Com sempre, la planificació d’una setmana de turisme a Berlín ha estat escassa: algunes adreces espigolades entre les recomanacions d’amics que ja l’havien visitada i les indicacions de les guies de viatge per triar els monuments i marcs incomparables que cal anar a comprovar que efectivament existeixen, per certificar l’admiració o la decepció que puguin provocar. Però Berlín no s’acaba mai. Anar a veure una llibreria de còmics a Oranienstrasse es convertia en el desig de recórrer aquest carrer i així de la cruïlla amb Skalitzer Strasse fins a Moritzplatz s’esvaïa la possibilitat de veure algun museu o d’entrar al Reichstag. O una mica més lluny, Zossener Strasse, Gneisenaustrasse, Bergmannstrasse, Friesenstrasse... oferien tot de motius de distracció —un parc on descansàvem sobre la gespa, una terrasseta per prendre un apflelschorle o una cervesa o un cafè, perquè qualsevol excusa era bona per seure-hi, una llibreria amb Pandora im Kongo a l’aparador, una botiga de discos amb rareses d’Einstürzende Neubauten o una botiga cultureta molt interessant, un racó idíl·lic al costat del Landwehrkanal, l’interior d’una illa d’edificis amb un microclima alternatiu propi amb galeries d’art i botigues o amb un restaurant senzill i tranquil on l’enigmàtic costum de trigar molta estona a cobrar s’allargassava fins a l’exasperació gràcies a la col·laboració de les inevitables abelles berlineses, etc.— i així, ens passàvem el dia, passejant pel barri de Kreuzberg, o també pel de Schoneberg o al voltant de l’Oranienburger Strasse del Mitte, amb la sensació que ni amb un any de vacances no començaríem a conèixer la ciutat.
Com sempre, no em podia estar d’entrar a les llibreries més atractives que trobàvem pel camí, i enguany amb més motius que mai, pel lloc i pel calendari. El desconeixement de l’alemany era un obstacle seriós per gaudir-ne plenament, però malgrat això no em vaig poder estar de col·leccionar l’Autorenbuchhandlung, la llibreria on vaig prendre la fotografia de més avall gràcies a l’amable autorització de la llibretera. Plovia dies més tard, quan la llibreria de la Literaturhaus se’ns va oferir com a refugi; va caldre ajornar fins a un altre any el plaer de fer un cafè al Wintergarten que l’envolta: tornàvem a casa. Una cosa que em va sorprendre molt és la gran quantitat de llibreries d’art que hi ha a Berlín. I la música: la planta dedicada a la música clàssica de la KulturKaufhaus Dussmann és immensa i aclaparadora. La fortuna va voler que hi trobés Scholl goes pop, on Andreas Scholl fa realitat el projecte de convertir-se en una mena de crooner, i que la dependenta em digués que l’endemà arribaria el devedé del Giulio Cesare de Haendel publicat per Harmonia Mundi i protagonitzat pel millor contratenor del món. Podria haver esperat que arribessin a can Castelló, al setembre o a l’octubre, però l’atzar és massa llaminer.
8 comentaris:
Sehr beneidenswert!
Jo tinc l'edició en DVD de El mar (das meer)en edició alemana. És una pel·lícula tannn maca... la vaig comprar a una botiga gai de berlin anomenada Bruno's... que a més de literatura i dvd... té també moltes coses de "litera-DURA"...
Salutacions, sr. llibreter!
Quina enveja dels qui sabeu alemany, Toni! Amb l'anglès t'hi entens, però fa vergonya entrar a una llibreria i després de tafanejar una estona demanar qualsevol cosa en anglès.
Doncs quina sort, els alemanys, que almenys poden tenir la pel·lícula. Aquí tant el devedé de Villaronga com la novel·la de Blai Bonet estan exhaurits.
Salutacions cordials
Les llibreries a alemanya són d'allò més grosses i acollidores. Tenen una zona amb sofà i una màquina de cafè, xocolata desfeta, te, etc (tot gratuït) de cara als clients, perquè mentre fullegen un llibre i descansen, vagin rumiant quina serà la seva propera adquisició. Una delícia. Llàstima que això aquí sigui impensable. La quantitat de gent que aniria a la llibreria perquè hi donen el cafè gratis...
Hmmm... Gratis?... Potser sí... Potser així si que entrarien.
Senyor Llibreter, no té massa a veure amb el tema però acabo de veure que el rpemi Miquel de Palol de poesia del 1993 té aquest guanyador: Miquel Bauçà per En el feu de l'ermitatge.
És el Miquel Bauçà que jo penso que és? Algú m'ho podria aclarir?
Benvolgut Martí, amb idees com aquesta no 'nem bé: prou feina tenim com per, a més a més, haver de servir cafès. Que no surti d'aquí, sisplau! Discreció, doncs, benvolgut llegidor pecador.
No he sabut resoldre l'enigma, Abel. No seria estrany que fos el Miquel Bauçà de-tota-la-vida i que després no li publiquessin o que ell mateix no volgués publicar-lo. Fins al 98 no publica El canvi. Però aquest premi tampoc no apareix entre els premis que se solen destacar en les breus semblances biogràfiques que he anat mirant. A veure si amb un parell de mail resolc la qüestió, que m'ha acabat encuriosint també.
Salutacions cordials.
Ha de ser Bauçà, la única cosa que se m'acut és que no sigui un títol que oculti "El crepuscle encèn estels", que crec que és del 93, però efectivament ningú parla d'aquest llibre, títol ni premi, ni tan sols ara que es publica el nachlass de Bauçà.
Per cert, estic vivint a Berlín des de fa uns mesos, m'hagués agradat molt parlar amb vostè perquè de fet un dia em va esmentar en aquesta pàgina, cosa que em va fer força feliç. No comparteixo la seva apreciació sobre la visibilitat dels autors catalans a Berlín, crec que és molt superior a la que vostè va sentir, però ja en parlarem un altre dia.
Publica un comentari a l'entrada