dilluns, d’agost 31, 2009

Sergio Bizzio

. dilluns, d’agost 31, 2009

Quan vaig descobrir que Constantino Bértolo havia decidit publicar dos llibres alhora de Sergio Bizzio a Caballo de Troya, vaig sentir un interès sobtat sobre aquest autor del qual no havia llegit mai res abans. Com que encara faltaven tres mesos perquè Realidad i Era el cielo arribessin a les llibreries, vaig creure que podria descobrir Sergio Bizzio amb Rabia, i vaig tenir sort: va ser una molt bona tria.

Abans de començar a llegir Rabia vaig témer que es tractés de la típica bona idea que es perd en bones intencions, d’allargassar l’anècdota inicial fins a diluir-la: un obrer de la construcció assassina el capatàs de l’obra i s’amaga a les golfes de la mansió on treballa la seva xicota, sense que ningú no se n’adoni. D’aquesta manera, com si fos un fantasma, espia la vida de la família i, a partir d’escenes esparses, mira de fer-ne relats coherents. El perill rau en allargassar la troballa innecessàriament, que la vida fantasmal del protagonista esdevingui finalment inversemblant. Però Sergio Bizzio aconsegueix vèncer el perill a cada pàgina, creant les seves pròpies regles de versemblança i ordint de manera magistral diversos punts d’interès: l’evolució del protagonista cap a una mena d’equilibri new age que posteriorment degenera, les trames que dedueix a partir de les escenes que espia, les estratègies per mantenir l’amor de lluny amb l’estimada malgrat que ella pensi que ha fugit, les tàctiques de supervivència i de comunicació amb el món exterior sense deixar rastre, records especialment rellevants de la seva vida reinterpretats des d’aquesta peculiar situació, etc. Una ràbia inicial, que condueix a un crim que sembla un episodi aïllat de la lluita de classes, s’expandeix en moltes direccions per construir un protagonista complex, estrany; fabulador i divagador i alhora meticulós i lúcid. Una entrada esplèndida en el món literari de Sergio Bizzio.

Quan al maig finalment van arribar els dos títols nous, em vaig decantar per llegir primer Realidad, simplement perquè l’havien vestit amb una sobrecoberta força atractiva i perquè em refiava del criteri dels editors a l’hora de destacar-la. De fet, me la vaig cruspir ràpidament: no la podia abandonar. Ara bé, quan la vaig acabar, em va quedar un regust d’insatisfacció molt gran. Un grup terrorista islàmic ocupa els estudis d’una emissora de televisió que emet la versió local de Big Brother. Però els concursants no són informats del segrest i els terroristes aprofiten l’ocasió per manipular el concurs i d’aquesta manera mostrar al món la degradació de la cultura occidental. Una mena de xoc de civilitzacions on la incomprensió mútua condueix a tota mena d’equívocs que contribueixen a configurar el caos que s’organitza al voltant dels estudis de televisió, entre les forces de seguretat, els familiars dels concursants, els badocs, els mitjans de comunicació, etc. El concursant favorit, a més a més, és una mena d’home sense atributs que gaudeix del favor del públic precisament perquè s’hi pot projectar gairebé qualsevol idea o sentiment. Però la novel·la resulta massa esquemàtica, no hi ha profunditat, el sarcasme no deixa gaire lloc per al matís i, malgrat la bona idea inicial, tot plegat sembla precipitat. Tot i això, les pàgines dedicades al reality show a Si és dolent t’ho recomano, un llibre desconcertant i engrescador de Steven Johnson publicat per La Campana, estan modificant retrospectivament la percepció de Realidad, i em sembla que el coneixement del medi televisiu que demostra Sergio Bizzio segurament demana una lectura més atenta de la novel·la.

Era el cielo m’ha semblat una novel·la excepcional, la que més m'ha agradat fins ara de Sergio Bizzio. Comença amb una altra bona idea; en aquest cas, salvatge:

Cuando llegué, dos hombres violaban a mi mujer. La escena me impactó con dosis iguales de incredulidad y de violencia, como si un niño acabara de golpearme con la fuerza de un gigante. Uno de los hombres, con el pantalón desabrochado, de pie frente a Diana, que estaba de rodillas, la sujetaba de la nuca con la misma mano en la que tenía un cuchillo, obligándola a hundir la cara en su entrepierna, mientras que el otro, desde atrás, inclinado sobre ella, le desprendía los botones del vestido.
Amb un començament així resulta difícil imaginar que la novel·la dibuixi un mapa precís de la intimitat del protagonista, un home divorciat que tracta de reconstruir un espai afectiu després d’un divorci que l’allunya de les petites felicitats quotidianes amb la dona i el fill. El desconcert i la por de la nova situació es traslladen a la novel·la amb salts temporals, disgressions, breus relats, al·lusions metaliteràries subtils i eficaces, etc. en què l’aclariment de qui va violar la dona i per què és només una de les línies argumentals teixides al voltant de la reconstrucció d’una identitat en crisi, tant en els aspectes més íntims com els socials: de la tendresa amb què evoca els moments viscuts amb el fill a la ironia amb què tracta les relacions de poder en el món de la televisió. No m’hauria importat gens que la novel·la tingués cent, dues-centes o tres-centes pàgines més.

6 comentaris:

Allau ha dit...

La vida reneix quan l'agost s'acaba. Se t'ha trobat a faltar.

kweilan ha dit...

Començaré amb Ràbia i m'apunto tot el que expliques en aquesta fantàstica ressenya.
benvingut!!

Galderich ha dit...

Llibreter, engrescadores ressenyes.
Gràcies i ben tornat!

el llibreter ha dit...

Volia tornar a la blogodependència amb una de les descobertes més fascinants de l'any. Moltes gràcies pels vostres ànims!

Salutacions cordials.

Jaume Puig ha dit...

El cognom de l'autor és premonitori ;-)

Arlequí ha dit...

Ben tornat siguis Llibreter! Noves recomanacions de llibres per apuntar a la llista dels que tinc pendents ;)

Salutacions ben cordials.