dilluns, d’octubre 27, 2008

Com parlar dels llibres que no hem llegit

. dilluns, d’octubre 27, 2008

Tenia la intenció d’escriure un apunt sobre Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard, sense haver-lo llegit. Però sovint no sé vèncer la temptació i el vaig devorar fa algunes setmanes. El cas és que ara no sabria fer veure que no l’he llegit i recuperar la predisposició original per escriure aquest apunt. No em resultaria prou versemblant dir, per exemple, que es tracta d’un llibre breu però intens o que consta d’un determinat nombre de parts ben diferenciades i construir un text amb tot de frases per l’estil, que de vegades són molt útils per farcir les ressenyes que no demanen gaire compromís. Segurament em falta imaginació o, almenys, em falta la mena d’imaginació a la qual al·ludeix W.H. Auden quan escriu que és incapaç d’imaginar un falsificador prou hàbil com per imitar la seva pròpia signatura amb tal inexactitud que un perit cal·lígraf jurés que es tractava d’una falsificació.

Com parlar dels llibres que no hem llegit és, sobretot, una obra molt irònica —de vegades, fins i tot, sarcàstica— que desemmascara les actituds reverencials que sovint suscita la cultura escrita. Em va divertir molt, sense que la diversió impliqués, en cap cas, desdenyar les moltes idees consistents que Pierre Bayard desenvolupa sobre la lectura com a fet social i psicològic; fins que, al final, em vaig adonar que m’havia ben ensarronat.

Tot i que és en via de desaparició, avui dia encara vivim en una societat on la lectura és objecte d’una mena de sacralització. Aquesta es basa principalment en un determinat nombre de textos canònics —la llista varia segons el grup social— que hem d’haver llegit si no volem ser desacreditats.

Cal advertir que es tracta d’un llibre molt francès, per això s’ha venut tant a Alemanya. La qüestió dels llibres canònics, en l’àmbit lingüístic català, no em sembla tan intimidadora com a França, perquè qualsevol lletraferit pot admetre que no ha llegit, per exemple, el Tirant lo Blanch sense que disminueixi per aquest motiu la reputació intel·lectual que pugui tenir. Malgrat que Pierre Bayard escriu reflexions molt pertinents sobre la percepció subjectiva de la lectura, al llibre predomina, sobretot, el caràcter social de la cosa llibresca.

Comencem a oblidar des del moment que comencem a llegir. És inevitable. Ara bé, aquest procés no s’acaba amb la lectura: l’oblit s’allarga fins que ens trobem en la mateixa situació que un no-lector, com si mai no haguéssim llegit el llibre. Un no-lector que, diguem-ho de passada, hauríem pogut ser nosaltres mateixos si haguéssim estat més ben informats.

Aquesta “mateixa situació” es refereix a les ocasions en què cal parlar d’aquest llibre oblidat; és, per tant, un fet social diferent del fet íntim de la lectura, de les hores dedicades a submergir-se en un llibre i de les quals, amb els anys, potser només en queda una sensació, com jo mateix escrivia fa gairebé tres anys:

De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplerta de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

O pot perdurar —com en el cas d’Auden que esmentava més amunt— un record mínim però prou precís com per extreure la cita que cercava sense dificultats, d’una revista que vaig llegir fa més de quinze anys. No em semblen, per tant, situacions objectivament equiparables la lectura com a fet social i la lectura com a experiència íntima. De vegades, de fet, parlar amb un altra persona que també ha llegit aquest llibre oblidat pot servir per descabdellar a poc a poc els records d’una manera que no es pot comparar, en cap cas, a la no-lectura.

Pierre Bayard, però, basteix una molt lloable —i necessària, afegiria— defensa de la no-lectura com a activitat creativa, en tant que instrument necessari per conèixer les relacions que s’estableixen entre els llibres, com a condició indispensable per a adquirir la cosa més o menys boirosa anomenada cultura. Una forma de no-lectura que els llibreters, per exemple, utilitzem cada dia per orientar els lectors que ens demanen informació. Però equiparar la informació dels llibres llegits però oblidats a la informació que es pot obtenir dels llibres no llegits significa supeditar la lectura com a experiència individual a la funció social que pugui tenir. I és amb aquest parany que Pierre Bayard prepara l’ensarronada final.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb això que va escriure fa tres anys. I, llavors, tot i que de vegades només en recordem algun element aïllat, com s'entén que alguns llibres ens acompanyin per sempre? Curiós, no?

Quimet.

el llibreter ha dit...

Suposo que deu ser perquè encara que el record tendeixi a esvair-se, sempre els tenim com a punt constat de referència i trobem ressons d'aquests llibres en altres llibres, converses, llocs, pel·lícules, de manera que aquest aquest record més o menys precari sempre es transforma, emergeix, es renova.

La paràfrasi que faig d'Auden, per exemple, només és possible perquè hi va haver una època que vaig llegir-lo molt i quan escrivia les primeres frases de l'apunt em va venir al cap un fragment de «Dichtung und Wahrheit: Un poema no escrit», que feia molts i molts anys que no llegia.

Unes paraules oblidades, les d'Auden, que d'alguna manera m'han acompanyat sempre, en silenci, fins que un pretext me les ha retornat.

Tens raó, Quimet, no deixa de ser curiós o sorprenent que la lectura provoqui relacions inesperades, encara que això passi sovint.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

De vegades som capaços d'oblidar alguna malifeta important que algú ens ha fet i, en canvi, per molts anys que passin, recordem el fragment d'aquella novel·la on algú li va fer mal a algú altre. I el més interessant és que cada novel3la ho fa d'una manera: alguns amb la bellesa del llenguatge (el com se'ns narra, penso ara amb l'Eduard Márquez, per exemple), d'altres amb analogies sentimentals dels personatges, d'altres...

OLGA

(No em deixa escriure amb el nom, per això he hagut d'escriure-ho amb l'opció "anònim")

Anònim ha dit...

Hi ha novel·les i personatges, i també poemes, esdevinguts mites que no oblidem mai, que ens acompanyen dia a dia... L'oblid és terrible, però ens queda el goig de rellegir, tot i que córrer el risc que ens decebi. És el cas, per exemple, de les lectures d'infantesa, de les quals en servam un gran record; encara que és obvi que no suportaríem una relectura de segons què que aleshores ens va entusiasmar. Però és igual, perquè precisament aquesta mena de lectura forma part dels inicis del bagatge lector. I no en podem prescindir de cap manera.
Com va escriure Pons Ponç, "Som el que llegim". Una mica exagerat potser, però en part real.

Anònim ha dit...

No, som el que oblidem: fins a la farmaciola platònica, "François Le Champi" -voluntari o no-, o "Leteo" de Harald Weinrich.

I que els altres es vantin de les pàgines que han llegit, que jo m'enorgulleixo d'aquelles que no he barthianament escrit.

el llibreter ha dit...

És veritat Olga, cada llibre roman a la memòria de manera diferent i pot emergir arran de l’estímul més inesperat.

Llorenç, m’ha agradat molt aquesta al•lusió a les lectures de la infantesa, potser perquè mostra com la sensació que deixa un llibre preval sobre el pas del temps i els canvis que ens afecten. De vegades, trobo a les llibreries de vell un exemplar idèntic a algun llibre que m’apassionava quan era un nen i que he perdut, segurament perquè va acabar ben atrotinat, i la mena d’emoció que provoca és d’una rara intensitat.

No crec que jo sigui, però, el que he llegit. Com vaig dir fa poc, em sembla més aviat que llegir és llegir-se i així, la frase de Pierre Bayard, benvolgut Carles, és exacta: “Comencem a oblidar des del moment que comencem a llegir.” No conec cap Funes.

Salutacions cordials.

miquel ha dit...

Uf, això dels cànons! A partir de certes dates (tu saps millor que jo els llibres que es publiquen cada any a la Península) és ben bé una quimera considerar-se amb possibilitats de fer un cànon. Pura fatxenderia.

Per altra banda, ells, nosaltres, tu i jo ens podem sentir propers a partir de lectures comunes -les complicitats literàries són importants-, però la vida i la literatura són tan properes i tan diferents, són tan complexes... Lectors còmplices poden esdevenir allunyats i d'altres d'antagònics es converteixen en inseparables. Misteris, misteris.

el llibreter ha dit...

Sí que és veritat, Pere: els títols que poso a l’enquesta procedeixen del cànon elaborat per Babèlia fa un any i, com dius, hi ha més consens sobre obres canòniques com més antigues són. Però també és veritat que —en àmbits similars als francesos— aquí ningú no s’escandalitza si s’afirma, per exemple, que no s’ha llegit Pla; no que agradi més o menys, sinó que no s’ha llegit. Em sembla molt bé que la gent llegeixi o no llegeixi o faci veure que ha llegit els autors canònics, la meva intenció era,simplement, constatar que la cosa canònica no és tan important al sud dels Pirineus; potser perquè hi ha més d’un cànon en disputa i, entre l’un i l’altre, guanya la indiferència.

I l’enquesta va en aquesta línia: jo he votat dues de les cinc obres que proposo i no em sembla gens escandalós; suposo que en algun moment podria llegir-les, però en cap cas per “obligació social”.

Salutacions cordials.

L'Espolsada llibres ha dit...

Mira el tinc pendent, precisament me'l volia llegir per si en treia algun profit alhora de parlar de la multitud de llibres que tenim a la llibreria i que mai podré o voldré llegir, però que tenen el seu públic. Quan l'hagi llegit ja et comentaré què m'ha semblat.

Unknown ha dit...

No n'havia sentit a parlar, d'aquest llibre. No només sembla interessant sinó que pot ser el complement perfecte del "Por qué no he escrito ninguno de mis libros" de Marcel Bénabou. Així podríem parlar dels llibres que no va escriure Bénabou.

el llibreter ha dit...

La veritat és que es tracta d'un llibre molt divertit i força seriós, alhora. Serveix, sobretot, per no sentir-nos culpables quan algú ens demana el nostre parer pel llibre-que-tothom-ha-llegit i que nosaltres no hem llegit.

Bénabou, és clar, l'autor de llibres breus però intensos que es componen d'un determinat nombre de parts —totes trepindants— ben diferenciades, com podria oblidar-lo? ;-)

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Aquest serà un llibre molt útil per a un gran nombre de totòlegs, cada dia n'hi ha més, no l'he llegit encara però sí algunes ressenyes. De tota manera, hi ha un gran nombre de persones que ja dominen el tema de forma excel·lent i convincent.

La memòria, diuen, és el millor crític, però admeto que la memòria és traidora i enganyosa, tant pel que fa a les lectures com a la vida mateixa. No sé si els llibres ens influeixen, el fet és que un gran nombre d'ells s'obliden i que fins i tot en rellegir-ne algun he vist que no el recordava bé, fins i tot que recordava 'coses' que no hi eren.

Un llibre sempre és el present, el moment en què el llegeixes. Que en resti alguna cosa a la memòria, al lalrg del temps, és casualitat, em sembla.

També m'ha passat recordar alguna frase d'un llibre i més endavant, amb els anys, veure que en realitat era d'un altre llibre.

el llibreter ha dit...

Al contrari, Júlia: són els totòlegs els qui s'aprofiten del respecte reverencial envers la cosa escrita per esgrimir llibres a penes fullejats com a prova irrefutable de les seves idees de segona mà. La reivindació de la no lectura com obra d'art és, al cap i a la fi, reconèixer els límits que tenim els lectors i admentre que les idees dels llibres circulen més enllà de les pàgines que els contenen.

"Un llibre sempre és el present, el moment en què el llegeixes." M'agradat molt aquesta frase.

Salutacions cordials.