dimecres, de març 18, 2009

L'home d'origami

. dimecres, de març 18, 2009

El vídeo em va provocar rebuig, però la curiositat va ser més forta que els prejudicis i he llegit L’home d’origami, de Joan Carreras, per esbrinar en quines circumstàncies podria una dona dir això:



Narcís, el protagonista, escriptor d’èxit, es retira per matar Amanieu de Palol, el trobador detectiu que l’ha fet ric com a protagonista de novel·les ambientades a l’època medieval. Arran de la investigació sobre uns cossos descoberts a prop de la masia on s’ha aïllat, coneix Martí Martí, un detectiu de debò que es dedica, també, a ordir històries a partir de proves i indicis, però amb la diferència que viu una vida força grisa, amb esposa i amant, i que té una afició: les maquetes d’avions. Genís també té una afició manual: és un il·lusionista amateur que practica jocs de cartes. Narcís, Martí i Genís no saben com tenir cura dels altres i, d’alguna manera, les aficions manuals substitueixen aquesta mancança. Potser per això, Narcís descobrirà un plaer inesperat en l’origami, l’art d’elaborar figures de paper, precisament en el moment en què es mostra més incapaç de satisfer les expectatives de les persones més properes: la família i l’esclava.


L’esclava es diu Cèlia i irromp en la vida de Narcís després de vint anys d’absència, durant una nit de tempesta, i arrossega un trauma i un desconcert. L’esclavitud no és una oferta degradant: és un pacte entre adults i sembla concebut com l’inici d’un procés d’alliberament que culminarà quan Narcís sigui esclau de l’esclavitud de Cèlia i Cèlia, finalment, trobi una manera de pensar la seva llibertat. Paradoxalment, Joan Carreras converteix una fantasia eròtica en l’antídot contra una ferida traumàtica; la relació entre les nocions d’autoritat i protecció, distorsionades en un joc de miralls entre la infantesa i la edat adulta, està resolt d’una manera sorprenent.

Les històries de L’home d’origami es despleguen i s’entrecreuen a partir d’aquesta situació inicial; una faula moral, com bé diu Xulio Ricardo Trigo, on els personatges no saben ben bé com mostrar-se als altres ni com interpretar-los. Algunes històries es resolen entre la revelació sobtada, quan Genís ho deixa tot, i les circumstàncies que obliguen a prendre una decisió massa temps ajornada, quan Martí s’enfronta a l’accident de la seva amant. Podria explicar tot de detalls que m’han cridat l’atenció, però em detindré en Narcís, en el moment que, incapaç d’escriure, incapaç d’entendre i d’atendre una filla que viu moments molt dolorosos, es marca el repte d’aconseguir una figura de paper difícil i subtil, la rosa de Kawasaki, i la fa i l’ofereix a la filla per anunciar-li una solució, com si hagués aprés finalment a tenir cura d’algú:

Ella l’observa amb delicadesa i quan la té a les mans i l’observa de més a prop, quan s’adona que és bonica però molt imperfecta, quan comprèn que es deu assemblar a una rosa com la que el pare li diu però que no ho pot ser perquè s’ha creat amb massa defectes, sent com li proposa que vagi a viure amb ell.
L’home d’origami s’assembla d’alguna manera a la rosa de Kawasaki: la matèria és subtil i difícil, però Joan Carreras ha resolt amb elegància les dificultats: un toc d’humor o una mica de melodrama ens recorden que estem en els dominis de la ficció i que podem avançar en la lectura sense por de caure en l’alliçonament doctrinal, el pitjor defecte que podria haver mostrat.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Llibreter el futur de les promocions dels llibres creus que va per aquí, pels vídeos al youtube i tot això??

David Madueño Sentís ha dit...

Aquest dissabte passat, al suplement de l'Avui, l'Eva Piquer confessava estar enganxada al llibre del Joan Carreras. I també comentava, com tu, el rebuig a la promoció. Serà qüestió, doncs, de fer-li una ullada! Olga, no sé pas si el futur és aquesta mena de publicitat, però el blog sí que és una eina clara de futur: molt cops confio en el criteri dels i de les blogaires que més m'inspiren confiança.

Albert Calls ha dit...

I has esbrinat en quines circumstàncies pot una dona (o un home) dir el que diu la noia del video? Crec que la millor manera de que et valorin és precisament el contrari: no oferir res. Ho he après després d'anys de generositat, no et pensis....

Salutacions.

Sílvia Tarragó

Sadurní ha dit...

Hosti tu, el discurset d'aquesta dona fa mitja por, confesso que m'incomoda. Hauré de llegir el llibre.

Salutacions,
S.

el llibreter ha dit...

Em sorprèn, Olga, que no es faci més sovint, la veritat: són eines que estan a l’abast de tothom. En qualsevol cas, hauria de ser una pràctica habitual.

A l’hora de captar l’atenció, David, qualsevol mitjà pot ser útil. Ara bé, en el meu cas, si el llibre no m’hagués agradat ni l’hauria llegit ni li hauria dedicat un apunt. El vídeo pot provocar curiositat paradoxalment pel rebuig que pot suscitar, perquè la matèria és força delicada. Pel que fa al llibre en sí, em va atreure la coberta i em va desagradar molt la primera frase de la contracoberta: “Deliciosament provocadora”, sembla un anunci de xocolata. El vídeo, de fet, és un element més de la visibilitat del llibre.

El cas és que a la novel•la és del tot coherent i versemblant, Sílvia: com dic, és una mena de despullament, de deixar-ho tot —ara que hi penso, hi hauria quatre, o potser cinc, personatges que fugen i “ho deixen tot” en aquesta novel•la—, una mena de rebuig cap a una societat on hem de decidir tantes coses en tant poc de temps que triar, intentar ser lliure, pot ser una tortura perquè sovint no es pot saber si són decisions correctes, i quan hi ha un trauma present a cada instant, la cosa encara es complica més.

Por: exacte, Sani, fa por pensar que algú pugui dir això seriosament. Desitjo que t’agradi.

Salutacions cordials.

el llibreter ha dit...

Per cert clicant aquí, podeu llegir el primer capítol en pdf.

Mireia ha dit...

El llibre m'ha deixat una mica desconcertada! No sé pas si em 2motiva2 a llegir el llibre.

Anònim ha dit...

No sé pas cap on va el futur de les promocions del món del llibre (i em pregunto, fa falta que el llibre hagi d'anar lligat a una promoció?), però jo sóc del qui, després del vídeo, ja quasi hem "picat" i hem compraré el llibre.
Però porto ja un bon embolic mental: entre portades que m'enganyen, promocions virtuals, el futur del llibre digital que algus aventuren que no té retop... Vénen ganes de llegir només allò que et ve de gust i prou!!!
Aprofito que asso per aquí per preguntar-li, sr llibreter, si ha llegit res de l'Alice Munro.
Records a tothom.

Mireia ha dit...

Jo no he llegit res d'Alice Munro, però aquí hi ha una ressenya (breu):
http://llibres.jordiromero.com/arxiu/categories/que-en-penso/imprescindibles/

SU ha dit...

El vídeo em va deixar horroritzada en el seu moment, quan algú -anònimament- me'l va afegir com a comentari en algun apunt.

Així que no pensava llegir el llibre, tot i que conec l'obra de Carreras des de les seves "Les oques van descalces".

Ara, si el Llibreter en parla bé, potser l'afegirem a la LLARGA llista dels pendents...

Salut i bones lectures!

SU

el llibreter ha dit...

A veure si llegint el teu blog, Mireia, m'assabento delsllibres que et "motiven". Benvinguda a la blogocosa!

Vaja, Quimet, imagina't treballar tot lo dia envoltat de portades, lloms, solapes, butlletins de novetats i reedicions en paper, en pdf, en word, en excel, etc. Uf! No he llegit l'Alice Munro però á una companya li agrada força.

No em parlis de llistes, SU, que aquest març i abril seran infernals! Sant Jordi s'acosta...

Salutacions cordials.

Jordi Milian ha dit...

A mi el llibre m'agradat. Joan Carreras te ofici i ho demostra a L'home d'origami. Podeu escoltar un entrevista a www.illadelsllibres.com

Борис Савинков ha dit...

Molt bó el teu apunt, com sempre. A mi del llibre m'ha enganxat la terrible frustració dels personatges. L'escriptor no només és incapaç de gestionar les seves relacions personals, resulta que no és capaç d'escriure res que el deixi satisfet. El policia que volia ser aviador es té que conformar amb les maquetes d'avions. I el mag escapat a la Polinèsia mai ha fet el truc de la carta que puja...

Són un mediocre avió de mentida que simular volar.

Irene ha dit...

Hola,

Després de "Qui va matar al floquet de neu?" m'he animat amb "l'Home d'Origami" i no m'està decebent gens. El video de promoció l'acabo de veure ara (m'arriba un pèl tard!), però per entendre'l i comprovar com de inusuals i incomprensibles als nostres ulls poden ser les relacions humanes, us animo que us el llegiu. és curiós fins on s'ha d'arribar algunes vegades per conèixe't de veritat.