diumenge, de juny 17, 2007

Més mutacions

. diumenge, de juny 17, 2007

Un dels assaigs de Mutacions d'una crisi que més m'ha interessat ha estat «L’edició electrònica» d’Oriol Izquierdo. La seva experiència en el món editorial li permet descriure de manera breu i eficaç els grans canvis que ha experimentat el procés d’edició d’un llibre durant els darrers anys. Un exemple:

Disposàvem d’un parell o tres de màquines d’escriure per a tots. En aquella època, fa poc més de vint anys mal comptats, els originals ens arribaven mecanografiats, en circulaven fotocòpies i encara alguna còpia feta amb paper carbó i les fotocòpies tendien a esborrar-se abans que es completés el circuit de producció del llibre. Només hi havia uns enormes terminals IBM a administració i al departament de subscripcions.


Ara és impossible imaginar el despatx més humil d’una editorial sense ordinador. Bona part dels processos d’edició ja no requereixen la circulació de grans quantitats de paper, de manera que fins i tot s’ha generat un excés de confiança envers la implantació de les noves eines tecnològiques que de vegades es manifesta en forma de nyaps:

Hi ha en l’enlluernament d’aquesta facilitat, és evident, un cert risc de desprofessionalització. Un risc en el qual van caure nombrosos editors comercials durant la darrera dècada del segle XX, temptats d’abaratir costos convertint les taules de secretaria o de coordinació editorial en petits despatxos d’autoedició.

Ara és més fàcil que mai crear una nova editorial o mantenir-ne una d’independent, però encertar-la a l’hora de fer-se un lloc al mercat és tan difícil com sempre: des de la tria de títols i autors a les decisions que afecten al llibre com a objecte, però sobretot pel que fa a la visibilitat. Les editorials consolidades han aconseguit dotar al catàleg d’un valor afegit, intangible, que permet identificar-les ràpidament tant als prestatges com a les taules de novetats. És aquesta familiaritat, fonamentada en l’experiència dels lectors, el principal repte que es plantegen les editorials que tot just comencen. Descobrir zones desateses en el camp de l’edició, mantenir un disseny singular que distingeixi l’editorial i que s’adigui amb el contingut de cada títol, trobar una distribució òptima, guanyar-se la complicitat de lectors, crítics, llibreters, etc. no depèn d’un bon programa informàtic. Que una editorial es pugui muntar des de casa, amb tot l’entusiasme i tot el rigor que es vulgui, no significa que sigui més fàcil que l’esforç pagui la pena. Per això, sense ànim de desvirtuar la còmoda inèrcia d’atendre les editorials que ja s’han guanyat la nostra confiança, crec que val la pena fixar-se en els llibres que proposen les editorials més modestes.

[Anterior: Mutacions d'una crisi. Continuarà...]

3 comentaris:

Anònim ha dit...

VILAWEB – MAIL OBERT
per Vicent Partal
DIJOUS, 21/06/2007 - 06:00h

La Vanguardia

El senyor cònsol general d'Alemanya, Wolf Daerr, ha enviat una carta a un diari que fan a Barcelona i que es diu La Vanguardia. Curiosament, aquest diari, sempre tan condescendent amb els poderosos, publicava ahir la carta no pas en lloc destacat, sinó d'amagatotis, com si el senyor cònsol d'Alemanya fos un qualsevol. Segurament perquè no li ha agradat (a La Vanguardia) que el senyor cònsol d'Alemanya, amb tanta diplomàcia com contundència, critique les darreres campanyes del diari sobre la Fira Frankfurt.

Quan arribes a La Vanguardia (jo hi he estat), una de les primeres frases que t'acostumes a sentir és que aquell lloc representa millor que ningú Catalunya perquè n'és el reflex més exacte. És una frase que passa de pares a fills i que els indígenes repeteixen amb convicció. Hi ha periodistes enormes, Gaziel per a esmentar-ne només un, que han escrit històries d'aquest diari que mai no podrem superar i que despullen amb tota la cruesa del bon periodisme l'indret, la premsa que fa i la suggerent família que hi mana. Deixem el passat, doncs.

I anem al present. Ahir el cònsol d'Alemanya repassava, elegant, la cartilla. El fet que dos escriptors de la casa obrin i tanquen el sarau de Frankfurt semblava haver frenat momentàniament el hooliganisme pro-espanyol dels periodistes encarregats del tema. Però déu n'hi do. Fa setmanes que no paren de furgar i refurgar en la ferida i d'intentar incomodar al preu que siga. No paren ells, vull dir. La Vanguardia sembla enfurismada perquè és la literatura catalana la que va a Frankfurt. I ella, que diu que és el reflex més exacte de la societat catalana, es posa tant a l'extrem (extrem d'extremisme) que fins i tot ha d'arribar Herr Daerr, cònsol de la República Federal d'Alemanya a cridar-li l'alto. I no valen enganys fàcils, que el senyor Daerr ha passat mitja vida diplomàtica a l'Amèrica de parla espanyola, que tant sembla agradar a alguns dels redactors del diari en qüestió. Ningú no el pot tractar d'ignorant, doncs, quan ara posa els punts sobre les is. De primer, recordant que han estat diversos els articles sobre la Fira de Frankfurt publicats per aquest diari. Després concretant la seua crítica en el publicat el dia 13 de juny sota l'imaginatiu títol de 'Los autores en castellano llamados por Bargalló rechazan su invitación a ir a Frankfurt', del qual article afirma que conté un 'error greu'. Error greu que consisteix a no deixar clar que la convidada d'honor a la fira és la cultura catalana i no Catalunya, motiu que explica per què hi ha escriptors de la resta de l'àmbit lingüístic convidats, d'on s'infereix, a més, que la cultura catalana és la cultura en català. El cònsol ho remata encara dient: 'Esta pequeña diferencia me parece muy importante.' Efectivament, senyor Daerr, ho és. Ho és molt. Però seguint aquella màxima d'Edward Eggleston, segons la qual alguns diaris només serveixen per organitzar el safareig, unes poques hores abans La Vanguardia ja havia tornat a la càrrega; especialment la seua nova web (innovadorament groguesca) ja havia tret de context unes declaracions poc afortunades de Salvador Giner per tornar a atiar el foc al voltant de la Fira de Frankfurt i del consens aconseguit al voltant dels autors en català. Fins a l'octubre haurem de comptar quantes pàgines hi dediquen i amb quina insistència.

I amb tot això, què en direm, del sobtat amor als toros que li ha agafat? No contenta amb les maniobres frankfurtines, diumenge i dilluns La Vanguardia va obsequiar els seus lectors amb dues portades increïbles. A tota plana publicitava hagiogràficament una correguda de bous a Barcelona, espectacle que La Vanguardia deu destacar, dic jo, erigint-se en aquell reflex més exacte del país que afirma que és. Poca broma: diumenge era el dia després de la constitució dels ajuntaments, incloent-hi el de Barcelona, en minoria per primera volta. No és que no hi haguera tema per a un bon titular. Però, ca! La Vanguardia obria amb toros. I tornava a obrir amb toros dilluns per si el seu lector encara no se sentia prou provocat. I desplegava pàgines i pàgines a explicar que bonic va ser el toreig, l'entusiasme brutal que sentia la ciutadania i que popular i multitudinària va ser l'assistència en aquella cosa. El diari no va explicar que sobraren entrades per dalt del cap ni va comptar els autobusos que venien de fora (algunes altres vegades, contra uns altres, prou que ho ha fet, però diumenge no tocava); també va menystenir la manifestació contra els torejadors i va aconseguir botir una part substancial dels seus lectors, començant per un que em vaig trobar al quiosc: va agafar mecànicament el diari, va pagar, el va desplegar, va soltar un renec i el va canviar per El Periódico. Si La Vanguardia és el reflex més exacte de la societat catalana, ja pot anar prenent mides, que la plaça de bous de Barcelona ha de tancar no per la pressió dels antitaurins, sinó perquè no hi va ni en Boadella, que ja és dir. (I sobre això de les portades estrambòtiques, és celebre un episodi anterior de La Vanguardia, quan un anunci pagat que ocupava tota la primera pàgina va evitar que el diari informara de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.)

En tot cas, he de suposar que els amos de La Vanguardia deuen saber què fan. És cert que La Vanguardia no ha fet mai el més mínim gest voluntari per la llengua catalana, que sols pot aparèixer en algun suplement comptat, en les esqueles i en alguna carta al director. Però també és cert que des de l'època de Franco no havia expressat fins ara d'una manera tan descarada l'hostilitat que com a empresa i com a producte ha posat de manifest aquestes últimes setmanes contra el català i contra les expressions civils i culturals del catalanisme. És clar que es fa difícil d'esperar una mica de seny, en aquest camp, d'un diari que fa mesos que té en el cap dissecat d'un bou madrileny un dels seus principals analistes de la política.

(PD. Una abraçada als bons i estimats companys de La Vanguardia que han d'aguantar aquest espectacle des de dins.)

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2450060

Anònim ha dit...

"Servitud: memòries d'un periodista" de Puig i Ferreter també retrata cruament la primera Vanguardia que, donant suport al règim de Primo de Rivera, obtingué el títol de Conde per al seu fundador.

el llibreter ha dit...

Preparo una coseta sobre Frankfurt. Entre altres coses em meravello perquè els qui defensen la presència d'autors catalans que escriuen en espanyol —d'acord amb el seu nacionalisme banal— mai no esmenten Cristina Peri Rossi o Rodrigo Fresán, que viuen i escriuen a Catalunya. Si hi ha d'anar el de la capelleta del mar, per què no un homenatge a Roberto Bolaño, que sí passarà a la història de la literatura?

D'altra banda, si només fos La Vanguardia...

Salutacions cordials