Fullejar

Feia un cop d’ull als dos-cents llibres que recomana avui La Vanguardia per a Sant Jordi i pensava que recomanar dos-cents llibres és com no recomanar-ne cap. Fullejar els suplements culturals és un vici menor que no fa mal, ni tan sols quan entre els dos-cents llibres hi ha absències que a mi em semblen del tot injustificables. Trobo lògic que no recomanin El control de la paraula d’André Schiffrin perquè és com si qualsevol dels George Bush recomanés Noam Chomsky, i em sorprèn que recomanin determinats productes. Estic convençut que, independentment de la influència que puguin tenir aquesta mena de llistes, els lectors saben distingir què els convé i què no.

Tret d’algunes signatures indefugibles, no segueixo pautes estrictes a l’hora de llegir els suplements culturals. Sovint, més que llegir les crítiques i ressenyes, m’acontento amb tafanejar quins llibres hi surten per saber si encara hi són a la taula de novetats o si hi ha algun exemplar als prestatges, per si de cas algú els demana. La crítica literària és efímera, per això entenc que Alfred Mondria hagi volgut aplegar la feina dels darrers anys en un llibre, Nabokov & Co. També en aquest cas fullejo a la recerca del llibre que he llegit o del llibre que encara tinc intenció de llegir algun dia. De vegades m’aturo, però, en els que no llegiré mai: la crítica literària esdevé en aquests casos un valor en ell mateix, deixa de ser un simple instrument al servei de la descripció i valoració d’un llibre.

Ja he dit en altres ocasions que m’agrada llegir llibres sobres llibres si l’autor hi introdueix la seva experiència de lector. I Alfred Mondria és un lector apassionat que no s’està de retre homenatge als autors que estima i de repartir clatellades als qui no li fan el pes. De vegades no coincideixo amb el seu judici, però la discrepància no impedeix que tingui en compte els seus arguments.

Vaig agafar Nabokov & Co. perquè en Pere esmentava l’autor a Invasió subtil, cosa que em va fer anar directament al final del llibre, a “El púlpit i el batí de Joan Fuster”:

El paquet compacte, plastificat, i sobretot inqüestionable d’escèptic-racionalista-humanista-pare-de-la-pàtria amb què s’ha volgut vendre la figura de Fuster és el pitjor favor que li podrien haver fet a aquest escriptor, el de la prelectura dels seus llibres, l’eslògan abans que l’anàlisi.

La devoció excessiva que distorsiona la recepció d’un autor apareix també a Les preguntes pendents de Josep Pla, un llibre que té l’aire de les obres d’encàrrec on s’apleguen materials de procedència diversa, amb tot de reiteracions innecessàries que només s’expliquen per les presses. En qualsevol cas, Xavier Febrés fa un repàs exhaustiu dels entrebancs que ha patit la difusió del llegat de Josep Pla a causa de les picabaralles d’hereus, d’editors i de devots. Malgrat el precari equilibri entre els encerts i els defectes, faré servir un concepte crític postmodern per jusficar que l’hagi llegit sencer: enganxa, paraula tècnica que aquí significa que satisfà la meva inconfessable xafarderia. I bé, a propòsit de la devoció, Sergi Pàmies citat per Xavier Febrés:

Avís a la població: la malaltia cultural del 1997 serà el plapanatisme. Es tracta d’un desajust neuronal que afecta el cervell dels éssers aparentment intel·ligents, el quals, no prou contents de deixar-se enlluernar per la resplendor de l’Any Pla dedicat a la figura de l’escriptor de Llofriu, pretenen que compartim el seu entusiasme.

Els suplements culturals i la lectura de llibres sobre llibres són vicis incurables que poden proporcionar plaers intensos; per exemple, Pierre Michon: Cuerpos del rey. Ho diré imitant l’estil subtil dels més selectes lletraferits: brutal.