divendres, d’octubre 31, 2008

Aiguafang

. divendres, d’octubre 31, 2008

No sabem de quin fenomen meteorològic sorgeix l’aiguafang que plou constant sobre Barcelona i que amb la merda dels estornells degrada els edificis i esdevé el símptoma més visible d’una catàstrofe general però capaç de generar una convivència quotidiana amb el desastre. No sabem quina guerra va perdre Japó que li va treure la dignitat de ser considerat un país i que va convertir els supervivents en esclaus. No sabem els orígens ni la incidència demogràfica d’una malaltia que provoca somnis premonitoris fins que el malalt és incapaç de somiar res mes que la seva pròpia mort. No sabem el perquè de la conversió en espectacle informatiu dels crims d’un assassí en sèrie que no causa alarma social sinó una certa resignació.

Joan-Lluís Lluís dosifica amb cura la informació sobre l’escenari d’Aiguafang. Amb aquestes preguntes no resoltes contribueix a elaborar una atmosfera d’estranyesa que dóna més relleu a les lleis implícites que regeixen la vida dels protagonistes: l’assassí, l’esclau i l’oreneta. En aquest sentit, el personatge de l’esclau és el que em resulta més pertorbador: trasplantat de Japó amb alguns tòpics intactes —una submissió gairebé genètica i un temerós respecte envers les tradicions—, accepta sense ni una ombra de rebel·lia seva situació com a esclau domèstic i sexual en un pis benestant. Aprèn, doncs, quin lloc ocupa en una societat estranya, i en la manera d’acatar aquest lloc és possible entendre també que els altres dos protagonistes siguin igualment presoners d’unes convencions —les convencions de la marginalitat— que semblen condemnar-los a la soledat.

Amb tot aquest clima d’estranyesa, Joan–Lluís Lluís incita a escodrinyar els mecanismes que també ens fan presoners d’unes convencions i que condicionen les nostres relacions amb els altres. Una certa desolació de la ficció es manté després d’haver tancat el llibre, com si una mica de l’atmosfera de la novel·la penetrés en el món real, i així les preguntes sobre l’aiguafang, la guerra o la malaltia ja no importessin tant com la fragilitat del cos que trobem a dins i a fora d’Aiguafang. I és aquesta manera subtil de dir la fragilitat que m’ha captivat.

11 comentaris:

Miquel (València) ha dit...

Hola llibreter, li escric per un tema al marge de l'article que ha publicat, però sé que m'atendrà gustosament. He llegit PERROS HÉROES, de Mario Bellatín (m'agrada força descobrir nous autors en el seu blog), però bo m'ha acabat de fer el pes, com que considere injust "arraconar" un escriptor per una obra aïllada, em podria recomanar un altre títol d'ell. gràcies.

el llibreter ha dit...

Perros héroes potser no és la meva obra favorita de Mario Bellatin, però em sembla un molt bon llibre, sobretot perquè tracta de manera subtil i lúcida un dels temes que més m'interessen en la literatura com és la relació entre l'individu i la naturalesa buida i arbitrària del poder.

Si no t'ha agradat, la veritat és no sé què dir-te. El jardín de la señora Murakami i Flores són força diferents i, encara que m'agradin més que Perros héroes, hi ha molts elements en comú: Bellatin és d'aquells escriptors que sembla que escriguin un únic llibre. Malauradament la revista Fractal ha eliminat els arxius dels números antics —desitjo que temporalment— i no es pot accedir a la primera redacció de Flores que s'hi va publicar sota el títol de Formotón asai.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Miquel jo de Mario Bellatin no n'he llegit res, però, per si t'interessa, he descobert fa poc un altre escriptor sud-americà gràcies a les referències que va deixar aquí al blog un comentarista (l'Artur) que m'està ompliny força: Fernando Vallejo.
De l'àmbit lingüístic català també m'ha sorprés agradablement una recomanació de la llibreria l'Espolsada: HAVANERA, és d'un autor de la teva terra que potser ja coneixes, Francesc Bodí, al qual a partir d'ara li seguiré els passos molt de prop.
En fi, com diu el llibreter, tota crítica positiva és sempre una "recomanació implícita".
Quimet

L'Espolsada llibres ha dit...

Quimet, dir-te que en Francesc Bodí ja té llibre nou. No trigaré a llegir-lo.
Pel que fa a en Joan Lluís Lluís, vaig llegir El dia de l'ós i em va trasbalsar molt... i després de llegir la Mort i la Primavera de la Rodoreda, crec que en Joan Lluís Lluís s'hi va inspirar... No sé què fer amb Aiguafang... l'acabaré llegint perquè n'admiro la prosa, però no sé quan... és tan dur?

el llibreter ha dit...

Com informa puntualment L'Espolsada, Francesc Bodí ja té llibre nou, com explica Joan Carles Girbés al seu blog.

No he llegit res encara de Fernando Vallejo, tot i que les referències que en tinc no poden ser millors. Caurà, al final caurà...

Moltes gràcies, Quimet i Espolsada: les vostres recomanacions —implícites o explícites— són sempre benvingudes.

Salutacions cordials.

Llibreria L'Illa ha dit...

Tinc ganes de llegir 'Aiguafang' després del teu post i també perquè 'El dia de l'ós' em va sorprendre positivament.

Llibreria L'Illa ha dit...

Un altre apunt, jo també volia fer un post sobre el llibre del Bayard sense haver-lo llegit però potser me'l llegiré abans, jejejeje. Com molt bé dius és una cosa que fem sovint els llibreters i això no menysté la nostra professió, ans al contrari.

el llibreter ha dit...

Com bé diu Pierre Bayard a propòsit dels bibliotecaris, la nostra feina consisteix més a conèixer el lloc que ocupen els llibres en la biblioteca col·lectiva —o les moltes biblioteques col·lectives, de fet— per poder orientar els lectors que llegir molt. Jo, per exemple, encara no he llegit El dia de l'ós, però després d'Aiguafang me'l llegiré segur.

Salutacions cordials.

zbelnu ha dit...

Aquest paràgraf d'Aiguafang i la teva explicació són convincents!

Anònim ha dit...

Hola!
Posats a parlar de Joan-Lluís Lluís vull recomanar el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans.
Es pot saber si El Llibreter és bibliotecari o llibreter?
Imma

ea! ha dit...

molt temptador

*e*