i a cada autor. Ser un destí, això encomana Nietzsche a l’escriure. No em direu que no és un consell cent per cent
capitalista.
La manca d’un metarelat estètic que permeti a una majoria sumar-se a escriure conjuntament l’air du temps propicia que cadascú dissenyi necessàriament la seva estratègia literària, de manera que la versemblança de cada obra depengui dels termes que s’estableixin des dins de l’obra i que sovint resulti inoportú aplicar-hi des de fora un motlle estètic, tan coherent i elegant com es vulgui. Determinar si un llibre és bo o dolent és més complicat que mai perquè les equivalències automàtiques entre bellesa, veritat i bondat fa molt que són falses.

Seria injust, però, acontentar-se amb aquestes cites. El llibre és una successió d’idees estimulants, prou precises per suscitar la discussió al voltant de temes molt pertinents sobre la situació actual del camp literari. Per exemple:
L’escriptor és una multinacional de vellut disfressada de cultura: diaris, opinions, política, fires de vanitats, columnisme, entrevistes a la premsa, llibres, afinitats electives, empreses editorials, holdings d’opinió, el premi com a inversió de futur, crítica retroalimentada...
O bé:
La divisió del treball entre escriptor i lector es fon per culpa del virus imparable de l’opinió personal publicada: els blogs, els comentaris, la participació a classe, la sobredosi de jos... Efectivament: el desert creix.

Sobredosi d’opinió i d’informació, un eixordador soroll de fons contra el qual cal que l’escriptor publiqui opinió constantment i, de tant en tant, algun llibre que ens recordi la seva condició. Visibilitat, en diuen.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon article.

j. podrit ha dit...

Personalment, lectura molt decebedora: a banda d'errades ortogràfiques imperdonables - política d'empresa?- i parafraseig constant de la mateixa idea en catàfores interminables, sentències dubtoses. Per exemple, pàg. 33: "dels metarelats cosmovisionals hem passat als egorelats d'autodisseny. L'autodisseny entès com a discurs, com a egorelat, com a projecció del jo..." ¿No és aquest egorelat, l'egoholisme, el mateix Jo fichteà i la bildungroman, o "bildungsrelat" tal com sembla postular-se, que el propi Lyotard denuncia a La condició postmoderna? Val, potser m'erro i el debat que en sorgeixi sempre valdrà la pena. Sens dubte el llibre és prou interessant per a saber què es cou a la consciència postmoderna catalana, però llegir Fredric Jameson resulta molt més interessant i productiu, si més no per a mi.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Mai se m'hauria acudit veure a Nietzsche com a origen de l'escriptura capitalista. Jo sóc massa simple, potser no ho he entés.

el llibreter ha dit...

Gràcies, anònim.

D’errates, n’hi ha alguna de ben espectacular, J. Podrit. Malauradament ja no m’escandalitzo per això, però en un llibre de només 95 pàgines resulta un xic decebedor. No m’ha decebut, però el llibre. La repetició amb variacions de les idees principals resultaria avorrida si no s’hi afegissin matisos; és a dir: si no avancés amb l’argumentació, i diria que com a opció d’estil està molt ben dirigida, com l’oscil•lació entre una fanfarroneria desmenjada i un entusiasme engrescador. D’altra banda hi ha capítols que m’han agradat molt per la capacitat de síntesi de temes complexos i l’elegància amb què els utilitza per reforçar la seva argumentació: «L’escriptura porta la mort» em sembla d’antologia.

No com a predecessor de l’escriptura capitalista, Sílvia, sinó com a visionari capaç de preveure l’actitud predominant de l’escriptor contemporani que, a més a més, pot prendre’l com a model. Quina cosa sigui la literatura capitalista no queda clar, com dic al començament, però sí com es comportaria la figura de l’escriptor en la fase actual del capitalisme. En qualsevol cas, és culpa meva si no ho has entès; Abel Cutillas és molt més clar.

Salutacions cordials.

El Pobrecito Hablador del Siglo XXI ha dit...

Perdona la invasión
Únete si te apetece a esta iniciativa , y pásalo
EL DIA 13 DE DICIEMBRE ANTONIO MACHADO RECITA Y HABLA EN LA RED
Copia en tu blog el dia 13 de diciembre un poema o un texto de Antonio Machado, o escribe sobre él. ¡Consigamos una jornada machadiana vírica!

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Gràcies per l'explicació, Llibreter! No és culpa teva, ja em sol passar que tinc dificultat per a entendre les coses. Massa enrevessat per a mi. Salutacions.

Biel Barnils ha dit...

Ja m'han advertit que és un llibre espès, no necessàriament en el mal sentit de la paraula.
Però només per qui l'edita, l'autor, el títol i el tema té tots els números per ser llegit en breu per un servidor.
Salutacions cordials, Llibreter & Company ;)

Martí ha dit...

Per novel·les capitalistes i bones, cal llegir Ayn Rand: We the living, El Manantial, La Rebelión de Atlas, etc.

El Pobrecito Hablador del Siglo XXI ha dit...

Perdonad la invasión
Uníos si os apetece a esta iniciativa y pasadlo:
EL DIA 13 DE DICIEMBRE ANTONIO MACHADO RECITA Y HABLA EN LA RED
Copia un poema o un texto de Antonio Machado, o escribe sobre él, en tu blog, el día 13 de diciembre. Consigamos una jornada machadiana masiva en la red el día 13 de diciembre

David ha dit...

La gran paradoxa és que per criticar tot el món editorial actual, Cutillas hi ha de participar.

el llibreter ha dit...

Benvolgut hablador: ara m’adono que no he escrit res sobre Machado i és injust, perquè tant la prosa com la poesia m’han donat hores i hores de lectura apassionant.

No ho crec Sílvia: alguna vegada m’ha calgut llegir dues vegades alguna cosa que jo mateix havia escrit feia temps per entendre-la...

Tinc curiositat, Biel, per veure on el restarà amorrat després de llegir-lo ;-)

No em sembla gens paradoxal, David: la crítica no implica la negació. No és l'unic que critica el sistema des de dins. Fins i tot dedica algun estirabot a les llibreries —i no seria la primera vegada—, però això no implica negar que m’ha agradat molt.

Salutacions cordials.

David ha dit...

Gràcies per la resposta. Entenc el que dius i, en part, és cert. Ara, això de criticar el sistema des de dins sempre m'ha semblat contradictori. És clar que fer-ho des de fora no té cap repercussió, d'això ja se n'encarrega el sistema.
Una salutació.