Emilio Manzano deixa que els convidats parlin, no intenta enlluernar els espectadors amb grans teories sobre la Literatura, vinguin o no a tomb, sinó que s’estima més apuntar les preguntes pertinents perquè s’expliquin. Intenta guanyar-se la complicitat dels entrevistats i gairebé sempre se’n surt. La tàctica aparentment és molt senzilla: una cita, l’esment d’altres llibres de l’autor o alguna anècdota: demostrar el seu coneixement de manera elegant, sense estridència. Perquè al Saló de lectura no es parla de Literatura o de Llibres, sinó de literatura i de llibres.
El resultat pot ser interessant o avorridot, depèn del convidat. Si l’entrevista no m’interessa gaire, deixo la tele muda i llegeixo una estona fins que arriba l’hora dels lectors. Una prova de la fidelitat dels espectadors són les simpaties i les fòbies que provoquen aquests col·laboradors. Cadascun d’ells té la seva manera d’explicar els llibres: de l’entusiasme ple de gestualitat vehement i una pobra argumentació a l’erudició tranquil·la i sorprenent. Potser és per la combinació de l’entrevista amb els comentaris dels lectors que cada programa sembla diferent, i si alguna emissió decep res no impedeix que esperi la següent amb interès.
Una altra prova de fidelitat seria la capacitat del programa per suscitar l’interès envers llibres insospitats. Per exemple, Figuras del destino de Victoria Cirlot havia aparegut en algunes revistes i suplements culturals, amb crítiques i ressenyes molt elogioses i s’havia venut bé, si tenim em compte que tracta un tema força minoritari. L’aparició subjugadora de l'autora a Saló de lectura va fer que molta gent s'hi interessés durant els dies posteriors a l'emissió. Pedro Azara, autor de Castillos en el aire, va compartir el mateix programa amb Victoria Cirlot; el seu llibre no havia rebut tanta atenció al mitjans de comunicació però també va trobar lectors gràcies a Saló de lectura. A la llibreria, no és estrany que algú em demani el llibre aquell que va sortir al programa de la betevé.
Emilio Manzano deixarà el programa per fer-se càrrec de l’Institut Ramon Llull. Tot i l’esforç del presentador per mantenir-lo amb el mateix equip, sembla que la supervivència no està gens clara. És clar que sense l’Emilio Manzano res no serà igual, ell és qui ha sabut trobar el to que fa de Saló de lectura el millor programa de llibres que s’emet actualment per televisió. Però estic convençut que pot funcionar també amb la mateixa estructura si troben el presentador adequat. Sembla ser que a betevé no ho veuen tan clar.
No vull que desaparegui Saló de lectura. I no perquè sigui una contribució excepcional a la promoció del llibre i la lectura, tampoc perquè sigui un oasi de cultura enmig d’una programació televisiva ofensiva, menys encara perquè hagi esdevingut un focus de reflexió contra les urgències del ritme televisiu o coses per l’estil, que de grans paraules ja em vaig atipar l’any passat. Simplement perquè m’agrada i prou.
El resultat pot ser interessant o avorridot, depèn del convidat. Si l’entrevista no m’interessa gaire, deixo la tele muda i llegeixo una estona fins que arriba l’hora dels lectors. Una prova de la fidelitat dels espectadors són les simpaties i les fòbies que provoquen aquests col·laboradors. Cadascun d’ells té la seva manera d’explicar els llibres: de l’entusiasme ple de gestualitat vehement i una pobra argumentació a l’erudició tranquil·la i sorprenent. Potser és per la combinació de l’entrevista amb els comentaris dels lectors que cada programa sembla diferent, i si alguna emissió decep res no impedeix que esperi la següent amb interès.
Una altra prova de fidelitat seria la capacitat del programa per suscitar l’interès envers llibres insospitats. Per exemple, Figuras del destino de Victoria Cirlot havia aparegut en algunes revistes i suplements culturals, amb crítiques i ressenyes molt elogioses i s’havia venut bé, si tenim em compte que tracta un tema força minoritari. L’aparició subjugadora de l'autora a Saló de lectura va fer que molta gent s'hi interessés durant els dies posteriors a l'emissió. Pedro Azara, autor de Castillos en el aire, va compartir el mateix programa amb Victoria Cirlot; el seu llibre no havia rebut tanta atenció al mitjans de comunicació però també va trobar lectors gràcies a Saló de lectura. A la llibreria, no és estrany que algú em demani el llibre aquell que va sortir al programa de la betevé.
Emilio Manzano deixarà el programa per fer-se càrrec de l’Institut Ramon Llull. Tot i l’esforç del presentador per mantenir-lo amb el mateix equip, sembla que la supervivència no està gens clara. És clar que sense l’Emilio Manzano res no serà igual, ell és qui ha sabut trobar el to que fa de Saló de lectura el millor programa de llibres que s’emet actualment per televisió. Però estic convençut que pot funcionar també amb la mateixa estructura si troben el presentador adequat. Sembla ser que a betevé no ho veuen tan clar.
No vull que desaparegui Saló de lectura. I no perquè sigui una contribució excepcional a la promoció del llibre i la lectura, tampoc perquè sigui un oasi de cultura enmig d’una programació televisiva ofensiva, menys encara perquè hagi esdevingut un focus de reflexió contra les urgències del ritme televisiu o coses per l’estil, que de grans paraules ja em vaig atipar l’any passat. Simplement perquè m’agrada i prou.