Els estius

Potser perquè ha plogut i sembla ser que la tardor vol deixar-se veure finalment que he tornat a Els estius, de Josep Porcar, el llibre que em va acompanyar durant els meus dies d’agost, a la platja a o a Londres o a casa, sempre a la bossa, a l’abast, perquè sóc un mal lector de poesia i Els estius sembla escrit per als qui trobem una mica d’ordre després de sovintejar el desordre en la lectura.

Els estius al cafè de l'Institute of Contemporary Art, Londres

I perquè després de llegir «Contravent», per exemple, continuava amb altres poemes, però una imatge de «Contravent» m’acompanyava com un zumzeig a penes audible i calia tornar a llegir aquest poema una altre cop, i un altre, i deixar reposar el llibre per, més endavant, obrir-lo de nou, a l’atzar.

Unes vacances a una urbanització a tocar de la platja són el pretext perquè Josep Porcar convoqui al versos un examen moral de la vida contemporània; de la catàstrofe —com a «Piano», brutal— a la tendresa —com a «VIII. Cantilena per al meu fill», brutal—, tot de matisos i situacions de les quals emana el tema, que pot vibrar amb l’ecologia, la immigració, el desconcert, el turisme, la introspecció, etc., sempre amb una ponderada exactitud crítica i sovint, sobretot, condensant-se en una imatge poderosa que perdura, com a «Contravent», com un zumzeig, durant molt de temps.

Però encara ets a temps d’aprendre
que l’estiu formidable que inaugures
pot lluir l’infinit, que els horitzons poden
ser verticals, que amb la mandra dels déus
hauries de poder, també tu, segrestar el sol.

Els estius a Issuu

Els estius en PDF

Els estius en paper