La cita

Fa dies que busco una cita d’Slavoj Žižek i no la trobo. Recordo que estava cap al final d’un llibre, en una de les pàgines de la dreta, i fins i tot diria que tinc la sensació —en cap cas una imatge precisa— que seria capaç de reconèixer visualment el paràgraf. He repassat en diagonal alguns dels llibres del filòsof eslovè, però debades. La cita tenia a veure amb el Subjecte que Suposadament Sap, un concepte lacanià que designa una instància que sap en lloc del subjecte i en com d’alguna manera aquesta instància es transfereix a determinats objectes, com les cintes de vídeo —el llibre deu ser de fa una dècada, sinó parlaria de devedés. Žižek es refereix a l’acumulació de vídeos de pel·lícules que mai no hem vist ni veurem, perquè han estat enregistrades programant l’aparell perquè fes la feina quan dormíem o treballàvem. Acumular aquesta mena de coneixement potencial obeiria a la necessitat de mantenir una gran quantitat d’informació permanentment disponible, encara que mai no visionem els vídeos; de manera que l’objecte manté un escreix de valor amb la condició que no sigui utilitzat.

Potser Žižek ha tornat de nou sobre aquesta qüestió; no cal dir que agrairia qualsevol informació sobre aquest supòsit: internet ha eixamplat les possibilitats d’acumular pel·lícules, música i llibres de manera incommensurable. La importància de trobar la cita exacta rau en el fet que la terminologia que utilitza Žižek és molt precisa i ara mateix no sóc capaç de reconstruir l’argumentació que relaciona el Subjecte que Suposadament Sap amb el plus de jouissance —escreix de goig?— i converteix una simple cinta de vídeo en petit objecte a; un fil que em permetria aplicar la mateixa argumentació a l’acumulació de llibres.

Quants llibres-que-cal-tenir esperen inútilment que obri les seves pàgines? Sovint decideixo la compra d’un llibre després d’haver-lo llegit; és un dels avantatges de ser llibreter. Però també compro llibres amb la intenció de llegir-los algun dia, lectura que habitualment resta ajornada perquè tenir-los a l’abast els converteix en una forma de coneixement potencial sempre disponible, i així guanyen preferència els llibres que no són meus, independentment que procedeixin de la llibreria o de la biblioteca. Paradoxalment, doncs, d’alguns dels autors que més he sovintejat els darrers anys —Žižek mateix, però també Roberto Bolaño, César Aira, Jordi Coca, Terry Eagleton, Pierre Michon, etc.— només tinc un llibre o dos o, directament, cap ni un. En certa manera, puc comprar el llibre, o demanar-lo de nou en préstec, aparentment quan vulgui. Però arriba el moment de localitzar una cita i la fantasia de la transferència del Subjecte que Suposadament Sap al llibre s’esvaeix. M’imagino llavors un Žižek rialler que em diu: “benvingut al desert de la Realitat”.

[20 de novembre de 2011

He trobat la cita a la pàgina 135 d'El acoso de las fantasías:

Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico. ]