diumenge, de juny 28, 2009

Falsaris i crítics

. diumenge, de juny 28, 2009

Amb Falsarios y críticos: Creatividad e impostura en la tradición occidental, d’Anthony Grafton, m’he tornat a endinsar en el sempre fascinant món de les disputes erudites. L’autor examina la història de la impostura intel·lectual per mirar de comprendre les motivacions i tècniques dels falsaris. Vol demostrar com els avenços en la crítica textual estan directament relacionats amb el perfeccionament de les falsificacions.

Al fin y a la postre, la falsificación es una especie de delito. Examinemos, pues, los tres elementos que deben esclarecerse en la investigación de cualquier delito, humano o literario: los motivos, los medios y las circunstancias. Cuando menos, servirà para demostrar que la impostura ha servido a demasiados fines para que ninguna teoría enlace en un único nudo explicativo.
Anthony Grafton analitza una reduïda però significativa selecció de casos, amb tot d'històries sobre escriptors grecs i llatins que volien satisfer la demanda d’autors consagrats amb imitacions, erudits jueus d’Alexandria que volien demostrar que la traducció al grec de la Bíblia era superior a l’original hebreu, jueus de Palestina que volien demostrar que els seus textos sagrats eren anteriors a la filosofia grega, sectes cristianes que inventaven evangelis i cartes dels apòstols per defensar la seva preeminència sobre les altres sectes, egipcis hel·lenitzats que aspiraven a establir la major antiguitat i rellevància d’Egipte sobre el llegat grec, historiadors del Renaixement que manipulaven testimonis antics i falsificaven inscripcions al servei dels interessos polítics dels seus mecenes, troballes fortuïtes que beneficiaven l’afortunat impostor que les havia editat, cruels revenges contra erudits rivals, bromes acadèmiques, etc.

El cas és que els falsificadors més perspicaços tenien en compte els mètodes crítics més rigorosos perquè aspiraven a superar l’escrutini del seus col·lgues, de manera que la crítica aprofitava les falsificacions per perfeccionar-se, en una relació de dependència que Anthony Grafton sosté al llarg de tot el llibre i que il·lustra de manera eloqüent al capítol «Tradición e innovación en la crítica», on parla de tres reputats erudits de tres èpoques diferents: Porfiri al segle III d.C., Isaac Casaubon al segle XVII i Richard Reitzenstein al segle XX. Tots tres van destacar pel l'excel·lència a l’hora de denunciar falsificacions, però tots tres van aplicar el seu virtuosisme crític sobretot a favor de les seves conviccions i

Los tres estudiosos compartían otra característica esencial, quizás más significativa que sus diferencias: todo ellos mostraron una capacidad discriminativa muy inferior al ocuparse de textos que coincidían con sus premisas y sus deseos.
Una actitud força estesa en la crítica de tots els temps: intolerància envers les tendències rivals i condescendència amb els escriptors i crítics afins davant d’uns mateixos trets. Una bona mostra d’això és la crítica que Darío Villanueva va dedicar a l’excel·lent llibre d’Anthony Grafton, publicada a El Cultural l’any 2001. Comença, de fet amb un error: el llibre no és una “conferència especial”, sinó assaig escrit arran d’una conferència. Continua amb una pràctica crítica habitual: en comptes d’analitzar el llibre, Darío Villanueva explica com hauria de ser el llibre que l’autor hauria haver escrit, la qual cosa implica una típica reivindicació nacionalista:

Adolece, sin embargo, este autor del mismo vicio que hemos denunciado ya en otros críticos y eruditos anglosajones: un desconocimiento olímpico de literaturas que, como las hispánicas, no merecen en modo alguno ser obviadas. Resulta asombroso que el único autor español que le interesa sea Melchor Cano en cuanto crítico de Giovanni Nanni, el gran mixtificador de la Roma antigua.
Evidentment, el mateix llibre escrit per algun erudit de Salamanca, i no per un erudit d'una escola historiogràfica rival, seria una meravella de rigor i llavors no s’hauria limitat a llegir-lo per sobre i a examinar inquisitorialment l’índex onomàstic.

Casualment esmenta Giovanni Nanni —Annio de Viterbo—, conegut falsari que va treballar al servei de Castella, entre altres mecenes, i que a De primis temporibus et quatuor ac viginti regibus Hispaniae et eius antiquitate inventa una història de l’Espanya primitiva i unida amb vint-i-quatre reis que arriben fins al diluvi universal. Una pràctica, d’altra banda, habitual quan es tractava de fonamentar documentalment la legitimitat política o legal d'algun bàndol en molts conflictes. En català, és conegut el Libre dels feyts d’armes de Catalunya, que Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure a finals del segle XVII i que va atribuir a un medieval Mossèn Bernat Boades, per utilitzar-lo més tard com a autoritat documental d'altres obres seves.

5 comentaris:

Борис Савинков ha dit...

El falsari Roigi Jalpí se'm fa especialment divertit. Vaig viure la meva infància en el carrer que porta el seu nom. I l'any 1922, quan l'ajuntament va acordar dedicar-li el carrer, simultàniament van dedicar un carrer al mossen Bernat Boades per ser l'autor del Llibre dels feyts d'armes de Catalunya. Més tard, suposo que durant la república , aquest últim carrer va perdre el nom del mossen Boades i ja no el va recuperar mai més. Un altra invenció genial de Roig i Jalpí fou la recreació d'un fals heroi local anomenat Theolongo Bachio que suposadament hauria provat d'aturar les tropes cartagineses d'Anibal abans que arribessin als Pirineus. Com l'artista Roig escrivia assaig històric i no pas novel·la, ara Blanes té un carrer Theolongo Bachio i hi ha molta gent que creu fermament en l'existència d'aquest cabdill.

L'última falòrnia local va ser la sobtada aparició d'un prosista anomenat Ruyra, al que les autoritats han dedicat monuments, carrers i homenatges. Encara són pocs els que saben que fou una creació onanista d'un enterramorts ociós, del que la història no ha conservat el nom.

el llibreter ha dit...

A les Actes del novè Col•loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, publicat per les PAM, hi ha una contribució de J. Riera i Sans titulada precisament Falsos dels segles XIII, XIV i XV, la qual mostra com això era una pràctica habitual, atès que la història formava part de la retòrica i la intenció no era tant esbrinar els fets del passat com persuadir algú en alguna disputa política, econòmica, erudita o de qualsevol altra mena.

Joan Gaspar Roig i Jalpí, a més a més, segueix una tradició molt antiga que consisteix a trobar el manuscrit miraculosament conservat “en un rincón de una notaría”: cap indret millor per “donar fe” de la veracitat de la troballa: llum i notaris! Potser tenia un estrany sentit de l’humor. Segons Joan Gaspar Roig, una de les persones més entusiasmades per l’obra de Mossèn Boades va ser Jaume Ferrer, cartògraf al servei dels reis catòlics, amb carrer a Blanes...

Salutacions cordials

Борис Савинков ha dit...

Una dosi més: a casa tinc un llibre d'un periodista anomenat Vicenç Coma Soley, una història local anomenada "Santa Maria de Blanes" editada el 1941.Soley també va escriure un llibre destinat només a defensar l'autoria de Boades però aquest no el tinc.

En el pròleg de "Santa Maria de Blanes" referint-se a que ha consultat "El llibre dels feyts d'armes de Catalunya" el periodista afirma: "Recuerdese que Bernardo Boades fue párroco de nuestra villa durante muchos años. Es indudable que escribió otras obras, y si ésta se salvó, agradezcámoslo a Jaime Ferrer de Blanes, que mandó sacar una copia para imprimirla, y a Roig Jalpí, que encontró este manuscrito entre los papeles de una notaría"

Sembla que Jaume Ferrer, el cartògraf hauria estat també una coartada de Roig i Jalpí fent-lo participar en la salvació de l'obra falsificada per donar-li més autoritat.Genial el franciscà!

Gonzalo ha dit...

Aquest llibre em sona d'alguna cosa... possiblement és dels que més m'han fet gaudir com a traductor, per molt que hores d'ara em fa massa respecte mirar enrere (crec que era el meu tercer llibre i a traduir, com a tot, s'aprèn més que se'n sap).

Villanueva no va tenir gaire fortuna amb el seu arranc de patriota ferit, ben cert, i menys encara en contrast amb un llibre intel·ligent, mesurat i juganer. És un cas de crítica impossible: un llibre amb moltes hores de feina prèvia, reflexió i selecció davant d'una crítica que sembla feta en mitja hora i sense el cap fred. Tanmateix, tot s'aprofita, i potser no és mala lliçó pels que tenim la dèria de parlar de llibres.

el llibreter ha dit...

És una pena que el llibre estigui descatalogat, Gonzalo. Per cert, la teva paròdia de poesia medieval és molt intel·ligent i divertida.

Salutacions cordials.