Berlín no s'acaba mai

Com sempre, la planificació d’una setmana de turisme a Berlín ha estat escassa: algunes adreces espigolades entre les recomanacions d’amics que ja l’havien visitada i les indicacions de les guies de viatge per triar els monuments i marcs incomparables que cal anar a comprovar que efectivament existeixen, per certificar l’admiració o la decepció que puguin provocar. Però Berlín no s’acaba mai. Anar a veure una llibreria de còmics a Oranienstrasse es convertia en el desig de recórrer aquest carrer i així de la cruïlla amb Skalitzer Strasse fins a Moritzplatz s’esvaïa la possibilitat de veure algun museu o d’entrar al Reichstag. O una mica més lluny, Zossener Strasse, Gneisenaustrasse, Bergmannstrasse, Friesenstrasse... oferien tot de motius de distracció —un parc on descansàvem sobre la gespa, una terrasseta per prendre un apflelschorle o una cervesa o un cafè, perquè qualsevol excusa era bona per seure-hi, una llibreria amb Pandora im Kongo a l’aparador, una botiga de discos amb rareses d’Einstürzende Neubauten o una botiga cultureta molt interessant, un racó idíl·lic al costat del Landwehrkanal, l’interior d’una illa d’edificis amb un microclima alternatiu propi amb galeries d’art i botigues o amb un restaurant senzill i tranquil on l’enigmàtic costum de trigar molta estona a cobrar s’allargassava fins a l’exasperació gràcies a la col·laboració de les inevitables abelles berlineses, etc.— i així, ens passàvem el dia, passejant pel barri de Kreuzberg, o també pel de Schoneberg o al voltant de l’Oranienburger Strasse del Mitte, amb la sensació que ni amb un any de vacances no començaríem a conèixer la ciutat.

Com sempre, no em podia estar d’entrar a les llibreries més atractives que trobàvem pel camí, i enguany amb més motius que mai, pel lloc i pel calendari. El desconeixement de l’alemany era un obstacle seriós per gaudir-ne plenament, però malgrat això no em vaig poder estar de col·leccionar l’Autorenbuchhandlung, la llibreria on vaig prendre la fotografia de més avall gràcies a l’amable autorització de la llibretera. Plovia dies més tard, quan la llibreria de la Literaturhaus se’ns va oferir com a refugi; va caldre ajornar fins a un altre any el plaer de fer un cafè al Wintergarten que l’envolta: tornàvem a casa. Una cosa que em va sorprendre molt és la gran quantitat de llibreries d’art que hi ha a Berlín. I la música: la planta dedicada a la música clàssica de la KulturKaufhaus Dussmann és immensa i aclaparadora. La fortuna va voler que hi trobés Scholl goes pop, on Andreas Scholl fa realitat el projecte de convertir-se en una mena de crooner, i que la dependenta em digués que l’endemà arribaria el devedé del Giulio Cesare de Haendel publicat per Harmonia Mundi i protagonitzat pel millor contratenor del món. Podria haver esperat que arribessin a can Castelló, al setembre o a l’octubre, però l’atzar és massa llaminer.

La presència de la literatura catalana a les llibreries era gairebé imperceptible. No deixava de ser una sorpresa trobar-se amb algun llibre de Mercè Rodoreda, o veure l’edició alemanya d’El mar d’Agustí Villaronga —però no la novel·la de Blai Bonet. Suposo que durant les properes setmanes augmentarà: les traduccions que es distribuiran durant els mesos de setembre i octubre permeten preveure més d’un racó de les taules de novetats o dels aparadors dedicat a l’esdeveniment. La fotografia de l’Autorenbuchhandlung no deixa de ser, per tant, un cas aïllat però significatiu: Maria Barbal, Albert Sánchez Piñol i Eduard Márquez ben a prop, sense que formin part encara de cap activitat planificada al voltant de la Fira de Frankfurt em sembla un bon auguri del ressò que pot obtenir la literatura catalana a Alemanya.