dijous, de maig 15, 2008

Allargassar l'anècdota

. dijous, de maig 15, 2008

Molts llibres que volen passar per humorístics parteixen d’una situació aparentment divertida i l’allargassen amb tot de pedaços. Quan vaig acabar El asombroso viaje de Pomponio Flato em pensava que m’havia agradat. Però després vaig llegir Una lectora poc corrent d’Alan Bennett i el llibre d’Eduardo Mendoza em va desagradar retrospectivament. Quina és la diferència? Tots dos comparteixen el fet d’allargassar una anècdota: al primer, la hipotètica relació entre un ateu romà i un nen que es diu Jesús, viu a Natzaret i els pares es diuen Josep i Maria; al segon, la reina d’Anglaterra descobreix la lectura. Però Una lectora poc corrent, a més a més, és un llibre crític amb un tòpic que gaudeix de bona salut, amb una determinada imatge idealitzada de la lectura que se sol fomentar des de les institucions estatals encara que sigui incompatible amb la maquinària ritual amb què funcionen. La millor manera de mostrar la paradoxa és la incomoditat que provoca que el símbol més important del poder de l’estat conreï amb convicció aquesta imatge idealitzada de la lectura. Una impertinència lúcida.

El començament de la novel·la no pot ser més clar, pel que fa a les intencions: la reina d’Anglaterra demana al president de França el seu parer sobre un escriptor francès: Jean Genet. El president mira d’escapolir-se de la situació buscant amb la mirada l'auxili de la ministra de cultura, però debades. No em sembla casual que Alan Bennett triï precisament un autor incòmode —entronitzat entre els clàssics del segle XX, però incòmode, al cap i a la fi— com a exemple de la dificultat de trobar afinitats fora dels àmbits adequats per intercanviar opinions sobre llibres. La lectura és una activitat individual, solipsista, poc apropiada perquè l'exhibeixi un cap d’estat que s’ha de mostrar sociable en tot moment. A partir d’aquí, l’autor ordeix un enfilall de situacions en ambients hostils que proven la soledat del lector de fons.

«Què està llegint, ara mateix?». Davant d’això, pocs dels lleials súbdits de Sa Majestat tenien una resposta preparada (tot i que un ho va provar: «La Bíblia?»). D’aquí venien les pauses incòmodes que la Reina tenia tendència a omplir tot dient: «Jo estic llegint...», i a vegades fins i tot remenava dins la bossa de mà i els deixava entrellucar el volum afortunat.

Amb el fervor del neòfit, la protagonista ataca amb una pregunta que els lectors hem après a evitar en determinades circumstàncies. Ella és la reina i causa desconcert, frustració d’expectatives i coses per l’estil. Però els lectors que no gaudim del privilegi de provocar reverències sabem que la resposta pot ser un fulminant, hostil i definitiu «És que no tinc temps».

25 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

La reina s'humanitza i es qüestiona a si mateixa, això ja és un mèrit. Penso que és un bon llibre pels que es pensen que no els agrada llegir. Com bé dius llegir és un acte individual però no per això és un fet restrictiu, és obert a tothom. Aquest llibre ho remarca i té un humor fi, dels que a mi m'agraden.

el llibreter ha dit...

La veritat és que m'ha fet passat molt bona estona, sobretot amb les situacions en què els lectors ens podem reconèixer.

Sense oblidar la part crítica, que a mi m'ha semblat que anava per desmuntar una certa imatge idíl·lica de la lectura, com si la lectura fos sempre simplement un entreteniment. Quan la reina es qüestiona a si mateixa és precisament llavors que la mateixa lectura esdevé una arma contra aquesta imatge idíl·lica.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Ja el tinc sobre la tauleta de nit a punt de devorar-lo tan bon punt acabi els exàmens!

el llibreter ha dit...

Bona sort amb els exàmens!

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

No us sembla que el llibre d'en Mendoza s'ha publicat més per interessos editorials que pel convenciment de l'autor? Ho dic, sobretot, per la manera com ell mateix ha anat presentant el llibre en entrevistes i d'altres espais. A mi, personalment, m'ha semblat que l'única gràcia que tenia el llibre era la que li troben els que sempre li riuen les bromes a en Mendoza.

el llibreter ha dit...

És un llibre per passar l'estona. Em va divertir perquè feia molt de temps que no llegia coses d'humor i perquè superar el nyap descomunal d'El último trayecto de Horacio Dos no era gaire difícil; d'alguna manera, Eduardo Mendoza se n'ha sortit.

Després de llegir el d'Alan Bennett, que m'ha agradat molt més, vaig tenir un punt de comparació pròxim i per això dic que em va "desagradar retrospectivament"; una expressió potser poc afortunada però no he sabut trobar res millor per explicar-me.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

En cap moment em referia a la seva lectura, llibreter. Però m'ha semblat que la crítica ha estat especialment benèvola amb un llibre que no pretén res més que el que apuntes: distreure. Que ho aconsegueixi o no, dependrà del lector. Ara bé, em dóna la sensació que el tipus de literatura que escriu en Mendoza, en català no tindria, ni de lluny, la mateixa rebuda.

Salutacions, llibreter!

aristocrataiobrer ha dit...

això de "em va desagradar retrospectivament" està molt bé

per cert, crec que en Jordi Llovet parlava bé del llibre, ahir, encara no ho he pogut llegir

Anònim ha dit...

Llibreter, a mi m'ha passat al revés: vaig llegir primer el de Mendoza (no vaig tenir paciència per acabar-lo, el vaig deixar a mitges), i, desenganyada, vaig començar el de Bennett i va ser una delícia, pel sentit de l'humor, per la crítica (a la reialesa, a la lectura) i pels "hom" de la Reina, que em feien morir de riure. Un deu per al traductor, l'Ernest Riera.

Anònim ha dit...

Ui, quan deia "al revés" volia dir "el mateix"!?

Llibreria L'Illa ha dit...

El de l'Eduardo Mendoza ja em feia mandra agafar-lo i després dels comentaris encara més. El de l'Alan Bennet és enginyós, divertit i amb la dosi de mala bava que ha de tenir un llibre d'humor.

Anònim ha dit...

Doncs ja són diverses opinions engrescadores del dde'n Bennet, així que me'l poso al punt de mira.
Per cert, senyor llibreter, veig que de'n Baulenas no té cap article, li ha llegit res?

Anònim ha dit...

Jo no havia llegit res d'en Mendoza i em va agradar, potser perquè m'agrada molt el món clàssic i la mitologia, i trobo que està ben escrit. Tot i que no he llegit el de Bennett, crec que tenint en compte que és anglès i que l'humor britànic sol ser més sarcàstic i enginyòs, s'explica la diferència entre un i l'altre. Jo, per exemple, sóc fan dels Monty Python i també de l'Escurçò Negre, aquest és l'humor que em fa riure però també reflexionar, no sé si "Una lectora poc corrent" va en aquesta línia.

Salutacions.

el llibreter ha dit...

Sí, crec que tens raó, benvolgut anònim: que s’ha donat massa relleu a un divertiment de l’autor, que segurament s’ho ha passat pipa escrivint-lo. ¿De debò creus que si l’hagués escrit en català no hauria obtingut una rebuda similar? Guardant les proporcions mediàtiques habituals entre una llengua i l’altra, és clar.

Doncs té gràcia, aristocrataiobrer, Jordi Llovet cita —però no elogia necessàriament— Eduardo Mendoza a propòsit de Pomponio Flato, per recomanar tot seguit... Una lectora poc corrent!

Gràcies per recordar-nos el nom del traductor, Tina. És que la traducció no grinyola ni un moment i, per tant, s’ha acomplert el pacte entre traductor i lector: que no es noti.

Diria que un del problemes del Pomponio Flato, benvolguda col•lega de la Llibreria l’Illa, és que crea expectatives com a crítica de les novel•les on inevitablement surt Maria Magdalena, i la ironia és molt tènue: potser si hagués estat una mica més sarcàstic i hagués jugat una mica més amb l’anacronisme...

Doncs no, Artur.

No és tan esbojarrat, Sílvia però és força àcid, no solament amb l’ambient hostil que es troba la reina pel fet de fer-se lectora, sinó també per alguns vicis que tenim els lectors a l’hora de triar.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Quan deia que en català no hauria rebut la mateixa acollida, imaginava el cas d'un escriptor X, no en Mendoza, que signés una obra similar.

En general, em dóna la sensació que la crítica catalana és molt més estricta amb els seus cànons i molt més severa en les seves vaolracions que no l'espanyola. Em sembla que en Guillamon, per posar un exemple, no tracta els divertiments dels autors catalans com els suplements han tractat el de Mendoza. Dit d'una altra manera, creieu que un Kiko Amat català (i no vull dir amb això que en Kiko tingui el talent d'en Mendoza) trobaria el respecte que ha trobat en castellà?

Salutacions a tothom!

el llibreter ha dit...

Doncs diria que a la crítica catalana també se'n troba, de benevolència; o, millor, d'indulgència envers obres que mereixerien un judici més estricte.

Aquesta sensació que la crítica catalana sigui més estricta que d'altres, jo no l'he sentida mai.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Discrepo, senyor llibreter: a mi el llibre de Mendoza m'ha agradat molt. Ara sé quin llibre no he de llegir, no sigui que em passi com a vosté.

També m'han agradat força L'últim patriarca i Saber perder. ¿Hem podeu dir quins llibres no he de llegir?

Senyor Llibreria l'illa, li recomano, llegeixi'l, no sigui mandrós. Veurà que el llibre té algunes pàgines antològiques. Si a la fi descobreix que no li agrada, no haurà perdut gaire temps, el llibre és curt.

el llibreter ha dit...

Benvolgut encarregat de les devolucions: celebro que li hagi agradat el llibre d'Eduardo Mendoza. Però, tal com diu vostè, no sigui mandrós i llegeixi també el llibre d'Alan Bennett; i si a la fi descobreix que no li agrada, no haurà perdut gaire temps, el llibre també és curt.

En qualsevol cas, no sigui mandrós a l'hora d'argumentar: ¿seria tan amable d'indicar on es prohibeix la lectura de res?

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Hola, no he llegit els llibres que esmenteu, així que no puc opinar.
M'agradaria que alg´m'aconselles algun títol de literatura eròtica en català. Eròtica, però no barroera, oi que m'enteneu? Gràcies

Anònim ha dit...

Olga bromera publica el guanyador d'un premi que fan per allà per valència.
jo recordo haver-ne llegit dos, el que passa que els vaig deixar i no me'ls han tornat (tenen unes portades molt suggestives i, clar, si els deixes no te'ls tornen), per això només recordo el títol d'un d'ells "evasions efímeres": em va agradar molt i saps el més curiós' recordo que totes les protagonistes dels relats 8era un conjunt de relats9 eren dones, tot i que l'autor (tampoc recordo qui era) era un home. Em va semblar un conjunt de relats molt ben escrits i gens barroers, l'erotisme es transmetia de manera molt sensual.

El llegidor pecador ha dit...

"Obres púbiques" d´en Manuel de Pedrolo a Edicions 62.
Pornogràfic però gens barroer.

Anònim ha dit...

Efectivamen, Bromera publica cada any el premi de LITERATURA ERÒTICA LA VALL D'ALBAIDA.
D'entre els que jo he llegit, els dos que m'han agradat més són ANAÀLISI, i el que s'ha esmentat per ací, EVASIONS EFÍMERES.
El jurat sol ser una garantia, així que qualsevol cosa que tries Olga segur que et pot agradar.

el llibreter ha dit...

Gràcies pels suggeriments, Miquel, llegidor pecador i Artur.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies a tots.

Anònim ha dit...

Molt superficial Una lectora poc corrent, es queda en l´anècdota.