Zona Dovlàtov

Fugida

El llibre, abans de ser llibre, fuig d’un lloc, de la Unió Soviètica, en fragments a través de diverses vies. Serguei Dovlàtov el recupera precàriament als Estats Units, l’apedaça i reescriu durant molts anys fins que es decideix a publicar-lo. És també, doncs, una fugida en el temps, una presa de distància per mirar d’objectivar i matisar els fets narrats. La fugida temporal pren forma en les cartes a l’editor, que donen lloc a una fricció entre el material narratiu fragmentari i la manera com l’autor el passa pel sedàs i l’explica.

Hi ha també una fugida dels precedents. En concret, dels models literaris sobre camps de concentració —Soljenitsin, Xalàmov—, que refusa perquè estan sotmesos a una intenció alliçonadora, a un idealisme que no s’adiu amb la construcció literària d’un espai penitenciari que és tots els espais on hi ha relacions entre persones; relacions de poder, al cap i a la fi. En general, a més a més, una fugida de la tradició russa: la presència dels clàssics vigila l’obra constantment. Aquesta fugida es materialitza en la selecció dels esdeveniments narrats: fugir de l’efectisme, tant si és truculent com sentimental:

Així, doncs, diguem que he passat per alt els detalls més corprenedors de la vida en un camp. No he promès als lectors un espectacle impressionant. Hauria preferit posar-los davant d’un mirall.

+

La contenció en la matèria narrativa es correspon amb la concisió en l’estil. Aquesta actitud produeix un escreix literari que sí és impressionant. Per exemple:

Tot i això, els afers amorosos imaginats amb la dona del
director del camp representen un dels conflictes més estesos del folklore local. Un dels temes recurrents de la mitologia de les presons.

Aquest tema gairebé fantàstic presenta una lògica artística indubtable. És precisament d’aquesta manera que es pot realitzar el somni de la revenja social.

Fora de la presó passa una cosa semblant. A Tallinn tenia un amic, l’Eino Ripp. Havia aconseguit seduir la dona del ministre estonià de cultura. [...] En Ripp em deia: «A través d’ella, m’he follat aquest maleït règim soviètic...»

La poesia trobadoresca traslladada a les penitenciaries soviètiques: un sistema literari medieval, que tenia a veure amb l’educació i el control polític dels joves cavallers sense patrimoni, travessa els segles per alimentar el desig de revenja dels reclusos.


Fricció

Prenem dues monedes, les freguem l’una contra l’altra. Si aconseguim un ritme de fricció adequat, es podrà percebre una tercera moneda virtual. La relació entre les cartes i la narració crea aquest tercer espai. La relació és de fricció perquè les cartes matisen i condicionen la lectura del material narratiu de manera conflictiva i no únicament complementària, des d’una perspectiva posterior als fets i també posterior al moment de concebre la matèria narrativa. El llibre però, fuig d’aquest constrenyiment, és molt més del que el narrador pretén mostrar. L’autor aconsegueix, amb el conflicte, crear un tercer espai.

=

Ricard San Vicente, al pròleg:

En resum, d’un món com és el soviètic —un món absurd, despòtic, inabastable, un món desigual i injust, un món imprevisible i alhora insensatament coherent, un món tan dur com entranyable i irreal, un món passat i no obstant tan present—, d’aquest món l’autor, a través de breus fragments narratius, construeix un tot, un univers literàriament organitzat que ens fa més comprensible ja no només la presó i els horrors soviètics, sinó una època i sobretot la vida i els homes, tots els homes.

Zona

La construcció deliberada d’un llibre fragmentari on l’autor discuteix amb si mateix mitjançant un narrador que correspon a èpoques i actituds diferents crea una incertesa, un distanciament de conclusions o alliçonaments, una zona que depèn de l’experiència penitenciària però que es projecta cap a l’experiència individual de cadascun dels lectors.