Espantós

M’agradaria parlar de Maestros antiguos, de Thomas Bernhard. Escriure, per exemple, que és el millor exemple de xerrameca elevada a la categoria d’obra d’art que he llegit mai. Però em resulta impossible, és totalment impossible, per culpa d’un fet espantós. Ara Alianza Editorial celebra els quaranta anys de la col·lecció de butxaca i no se’ls acut res més que reeditar alguns títols de la col·lecció amb tapa dura. Això és imperdonable, és fer trampa, perquè, independentment del tan elogiat disseny de les portades, si hi ha un tret que caracteritza tots els llibres de la col·lecció és l’espantosa tendència a la descomposició, tendència que la tapa dura dissimula. I en quaranta anys han estat del tot incapaços de solucionar una cosa tan important com aquesta. Perquè quaranta anys, evidentement, vol dir adquirir una mínima experiència i, a més a més, el sentit comú afirma que l’experiència ens permet aprendre dels errors del passat. I no, no n’aprendran mai, de triar una cola com cal, una cola que aguanti no la relectura sovintejada d'un llibre si no, senzillament, una sola, només una lectura tranquil·la sense l'amença que en qualsevol moment cauran els fulls. Si volien celebrar els quaranta anys d’espantosa descomposició dels seus llibres de butxaca bé podien regalar un petit equip de restauració. Perquè agafes un d’aquest llibres de butxaca d’Alianza, un de recent, no cal que sigui una edició de fa vint anys, comences a llegir amb cura, subratlles amb cura, perquè l’experiència —i això sí, els lectors sí que en tenim, d’experiència— ja t’avisa que si no maneges el llibre amb cura es descompon. I tot aquest esforç per a res, perquè sempre apareix l’espantosa esquerda que anuncia que la cosa no acabarà aquí. Cliqueu, si no, aquesta fotografia de Maestros Antiguos:

L’única manipulació excepcional que va patir aquest llibre va ser que vaig subratllar aquest fragment:

Todo el mundo tiene su propia, su absolutamente propia verborrea, y yo tengo la musicológica. Tengo ya esa verborrea musicológica durante toda mi vida musicológica lo mismo que la suya es una vida filosofante, eso es evidente. Naturalmente, puedo decir también que hoy es absurdo todo lo que dije ayer sobre la Sonata La tempestad, lo mismo que al fin y al cabo todo lo que se dice es absurdo, pero sin embargo decimos esas cosas absurdas de forma convincente, dijo Reger. Todo lo que se dice se revela a la corta o a la larga como absurdo, pero, si lo decimos convincentemente, con la más increíble vehemencia de que somos capaces, no es al fin y al cabo un crimen, dijo.

Una definició exacta de la xerrameca, perquè el narrador no para d’escriure la pròpia xerrameca a propòsit de la xerrameca, que també transcriu, de Reger, crític musical que troba que gairebé tot és espantós perquè tot, absolutament tot, remet a la descomposició de la societat austríaca contemporània. I alguna raó deu tenir quan després de quaranta anys de publicar llibres de butxaca els d’Alianza Editorial no han caigut en el detallet que els seus llibres de butxaca són una imatge perfecta del procés de descomposició de la societat occidental en general. Perquè la cosa, com deia, ve de lluny. Vegeu, si cliqueu la fotografia, l’estat lamentable d’un parell de títols d’aquesta inexplicablement longeva i espantosa col·lecció: