A De profundis: Vals lent, José Cardoso Pires mostra la fragilitat del cos. Un petit grumoll empès pel corrent sanguini li provoca la mort blanca, la pèrdua de la consciència: es converteix en un altre, en un home sense memòria i, per tant, sense llenguatge. Al llarg d’una seixantena de pàgines, el poeta intenta rescatar l’altre que va ser durant uns mesos, reconstruir qui va ser l’amo d’una mirada desconeguda que mirava a través dels seus propis ulls, l’estada a l’hospital on els metges van reeixir, finalment, a ressuscitar una consciència perduda que ara escriu.
A partir d’uns pocs indicis que resten del seu pas per la mort blanca—un rètol, un banc, una veu...—, Cardoso Pires indaga sobre l’altre que va ser. Un Ell sense passat, sense temps, sense afectes.
Ell entén que l’estic investigant, per més anul·lat que es trobi no es considera tan al marge. Ho entén, no en dubto (recordo aquesta reacció meva al primer interrogatori) però allò que ell ignora és que ja no identifica els objectes que li mostren: el mocador, un anell, la moneda treta per atzar de la butxaca de la bata, a la pràctica objectes més que simples de circulació comuna, i principalment rellotges, rellotges de polsera, les busques i la lectura de les hores.
3 comentaris:
jose Cardoso és l'autor de la badia dels gossos, no?
Em va agradar, però no li he llegit res més
Si, la Balada de la platja dels gossos. Jo només he llegit aquest De profundis, i segur que llegiré alguna més d'ell.
Salutacions cordials.
A part de quedar-se sense llenguatge, ell també deia que es va quedar sense tenir sentiments. Déu n´hi do!
Publica un comentari a l'entrada