Tan dolç al tacte com a la lectura

El número de maig de la revista Lignes està dedicat a la “Situation de l’édition et de la librairie”. Com és lògic, a més a més d’editors, crítics, bibliotecaris —que també tenen moltes coses a dir sobre la relació entre llibre i tecnologia, per exemple— periodistes i escriptors hi ha l’opinió dels llibreters, que pot ser discutible, encertada, esbiaixada, precisa, interessada, boirosa o tantes coses com es vulgui però, al cap i a la fi, necessària si es vol tenir algunes idees pertinents sobre el camp de l'edició.

Un dels autors més citats en aquest número és, lògicament, André Schiffrin, sobretot a l’hora de parlar de la difusió dels llibres d’editorials independents. No m’hi estendré perquè ja n’he parlat en moltes ocasions; només recordaré que la concentració en el sector la distribució a França perjudica la visibilitat dels petits editors: els gegants de la distribució depenen al seu torn dels grans grups editorials i, per tant, afavoreixen sobretot la difusió de les editorials més influents. A Catalunya la situació és molt diferent perquè el nombre distribuïdors és, en canvi, molt gran: Random House, Planeta o Santillana tenen la seva pròpia xarxa de distribució, però també hi ha distribuïdors especialitzats en editorials independents. La revista Lignes recull, a la manera de manifest de l’editor independent, la traducció al francès de la coneguda conferència de Roberto Calasso “L’editoria come genere letterario” [en pdf], inclosa a La follia che viene dalle ninfe.

La distribució és també un dels principals problemes que aborden els llibreters francesos, juntament amb la defensa del llibre de paper davant de la hipotètica amenaça tecnològica. Així, Isabelle Baladine de la llibreria Kléber, a Strasbourg, escriu sobre l’acurada selecció dels detalls que conflueixen en la bellesa del llibre com a objecte:

Les livres, encore dénommés tels, se déroulent sous les yeux comme autrefois (en rouleaux dits volumen) sans pages et sans papier. [...] Qui sont-ils, ces « livres » virtuels? Volumen sur écran. C’est encore inimaginable pour beaucoup, oui, mais c’est déjà là. Quoi, plus ce toucher, plus cette odeur ? Plus ce corps, ce format, cette épaisseur ? Que restera-t-il ? Plus de quatrième de couverture, plus de colle ou de fil, plus de prière d’insérer (dejà a peu près disparus fors les livres de Galilée), plus de rabats, plus de papiers bible (la Pléiade ou le dernier Bergounioux chez Verdier, aussi doux au toucher qu’à la lecture), plus de signets (fors les livres d’Arlea et quelques autres), plus de pages encore attachées entre elles selon le découpage originel d’une feuille de papier (Corti, Fata Morgana, par exemple), plus d’achevés d’imprimer, plus de colophons signés au crayon à papier par l’auteur et numérotés à la main par l’éditeur ?

I continua amb altres trets que identifiquen l’editor: el tipus de paper, el color, la tipografia, etc.

Dos llibreters coincideixen a citar el mateix fragment de la Lettre sur le commerce de la librairie, publicada en català per les Publicacions de la Universitat de València:

Un fonds de librairie est donc la possession d’un nombre plus ou moins considérable de livres propres à différents états de la société, et assorti de manière que la vente sûre mais lente des uns, compensée avec avantage par la vente aussi sûre mais plus rapide des autres, favorise l’accroissement de la première possession. Lorsqu’un fonds ne remplit pas toutes ces conditions, il est ruineux.