L'home d'origami

El vídeo em va provocar rebuig, però la curiositat va ser més forta que els prejudicis i he llegit L’home d’origami, de Joan Carreras, per esbrinar en quines circumstàncies podria una dona dir això:



Narcís, el protagonista, escriptor d’èxit, es retira per matar Amanieu de Palol, el trobador detectiu que l’ha fet ric com a protagonista de novel·les ambientades a l’època medieval. Arran de la investigació sobre uns cossos descoberts a prop de la masia on s’ha aïllat, coneix Martí Martí, un detectiu de debò que es dedica, també, a ordir històries a partir de proves i indicis, però amb la diferència que viu una vida força grisa, amb esposa i amant, i que té una afició: les maquetes d’avions. Genís també té una afició manual: és un il·lusionista amateur que practica jocs de cartes. Narcís, Martí i Genís no saben com tenir cura dels altres i, d’alguna manera, les aficions manuals substitueixen aquesta mancança. Potser per això, Narcís descobrirà un plaer inesperat en l’origami, l’art d’elaborar figures de paper, precisament en el moment en què es mostra més incapaç de satisfer les expectatives de les persones més properes: la família i l’esclava.

L’esclava es diu Cèlia i irromp en la vida de Narcís després de vint anys d’absència, durant una nit de tempesta, i arrossega un trauma i un desconcert. L’esclavitud no és una oferta degradant: és un pacte entre adults i sembla concebut com l’inici d’un procés d’alliberament que culminarà quan Narcís sigui esclau de l’esclavitud de Cèlia i Cèlia, finalment, trobi una manera de pensar la seva llibertat. Paradoxalment, Joan Carreras converteix una fantasia eròtica en l’antídot contra una ferida traumàtica; la relació entre les nocions d’autoritat i protecció, distorsionades en un joc de miralls entre la infantesa i la edat adulta, està resolt d’una manera sorprenent.

Les històries de L’home d’origami es despleguen i s’entrecreuen a partir d’aquesta situació inicial; una faula moral, com bé diu Xulio Ricardo Trigo, on els personatges no saben ben bé com mostrar-se als altres ni com interpretar-los. Algunes històries es resolen entre la revelació sobtada, quan Genís ho deixa tot, i les circumstàncies que obliguen a prendre una decisió massa temps ajornada, quan Martí s’enfronta a l’accident de la seva amant. Podria explicar tot de detalls que m’han cridat l’atenció, però em detindré en Narcís, en el moment que, incapaç d’escriure, incapaç d’entendre i d’atendre una filla que viu moments molt dolorosos, es marca el repte d’aconseguir una figura de paper difícil i subtil, la rosa de Kawasaki, i la fa i l’ofereix a la filla per anunciar-li una solució, com si hagués aprés finalment a tenir cura d’algú:

Ella l’observa amb delicadesa i quan la té a les mans i l’observa de més a prop, quan s’adona que és bonica però molt imperfecta, quan comprèn que es deu assemblar a una rosa com la que el pare li diu però que no ho pot ser perquè s’ha creat amb massa defectes, sent com li proposa que vagi a viure amb ell.

L’home d’origami s’assembla d’alguna manera a la rosa de Kawasaki: la matèria és subtil i difícil, però Joan Carreras ha resolt amb elegància les dificultats: un toc d’humor o una mica de melodrama ens recorden que estem en els dominis de la ficció i que podem avançar en la lectura sense por de caure en l’alliçonament doctrinal, el pitjor defecte que podria haver mostrat.