Aquest dietari amb mesos i dies però sense anys és un assaig al voltant del gust per la vida sense estridències, de gaudir de les coses del món amb mesura, dins d’una tradició epicúria on la presència de Joan Fuster és ineludible. És, sobretot, una mirada al passat per comprendre les raons d’aquesta actitud. A la manera, potser, del Pierre Bourdieu que examina les condicions de possibilitat del seu pensament a Autoanàlisis de un sociólogo, però amb una estratègia força més atractiva. Així, els escrits de novembre prenen com a pretext un viatge a París per evocar un viatge a Nova York, de manera que la comparació entre les dues ciutats esdevé una indagació al voltant dels mites que les defineixen i, per tant, dels models de civilització que representa cadascuna. Toni Mollà, però, no pren partit. Aprofita per fer un viatge en el temps i recordar els moments decisius de la seva formació intel·lectual que estan vinculats a tots dos llocs, en plena expansió del maig francès o del hippisme:Jo també pense que la vida s’engendre a les portes de la caiguda del pàmpol. Això, a alguns, els deu semblar més natural que ho faça a la primavera, amb l’esclat de la natura i tota aquella imatge que els poetes romàntics han convertit en targeta postal. L’estiu, per a mi, és només un parèntesi: una pura il·lusió de l’esperit. La vida que m’agrada comença amb el retorn del temps pautat, que és la regla de la meua existència. La tardor, segons el significat simbòlic, és el temps darrer, l’avantsala del traspàs que representa l’hivern. Però jo nohe vist mai així. Ni de menut ni ara, vora la cinquantena, a la primeria de la tardor, com si diguérem.
Amb una escriptura precisa, atenta al detall, que apel·la sovint les paraules dels autors que admira per matisar una idea, Al pas dels dies ha estat una agradable sorpresa. Sort que Toni Mollà manté un blog on puc continuar llegint-lo.En contra de la majoria dels “progressistes” de la meua edat, jo no m’he considerat mai fill ni parent del 68 que es va esdevenir sobre les llambordes d’aquell barri que vam passejar a París fa uns dies. En primer lloc, perquè no els vaig viure en carn viva, com sembla que van gaudir tants entre els nostres coneguts. Per a mi, tot allò va passar molt lluny, tant geogràficament com ideològica. [...] La millor contribució de tot moviment social és la seva dissolució, per impregnació, dins del discórrer plàcid del temps. Aquest és l’”esperit del maig del 68” que més m’interessa.
6 comentaris:
Hemos incluido El Llibreter en la lista de siete bitácoras que consideramos merecedoras del Premio Blog Solidario. Saludos.
Amic Llibrerter: tot això està molt bé, però quan coneixes un poc el personatge i coneixes alguns dels seus episodis vitals i professionals,.... doncs, aquests textos fan un poc de fàstic... Una llàstima, sí.
JOSEP M.C.
Si fa uns anys reclamar-se del 68 era un requisit indispensable per a l'esquerra cool, ara és ben bé al revés. Si no n'abomines, sembles un dèbil mental, un buenista de la pitjor estofa. Coses de les modes i del pensament clixé!
Sí, ara el que toca és dir-se professional. Fer la feina bruta als caps encara que estiguen a les teues antípodes ideològiques. Cobrar una nòmina exorbitant a final de mes. Demanar als amics que formen el tribunal que t'ha de posar cum laude a la tesi doctoral que presentes després d'haver-la escrit gràcies a aquest treball tan boníssim que tens a una televisió pública....
I després de tot això, rentar-te la consciència escrivint un dietari.
País!!!!
JOSEP M.C.
Gràcies, Casa das Letras, ara mateix us faig una visita.
Amic Josep: gaudir d’un llibre —i jo he gaudit d’Al pas dels dies— no vol dir defensar l’autor a tota ultrança. Toni Mollà, per exemple, respecte al maig del 68 destaca els aspectes que han estat acceptats per la majoria de la població. Una mica tebi, si vols, perquè jo sóc un gran entusiasta d’aquelles dates entranyables, sobretot per la gran contribució a la unitat de les esquerres —així, en plural, que fa més buenista, benvolgut Genís. Jo no ho vaig viure, però no deixaré mai d’admirar el diàleg promogut per l’ús exquisidament educat de paraules com revisionisme, liquidació, menxevisme, traïció, aburgesament, infantilisme d’esquerres i d’altres. ¿Com, si no, va caldre que sorgissin després altres paraules com unió —unitat, unida, unificació i altres derivats—, entesa, bloc, iniciativa, compromís, etc. per apedaçar les despulles de l’etern diàleg entre les esquerres? Aquesta és l’herència del 68 que més m’entusiasma perquè és la que perdura amb més alegria.
I bé, això de retreure no sé què de la tesi em recorda tant a Joan Fuster, que li van retreure també l’amiguisme del tribunal, i que també va treure un cum laude, que no sé amb quines paraules contestar.
En definitiva, parlo d’un llibre que m’ha agradat d’un escriptor que ni conec ni conec ningú que el conegui; m’estalvio, per tant, d’entrar en la cosa personal. Ara bé, d’ especular, si m’ho permeteu, no me’n sé estar.
Salutacions cordials.
Bona nit, llibreter.
Jo tampoc no sé qui ets ni conec cap persona que sàpia de la teua identitat "oficial", de manera que el meu agraïment és immens, fora de punt. Sobretot, perquè solc llegir-te amb el mateix esperit obert --sense prejudicis-- que tu ho has fet amb el meu llibre. Moltes gràcies, molta salut i algun pecat.
Toni Mollà
Publica un comentari a l'entrada