Potser Žižek ha tornat de nou sobre aquesta qüestió; no cal dir que agrairia qualsevol informació sobre aquest supòsit: internet ha eixamplat les possibilitats d’acumular pel·lícules, música i llibres de manera incommensurable. La importància de trobar la cita exacta rau en el fet que la terminologia que utilitza Žižek és molt precisa i ara mateix no sóc capaç de reconstruir l’argumentació que relaciona el Subjecte que Suposadament Sap amb el plus de jouissance —escreix de goig?— i converteix una simple cinta de vídeo en petit objecte a; un fil que em permetria aplicar la mateixa argumentació a l’acumulació de llibres.
Quants llibres-que-cal-tenir esperen inútilment que obri les seves pàgines? Sovint decideixo la compra d’un llibre després d’haver-lo llegit; és un dels avantatges de ser llibreter. Però també compro llibres amb la intenció de llegir-los algun dia, lectura que habitualment resta ajornada perquè tenir-los a l’abast els converteix en una forma de coneixement potencial sempre disponible, i així guanyen preferència els llibres que no són meus, independentment que procedeixin de la llibreria o de la biblioteca. Paradoxalment, doncs, d’alguns dels autors que més he sovintejat els darrers anys —Žižek mateix, però també Roberto Bolaño, César Aira, Jordi Coca, Terry Eagleton, Pierre Michon, etc.— només tinc un llibre o dos o, directament, cap ni un. En certa manera, puc comprar el llibre, o demanar-lo de nou en préstec, aparentment quan vulgui. Però arriba el moment de localitzar una cita i la fantasia de la transferència del Subjecte que Suposadament Sap al llibre s’esvaeix. M’imagino llavors un Žižek rialler que em diu: “benvingut al desert de la Realitat”.
[20 de novembre de 2011
He trobat la cita a la pàgina 135 d'El acoso de las fantasías:
Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico. ]
21 comentaris:
Llibreter, m'ha agradat molt aquesta teoria sobre el coneixement potencial que acumulem a les nostres prestatgeries mentre ens aboquem al que encara no posseïm.
Si trobes la cita en concret espereo que ens la facis conèixer.
però ¿realment existeixen llibres-que-cal-tenir-i/o-llegir?
Em sembla que cadascú encara que els desconegui té llibres per llegir i per tenir. Tinc prestatges plens de tot allò que voldría haver llegit i encara no... per mi són ells el "jo" en construcció. D'altra banda sempre he tingut el neguit de que la meva memòria fos com una cinta de video, recordeu que si les posaves al sol s'esborraven? Jo crec en els personalment imprescindibles...
La citació zigzag versió 1.0: "mientras la cigarra dormia y canturreaba, la hormiguita reunía informaciones en cintas de video que no sabía si algun dia, quizás cuando llegase el invierno, le iban a servir para alimentar su buche hambriento de nuevos datos o ficciones"
La citació zigzag versió 2.0: "si deixes totes les nits la càmera de video gravant davant del llit mentre dorms, no hi veuràs els teus somnis ni en realitat res de res interessant. A no ser que no dormis i folguis en companyia"
La citació zigzag 3.0: "L'hivern del 1994 em vaig gravar 12 o 13 pel·lícules que feien a la segona cadena, Orson Welles, La Cava, algun capitol de Twin Peaks...han viatjat amb mi dos trasllats de pis, no les he vist mai encara, ni les veuré mai: encara que no les he posades al sol, les cintes han perdut magnetisme, i es veuen fatal...tot ha estat una vana il·lusió de l'esperit: el que no has vist, no ho has vist."
La citació zigzag 3.0, que no fa cap gràcia ni s'entén, però és més lakaniana: "La instància narrativa triplicada i amb tots els segells oficials suposadament sap el lloc on el subjecte transfereix a determinats objectes, com les cintes de vídeo, summes importants de diners i poders de metempsicosi."
La motivació secreta d’aquest apunt, flaneuse, era que alguna ànima cararitativa em donés la cita exacta. Veig que de moment no hi ha sort, així hauré de perseverar en la recerca.
jt: no sóc la persona més adequada per respondre aquesta pregunta; qualsevol llibreter t’indicaria un bon grapat de llibres que-no-sé-si-cal-tenir-o-llegir però que segur que-cal-comprar.
Potser la funció d’aquests llibres que tenim a l’abast i que no hem llegit encara, que els tinc jo ara que escric això i que els tens tu, intermitències, que llegeixes aquestes línies, és alimentar el desig.
És divertit escriure a cegues, vaca.
ui, sí, que diver
l'escreix es va acumulant com les millors bandades de meduses, els llibres, cds , dvds i fotografies que vas acumulant conformen un pòsit que oblides i t'acompanya alhora, és estrany, uns agafalls dels quals és difícil desempellagar-se.qui ho vulgui fer ja sap en tres setmanes fogueres de sant joan. per sort mai he canviat de casa.
Una medusa pica, moltes meduses són perilloses. Acumular massa informació indigerible, excés de disc dur i poca ram: també un perill d'hipertròfi. ¿la malaltia del present?
aquí anava, benvolgut llibreter. en realitat, una biblioteca personal no és res més que una autobiografia (personal també). amb tot de camins no presos. o no presos per ningú més.
Les parcel•les, materials o virtuals, alleugeren la càrrega de guardar. Però també de transportar.
De l'art i dels projectes humans el únics que no són efímers o fins futils són la vida i la veritat.
na de les reflexions que diferencien Societat de la informació, descripció acunyada per Fritz Machlup per descriure la l'astorament positiu(?) davant la massiva quantitat de mitjans i fonts d’informació accessibles i els efectes, i la posterior Societat del coneixement en oposició de l'anterior, que propugna un gir humanístic d'estudi, per centrar-se (com a reacció dels efectes de la societat de la informació a seques) en la cultura i el paper dels subjectes. I per pensar-s'ho crec s'ha de respondre per a què informació?
El terme societat del coneixement és realment consecució de la societat de la informació?
Preconitza una revalorització dels punts de vista de les persones, per atenyer l’ús i gestió de la informació.. Com també una educació per entendre els mitjans i tenir en tant que ciutadans del món sobreinformat capacitat per interpretar la situació i la informació.
I és que la sobreinformació pot anar en detriment de la cultura (ex: la informació dels noticiaris – desnoticiants, BBC, TVE, TVC.. ) i caldria un gir hermenèutic (com el de Gadamer?) cap a la gestió de la informació i el paper dels subjectes culturals debatien. Seria per tal no haver de recorrer a les sagnies informatives, (com l'alcohol) per també per no desatendre la naturaleza humana posava a prova en les voràgines post-industrials, post-mtv, post-www.. alhora que no és talla la llibertat de recollir informació de cada persona.
Aquesta tesi implicita en aquesta Societat del coneixement-cultura, exigeix una constant revisió antropològicament de quin és el valor de la informació, i per tant caldria proseguir remistificació d'arquetipologies del coneixement i d’interacció cultural, per no idolatrar la informació a seques, freda i excessivament indiscriminadament de la figura que la transmet (sense restar importància a les fonts especialitzades, això és una altra cosa), però perseguint l’objectiu darrer de retornar importància als subjectes. Com un: menys competició informativa i més debat dels objectes culturals.
O en tot cas, reivindicaria l'alienació que comporta una excessiva valoració de la informació quan no és interpretada...
Ara bé, també és veritat que aquesta teoria ja fa anys que és practica amb inqüestionable(?) èxit a la red, i especialment als blocs. Tot i així volia penjar el comentari en aquesta magnífica web que té quantitat però també i més important qualitat humana.
gràcies per l'atenció benvolgut llibreter i demés ciutadans.
Jo crec que la formiga és una neuròtica del treball i l’afany de controlar els mitjans demostra que és nega a ser feliç per alguna raó. L'excessiu control demostra inseguretat o voluntat d’eliminar la por d’alguna comprensió que no accepta, tot ficant-hi treball. La malaltia de les oficines? Encara que crec que seria pitjor l’actitud del saltamartí, els extrems de nou tenen lectures perverses. Per això, la plenitud mai es trobarà en els altres, potser la diferència, i la oportunitat, però buscant-ne la felicitat trobarem la nostra.
1.: Zizek és el pollastre que té un llibre, ara no recordo el nom, en què "actualitza" Lenin, un gran exemple de democràcia i llibertat, primer gran genocida del segle XX.
2.: Sí, acumulem llibres i pelis que no veurem mai, potser. Fruit del benestar econòmic. Sempre ha passat. La pregunta és: so what???
Hola Llibreter bon llibreter...
Feia dies que la veritat no passava per ca teva. Però cada cop que ho faig rebo el premi d'una alegria.
T'escric per a consolar-te, per dir-ho així. Som molts, ai , els que patim la mateixa desgràcia.
El meu cas és típic i tòpic.
Apunt d'acabar la carrera em va semblar que no podria ser de cap manera que no m'hagués llegit en Balzac, i emb vaig comprar les obres completes en l'edició de Seuil , perfectament anotada, ben relligada i ben feta. Per cert, les vaig comprar a can Gabernet, el llibreter de tota la vida de la Plaça de la Villa de Madrid a Barcelona, que ara liquida, i al seu lloc potser hi posaran un altre restaurant vegetarià. Mare de deu del pilar.
Allà pels anys 80, vivint a Vic, vam tenir un gos, un preciós pastor alemany aqui li vam posar el nom de Balzac. Les obres completes seguiren a la prestatgeria, impol·lutes. El dia a dia m'impedí d'agafar-ne més enllà de dos volums.
Trasllat a Vilanova. En Balzac segeuix penjat allà a dalt, cada any una mica més empolsinat, pendent de ser mudat a una biblioteca amb vidre que li impedeixi seguir agafant pols.
L'altre dia, escrivint sobre Victor Hugo, jo citava el meu gran mestre Alain Verjat, que escriví que Balzac és cosa d'una altra galàxia, i a més difícil de'mpassar, a no sér amb grans dosis d'autodisciplina. Que com a mínim Hugo segueix sent actual. Ara el meu Blazac és carn de mercat de Sant Antoni o de Bookcrossing, si m'apures a un llibreter d'Aribau.
La dèria per no perdren's res del molt bo publicat, res de tant de llibre imprescindible, indispensable, i genial del que s'escriu i es publica a tota la ciutat global, amén de tot el que tots bloguem a la Xarxa, ens portaria al patiment total i a la depre permanent . a la tristor mortal.
Mira, no cal que filosofis gaire sobre aquest punt.
No hi fa res si et perds un rus, un portuguès, un austriac, un danès, un colombià o francès o un català que "caldria llegir i no perdre's". N'hi ha prou amb anar camí, amb anar fent drecera, sense xisclar.
Ves llegitn i prou. Un llibre darrere l'altre. I escriu per comentar-lo. Ja serà més del que caldria, i un regal pels teus fans gairebé incondicionals. ;-)
En Bodeler sóc jo, en Sani, Llibreter. Recopia el comentari al meu Dipofilopersiflex. Una abraçada.
Ah! i sisplau, vota'm al Lletra d'enguany , que em farà gràcia si ho fas. Per simpatia i cortesia, no cal que sigui perquè ho creus de veritat ;-) Sobretot, digues-me que m'has votat encara que sigui "mentida".
Uix! Amb fans així... Quina mandra!
És clar que és una malaltia del present, Mary. Com diu l’Ester, l’excés és crear-se agafalls que és difícil prescindir-ne, sobretot si es mantenen intactes i, doncs, són promesa i no donen opció encara al desencís.
Com deia T.S.Eliot, benvolgut jt:
What might have been is an abstraction
Remaining a perpetual possibility
Only in a world of speculation.
What might have been and what has been
Point to one end, which is always present.
Que res no es perdi, doncs, codi obert. La por que alguna cosa necessària en el futur es perdi en el present: l’avidesa d’acumular.
La vida és efímera, mon pays. Amb la veritat, millor no m’hi fico.
Hi ha una cosa relacionada amb la llibertat, que cal guanyar amb esforç, que és la capacitat de triar. Però Gadamer, aquí, no t’ajuda gens, engagé, amb la seva baldufa hermèutica. La “remistificació d'arquetipologies del coneixement i d’interacció cultural” m’ha deixat KO.
Jo diria que, respecte a la informació, no s’exerceix un excessiu control: la sobreinformació, Pere, ja és una forma de censura. Per això vaig saludar l’aparició de Rere les línies de Daniel Cassany.
Que m’agradi Zizek no vol dir que comparteixi totes les coses que escriu, benvolgut anònim. Respecte a això de Lenin, trobo que és un pretext força interessant per bastir una ètica no transcendental fonamentada en la responsabilitat; és a dir: en l’assumpció conscient de les conseqüències de cada decisió. I com a pretext, es bo, independentment que Lenin no em faci gens ni mica de gràcia. El so what —sowhatism = menfotisme?—, d’altra banda, em sembla una elegant manera de fugir d’estudi, que també acostumo a practicar; en ocasions, però, m’interessa més demanar-me per què. Que serveixi d’alguna cosa o no ja és un altre qüestió.
He de dir, Sani, que he intentat votar-te, a tu i a altres blocs, debades. Ara mateix, dilluns 5 de juny a quarts de deu del matí, no es pot accedir a la pàgina de votacions. Perseveraré.
Dons sí, llegidor pecador: ara faré samarretes i tasses que hi posi “ El Llibreter”. La ironia també deu ser pecat.
Zizou,
La chair est triste, hélas ! et j'ai lu tous les livres...
Publica un comentari a l'entrada