dijous, de juny 04, 2009

Un llac en flames

. dijous, de juny 04, 2009

Fins a la pàgina 96 d’Un llac en flames, Hilari de cara ha narrat diversos episodis de la vida de Marc Crespí, a partir d’una orgia en un prostíbul que estableix el temps present des del qual es retrocedeix i s’avança en les experiències iniciàtiques de la infantesa, la joventut a Barcelona com a revolucionari de casa bona, el retorn a Mallorca amb una mandrosa obra literària com a bagatge, les misèries de la Guerra Civil i els odis perdurables que va alimentar, una festa a casa d’un artista cèlebre...



El tòpic de la decadència familiar —l’avi mític, el pare responsable i el fill aviciat que dilapida l’herència—, sumat al tòpic de la decadència d’una societat estantissa i tancada, sumat al tòpic de la decadència d’uns ideals davant la frivolitat contemporània serveixen perquè l’autor escrigui amb una llibertat admirable: del relat de guerra, precís i colpidor, a la ironia crítica i lleugera contra els estereotips que pul·lulen per la festa de l’artista cèlebre, on Marc Crespí exerceix d’escriptor i on manté un breu diàleg amb un al·lot preciós:

—Em feia ganes de conèixer-te. He llegit coses teves. —Els ulls de Lluís l’examinaven de dalt a baix—. ¿No em demanes què m’ha semblat?— va dir.
—¿Què t’ha semblat?
—Hi ha de tot. El to està bé. —Begué un glop del seu tassó i es passà la llengua amb llepolia pels llavis—. Una mica trampós, tot plegat, però —afegí tancant els ulls.
—¿Trobes?— Digué Marc. El somriure de Lluís mostrà unes dents blanquíssimes i uns ullals ben esmolats.
—Això és la seva gràcia —digué Lluís. Els seus ullals gairebé cercaven el coll de Marc.
—M’han descobert— digué Marc, rient.
Evidentment, no hi ha cap raó consistent per determinar que aquest fragment sigui una al·lusió d’Hilari de Cara a la seva manera de narrar. Però sense sortir de la festa, al final de la pàgina 97:

Semblava que Clara li continuava llegint el pensament: els ulls li reien encara més. Cap dels dos sospitava que aviat es convertirien en còmplices, en confidents, en amants esporàdics, i en peces fonamentals en el disseny d’uns plans i d’uns moviments que si no haguessin resultat relativament tràgics i gairebé grotescs, haurien esdevingut realment tràgics, completament grotescs.
L’escriptura tramposa de Marc Crespí i els plans tràgics i grotescs em van acompanyar durant tota la novel·la. No d’una manera obsessiva, sinó com la mena d’expectatives o especulacions que es modifiquen —es compliquen o es descarten— quan s’avança en la lectura. La trampa i el pla se’m van unir en la desconfiança envers el narrador: qui explica la història? Per què? Esbrinar-ho va contribuir a gaudir més d’Un llac en flames, a la recerca de pistes que confirmessin o desmentissin la importància d’aquestes dues preguntes, encara que finalment no hagi resolt l’enigma. Al cap i a la fi, es tracta del primer lliurament d’una trilogia, i res no descarta la possibilitat que el narrador sigui un personatge secundari amb ànims de revenja contra els protagonistes.

Un detall inquietant, per exemple, a la pàgina 200:
Aquell any, les matances les havien fet més tard, havia estat una tardor com un estiu, havia plogut poc, havia fet molta calor, fins al punt que alguns estrangers encara nedaven a les platges ben entrat el novembre. Érem a la seva possessió tota la família, amb l’avi, l’oncle Joan i la seva dona, les cosines de Marc, la seva mare, la tia Maria, la monja, que havia fet l’excepció de la seva vida i hi havia comparegut.
Aquest “Érem” sobtat, que he marcat en negreta, en una narració en tercera persona, pot ser una errata o pot ser una pista. Però no crec que sigui una errata: prefereixo creure que el narrador es delata, s’inclou en la narració, s’identifica com a membre de la família. Qui podria ser llavors? Potser ho sabré a la segona part de la trilogia, o a la tercera. O potser mai, si es tracta d'un error meu. Tant se val, si em serveix de pretext per gaudir-ne.

10 comentaris:

Joan Carles ha dit...

Segur que és una errata, el llibre n’està ple.
De veritat que t’ha agradat? A mi m’ha semblat un castell sense fonaments que s’aixeca a partir d’una idea confusa, pessimista i mil cops escrita que no aconsegueix enganxar al lector més enllà de qualque pàgina inspirada. L’orgia és una fuita al “puticlub” (narrada de manera vulgar) i el principi d’un desgavell carregat de personatges que apareixen i desapareixen sens cap sentit. En Marc m’ha embafat fins a dir basta.

kweilan ha dit...

No havia sentit parlar d'aquesta novel.la. D'entrada no agrada a tothom pel que veig.

el llibreter ha dit...

Doncs a mi, Joan Carles, sí que em va enganxar, malgrat l’orgia inicial que no pren sentit fins al final: la vulgaritat com està narrada s’adiu perfectament amb la impostura intel•lectual de Marc Crespí. Que Hilari de Cara parodiï diversos estils al llarg de la novel•la no li treu coherència: al contrari; un cert aire de pastitx em sembla molt adient per construir una certa decadència. És lògic que el protagonista t’hagi embafat: l’antipatia que m’ha provocat està molt ben elaborada. Per això em sembla important saber qui i per què narra la història. Em sembla molt probable que sigui un personatge secundari —el fill bord de l’avi?—, però encara que m’equivoqui —que la revenja sigui simplement de l’autor contra un tipus determinat d’impostura decadent— benvingut sigui l’error si m’ha ajudat a gaudir de la novel•la.

Sobre les errates, tens raó: n’hi ha moltes, i afecten sobretot a la puntuació dels diàlegs i a les paraules directes dels protagonistes. Per això he dubtat a l’hora de copiar el darrer fragment. Em sembla, però, que només poden ser les paraules del narrador.

Agreixo molt els comentaris com el de Joan Carles, Kweilan: sense discrepàncies, la literatura seria una mica més avorrida. Fixa’t que una “idea confusa, pessimista i mil cops escrita” pot donar lloc a una bona novel•la i que parodiar diversos estils pot donar un resultat pèssim. Els crítics determinaran si Un llac en flames és o no una bona novel•la, és la seva feina; a mi, això no m’interessa gens: si m’ha agradat —i m’ha agradat, si no no en parlaria—, vull saber per què, i si en trec res ho comparteixo i discuteixo tant com calgui.

Salutacions cordials.

kweilan ha dit...

És cert si un llibre ens agrada, ens agrada...és molt personal i està bé esbrinar els motius pel que ho ha fet. Amb la controvèrsia, les persones que no hem llegit el llibre augmentem l'interès i la curiositat de saber si a nosaltres ens agradarà o no.

Joan Carles ha dit...

Per l’autor sempre és millor que es confonguin les seves carències amb un pastitx o que es donin per intencionats i necessaris alguns dels seus errors. Hem d’ésser exigents amb els escriptors més nosaltres que els crítics. Els llibres són cars. Allà on tu, llibreter, hi veus un pastitx jo hi veig una anarquia.
Un llac en flames té tots els defectes tècnics i literaris de la primera obra d'un jovenet inexpert.
La novel•la no és ni bona ni dolenta, és inexistent. Es veu que són escrits inconnexes, fets independentment del que seria la trama lògica d'una novel•la, ajuntats d'una manera forçada i no gens natural.
Molt a poc a poc, anem descobrint el personatge principal, Marc, que és el típic intel•lectual amb fastig existencial que torna al poble de la seva infantesa i lliga dones bevent, drogant-se, presumint de persona immensament culta i “passota” i vivint al límit sense comprometre's amb res ni amb ningú i perdonant la vida a tothom. Tot explicat amb pedanteria i citant constantment de manera gratuïta escriptors, llibres i personatges literaris. Tot carregat de tòpics existencialistes sense aportar res que no et soni a mil coses ja llegides en altres llocs. “els bons” són els que llegeixen i els altres, els que no llegeixen, tenen alguna mena de baldadura que els fa inferiors. Arriba a embafar.

Total falta de criteri estilístic. El mateix personatge que per a referir-se al sexe masculí i femení usa les accepcions mallorquines “perdiu” i “cotorra”, de cop per anunciar l'hora diu que són “dos quarts de dotze.”
L'estil (per emprar un eufemisme) és descuidat i ple d'inexactituds sintàctiques i fins i tot d'errors de subjecte, verb i predicat. Molt sovint sembla un simple esborrany del que hauria de ser la frase definitiva.
Uns exemples: /vaig agafar un llibre d'amagat de la biblioteca del pare./ Hem d'entendre que quan agafava el llibre s'amagava de la biblioteca del pare?
/Li agradaven els escriptors que escrivien clar, com Hemingway o Sinuhè l'egipci./ Hem d'entendre que Sinuhè l'egipci era un escriptor?
/El terreny pujava formant un turó petit i nítid... /El turó en tot cas serà pronunciat o suau. I nítida ho serà la vista des del turó, no el turó.
/No era gaire alta, el seu cos era com el d'una adolescent... Amb tot, la seva mirada era avorrida i absent.../
Aquesta frase pressuposa que totes les adolescents són baixetes, i que culpa d'això, (o a pesar d'això) la seva mirada era avorrida i absent.

/L'àvia de Marc, sembla que va quedar enlluernada per la vitalitat de l'avi, i n'estava molt enamorada./
Dues preguntes a l'autor: de qui estava enamorada l'àvia, de l'avi o de la vitalitat de l'avi? Si ho estava de l'avi, qui era aquest avi, l'avi de l'àvia o l'avi de Marc?
A la pàgina 67 diu:
/...Feia més de tres generacions que la seva família era rica...
... la sofisticació relativa que li proporcionaven quatre o cinc generacions de riquesa...
... aquella espècie de rancúnia ancestral que, tot i la relativa antiguitat de la seva fortuna.../
Com quedam?

/En Tià agafava un guitarró i cantava mentre bevien vi, herbes i canya, i tots l'escoltaven mentre parlaven i bevien, fins que la mare, que bevia com un xot... els enviava a tots a dormir./
Qualcú pot pensar que això és literatura?

/A son pare de l'al•lota i d'ell l'havien afusellat un dels primers dies de la guerra, però a en Damià no li havien fet res./
És aquesta la frase d'un escriptor?

Algunes frases per il•lustrar la capacitat literària de l'autor:
/...un bar... amb olor de tabac i de cafè, també una olor de tapes i també una olor indefinida com de ranci i de musti, on es mesclaven l'olor de les aigües mig enclotades pels colzes mals fets de les canonades, i feien olor d'aigües estancades...

...per un instant, que durant molt de temps havia estat i va esdevenir gairebé cíclic i crònic...
... l'aire semblava cristal•lí finalment.
...Son pare era un home magre, dret, amb ulls vius. Era bastant alt i tenia una cara agradable.
...darrere la barra hi havia un home extraordinàriament vell que encara és increïblement vell./

matilde urbach ha dit...

Hosti tu, Joan Carles, enhorabona, noi. Feia molt i molt de temps que no llegia una opinió d'aquelles que van més enllà del m'ha agradat i sobre gustos...Un autèntic plaer.

el llibreter ha dit...

Benvolgut Joan Carles: és clar que cal ser exigents, per això esperava que diguessis alguna cosa sobre la meva hipòtesi, que redueixes a una simple defensa del pastitx. Si la novel•la denuncia la impostura intel•lectual de protagonista és lògic que aquest personatge sigui sovint repulsiu. Evidentment, el pastitx va lligat coherentment amb l’aire paròdic i irònic del molts episodis: obviar això no em sembla gens rigorós. Si creus que les bones novel•les són les que tenen una “trama lògica”, de manual de bona escriptura i tot plegat, em sembla molt bé, però no ens entendrem; a mi, en general, aquesta mena de “pièces ben faites” fonamentades en resoldre bé una trama no em solen interessar; per gaudir d’això ja tinc CSI i altres sèries de televisió.


Però parlàvem d’exigència, i el teu zel et fa cometre errors evidents de lectura, per exemple:


em sorprèn que consideris ambigua la frase “vaig agafar un llibre d'amagat de la biblioteca del pare”: sintàcticament ho és, però la llengua és alguna cosa més que la sintaxi, i em sembla que ningú perdria ni una mil•lèsima de segon per comprendre-la correctament. Aquest cas és molt semblant a “L'àvia de Marc, sembla que va quedar enlluernada per la vitalitat de l'avi, i n'estava molt enamorada.” Els teus dubtes sintàctics són reals?


“No era gaire alta, el seu cos era com el d'una adolescent” Em deixa bocabadat que afirmis que l’única lectura possible és que totes les adolescents són baixetes. Pots entendre també que es tracta de dues informacions complementàries, a més a més de la teva tria —que la segona amplia la primera—, però en cap cas dir que només hi ha una lectura possible.


“Quatre o cinc generacions de riquesa” no és incompatible amb “més de tres generacions”; no sé veure on hi ha la contradicció. A la paraula “relativa”? Crec que tampoc: seria relativa en comparació a riqueses d’origen medieval, per exemple.


Exposes alguns errors discutibles barrejats amb opinions sense fonament sobre l’estil: “És aquesta la frase d'un escriptor?”” Qualcú pot pensar que això és literatura?”, etc. En algun cas no et falta raó, però entendràs que no vulgui ser ni tan rigorós ni tan exigent i no m’hi detingui gaire. Podria replicar amb molts fragments destacables, però et resultarà molt fàcil trobar-los tot fullejant el llibre a l’atzar.

Efectivament, Matilde, un autèntic plaer.

Salutacions cordials.

el llibreter ha dit...

I encara:

Total falta de criteri estilístic. El mateix personatge que per a referir-se al sexe masculí i femení usa les accepcions mallorquines “perdiu” i “cotorra”, de cop per anunciar l'hora diu que són “dos quarts de dotze.”: en realitat és una vacil•lació entre registres cultes i populars normal a qualsevol llengua. No hi sé veure la falta de criteri estilístic.

/El terreny pujava formant un turó petit i nítid... /El turó en tot cas serà pronunciat o suau. I nítida ho serà la vista des del turó, no el turó: i la vista del turó, no pot ser nítida? Per què?

En Tià agafava un guitarró i cantava mentre bevien vi, herbes i canya, i tots l'escoltaven mentre parlaven i bevien, fins que la mare, que bevia com un xot... els enviava a tots a dormir./
Qualcú pot pensar que això és literatura?
I per què no? Per què utilitza tres cops el verb beure? Segurament al teu manual de literatura diu que repetir paraules fa lleig i que cal emprar sinònims. Entenc que t’esgarrifi això:

/...un bar... amb olor de tabac i de cafè, també una olor de tapes i també una olor indefinida com de ranci i de musti, on es mesclaven l'olor de les aigües mig enclotades pels colzes mals fets de les canonades, i feien olor d'aigües estancades...: 5 cops la paraula “olor”! No pot ser deliberat, oi? Ha de ser necessàriament la incapacitat de l’autor d’obrir un diccionari de sinònims.

Voldria saber quin defecte trobes a /darrere la barra hi havia un home extraordinàriament vell que encara és increïblement vell./ Que escriu barra en comptes de taulell?

Etc.

Salutacions cordials.

Joan Carles ha dit...

Benvolgut llibreter, és cert que no ens entendrem, al manco en l’àmbit d’aquesta novel•la. Les idees que tenim sobre l’art de l’escriptura sembla que difereixen profundament, però no tant com el que creiem. Som un lector recent del teu bloc i normalment coincidim. No crec que la novel•la denuncií la impostura intel•lectual del protagonista, més aviat, penso que l’escriptor retrata un personatge que coneix amb profunditat. Vaig comprar Un llac en flames desprès d’haver llegit una critica, entre moltes altres, que en parlava molt bé. Deia que la novel•la en qüestió és un mecanisme perfecta de rellotgeria. Ara m’estimo més fiar-me d’un rellotge de sol. M’agraden, com tu sospites, els mecanismes ben engrassats però no del tipus CSI, a casa prefereixo més el cinema de Ozu o Tarkovsky. Amb això no vull dir que no pugui gaudir de ximpleries com House, però no les considero, precisament, sèries amb una “trama lògica”. Es veritat que m’apassionen les “pièces ben faites” sobre tot si les escriu Bolaño, Beckett o Anton Chèjov (amb qui qualcú, ridículament, ha comparat l’escriptura d’Hilari). El problema sorgeix quan esperant trobar-me a un rellotger suís m’he trobat amb un mecànic que intenta arreglar un automòbil amb peces de segona ma. Un llibre que aprova amb un suficient ajustat, però, que m’han venut com una perla. És aquí on tanmateix, avui, i per molt que en parlem, tu i jo no ens entendrem. Una novel•la, per ésser bona, (i segons la meva opino) ha d’ésser-ho en tot el seu conjunt. No podem dir que és una gran llibre perquè algunes de les seves pàgines siguin destacables, també és cert que no podem dir que és dolent perquè un grapat d’elles no estiguin a l’altura desitjada. El problema esdevé quan les distancies entre les bones idees i les dolentes són insalvables: quan no hi ha ponts que els uneixin. M’agraden els escriptors que saben allà on volen arribar abans de patir, els altres o són genis o sovint es perden pel camí. Si un llibre grinyola cada cinc pagines, i el lector es fixa més amb els errors de l’escriptura que en la història, qualcú s’ha equivocat. Potser sigui jo. Tanmateix, l’artista sempre parteix d’una bona posició i el crítics saben de rellotges.

A tu i a mi ens mou únicament l'amor a la literatura, però tinc la sensació que, de la mateixa manera que tal volta jo he caigut en l'exageració agredint la novel•la tu caus en el mateix error defensant-la amb tanta vehemència. Estam parlant d'una novel•la editada per Quaderns Crema (que no solen defraudar). Crec que, per tal de no embullar els lectors, és imprescindible desplegar el nostre zel literari, ésser rigorosos fins a l'exageració.

És en aquest sentit que vull defensar la meva crítica: hagi exagerat o no, estic convençut que les novel•les bones no tenen aquesta mena de frases dubtoses que he citat, i que, per suposat, estan escrites amb una tècnica infinitament més depurada que la que ofereix Un llac en flames. El meu problema no són els sinònims. És la veu desafinada que em fa mal a les orelles. Si donem aquestes frases per correctes posem el llisto ben avall.

Quant al tema del plantejament, nus i desenllaç, que tan poc valores, pot ser hauria estat més exacte per part meva utilitzar l'expressió “control de l'acció.” Puc assegurar-te que no m’he perdut ni una sola vegada llegint “Ulises” de Joyce, malgrat la complexitat de l’acció, els innombrables personatges que es mencionen i els múltiples escenaris que s’alternen. És a això, a aquest constant control de l’acció, al que em referia en parlar de l'ordre que no he sabut trobar a Un llac en flames.

He de reconèixer que gaudeixo com un nen de parlar amb tu d’aquest llibre. Un debat tan interessant no es pot tenir cada dia.

Salutacions cordials

el llibreter ha dit...

Suposo que si jo també hagués llegit la mateixa crítica, probablement hauria desconfiat. En alguna ocasió ja he parlat de la meva desconfiança envers els artefactes i el meu gust per les, diguem-ne, andròmines que no prometen un producte ben elaborat i que, en canvi, ofereixen un escreix literari. Quan un llibre m’agrada, intento esbrinar quin és aquest escreix. No sempre me’n surto; vaig llegir Un llac en flames fa més de dos mesos i fins ara no havia trobat el pretext: com un possible error de lectura pot fer més atractiu un llibre. Hi ha escriptors que s’equivoquen escrivint i hi ha lectors que ens equivoquem llegint; les últimes paraules de l’apunt són: “potser ho sabré a la segona part de la trilogia, o a la tercera. O potser mai, si es tracta d'un error meu. Tant se val, si em serveix de pretext per gaudir-ne”. Però si vaig mantenir el gust per la lectura d’aquest llibre va ser precisament perquè no és homogeni: hi ha digressions, canvis d’estil que sembla que llegeixis novel•les diferents, paròdia, ironia, sarcasme i no crec que es degui a la irresponsabilitat de l’autor, sinó a un certa llibertat justificada per la naturalesa de la matèria narrada: la descomposició d’un món caduc davant d’unes alternatives que no semblen gaire engrescadores. D’alguna manera m’havia atrapat en un desconcert molt i molt crepuscular.

Com dic més amunt, agraeixo moltíssim comentaris com el teu. No es tracta tant de defensar una novel•la com de justificar, formalitzar si vols, la meva lectura de la novel•la.

Per cert, acaba de sortir en butxaca Cinc nits de febrer d’Eduard Márquez, una fascinant peça de rellotgeria que també pots trobar a moltes biblioteques. Sospito que t’agradarà.


Salutacions cordials.