Ja fa setmanes que preparem la diada de Sant Jordi. Són dies de molta feina i l’arribada de bons llibres entre la quantitat inabastable de novetats fa que la libido legendi m’assetgi justament quan caldria trobar altres distraccions per descansar. Aquest cap de setmana he resolt els dubtes sobre quin llibre triar amb Exploracions de Miquel Pairolí i Nabokov & Co. d’Alfred Mondria. Tots dos llibres recullen crítiques i ressenyes de llibres que ja havien aparegut en revistes i diaris; és a dir: tenen la virtut que no cal llegir-los sencers de cop i, per tant, combinen molt bé amb altres lectures.
En el cas d’Exploracions, el sumari i l’índex onomàstic que hi ha al final de llibre indiquen quines pàgines podrien interessar-me més, per començar. Després de tastar una mica de “Nou escriptors i un pintor” he saltat a la part titulada “De Plató a Steiner”, un enfilall de ressenyes sobre obres que van de l’antiguitat als nostres dies, per acabar amb “Lectures inoblidables”, una delícia d'autobiografia de lector.
M’agrada l’equilibri entre el to expositiu, de vegades fins i tot didàctic, i l’experiència íntima de la lectura; com quan fantasieja amb una improbable trobada entre Francis Scott Fitzgerald, Giuseppe Tomasi de Lampedusa i Josep Pla a la Place Vendôme de Paris un dia de 1925 en què cap dels tres no es fixaria en els altres col·leges. Miquel Pairolí té, a més a més, algunes idees clares sobre literatura que no s’està de repetir quan ho considera oportú, com ara això que cito d'un text dedicat a Joan Oliver:
En el cas d’Exploracions, el sumari i l’índex onomàstic que hi ha al final de llibre indiquen quines pàgines podrien interessar-me més, per començar. Després de tastar una mica de “Nou escriptors i un pintor” he saltat a la part titulada “De Plató a Steiner”, un enfilall de ressenyes sobre obres que van de l’antiguitat als nostres dies, per acabar amb “Lectures inoblidables”, una delícia d'autobiografia de lector.
M’agrada l’equilibri entre el to expositiu, de vegades fins i tot didàctic, i l’experiència íntima de la lectura; com quan fantasieja amb una improbable trobada entre Francis Scott Fitzgerald, Giuseppe Tomasi de Lampedusa i Josep Pla a la Place Vendôme de Paris un dia de 1925 en què cap dels tres no es fixaria en els altres col·leges. Miquel Pairolí té, a més a més, algunes idees clares sobre literatura que no s’està de repetir quan ho considera oportú, com ara això que cito d'un text dedicat a Joan Oliver:
A finals dels anys vint i al temps de la Segona República, que és quan Oliver va començar a publicar, la prosa catalana va arribar a un nivell de qualitat i agilitat que no ha tingut mai més. Això es veu sobretot llegint els columnistes dels diaris d’aleshores. En aquell temps el periodisme obligava a superar les rigideses, els idealismes i l’artifici noucentitstes i orsians. Les assenyades propostes de Fabra anaven quallant i hi havia prou mitjans en català perquè periodistes i escriptors poguessin escriure força i un públic prou divers perquè haguessin d’escriure amb claredat.
És una crítica literària que aconsegueix seduir-me perquè em decideixi a llegir llibres i escriptors que-caldria-haver-llegir-ja, perquè no infla les expectatives i assoleix la mena de veritat que hi ha en els bons consells.
7 comentaris:
No és ben bé el mateix tenir les idees clares que descobrir la sopa d'all. Això del nivell altíssim dels prosistes de la premsa als anys trenta no és precisament cap novetat... ho sap tothom i és profecia.
Sisplau, Prosa Tarifada, què te'n treus, d'avergonyir les descobertes d'un lector? Com goses? Vivim en un context cultural on no hi ha res que sàpiga tothom ni, menys encara, res de bo que sigui profecia. Alegrem-nos doncs de la felicitat de la lectura...
Cordial i laica Pasqua.
És una qüestió de competència, benvolguda prosa tarifada. Miquel Pairolí no afirma tan sols això “del nivell altíssim dels prosistes de la premsa als anys trenta”, sinó que va més enllà i diu que “la prosa catalana va arribar a un nivell de qualitat i agilitat que no ha tingut mai més”. Jo puc dir que algun autor o algun llibre d’aquell període m’ha agradat molt, m’ha semblat molt bo o, fins i tot, que té un nivell de qualitat i agilitat superior a la majoria dels prosistes de la premsa actuals. Per poder afirmar que mai més no s’ha assolit aquest nivell de qualitat cal haver llegit molta cosa d’un període molt concret; és a dir: cal un grau d’especialització que em sembla admirable. Per entendre’ns, si Miquel Pairolí s’hagués limitat a destacar el “nivell altíssim dels prosistes de la premsa als anys trenta” no hauria citat les seves paraules.
Salutacions cordials
Doncs, vinga, alegrem-nos
Llibreter, em fa l'efecte que han desaparegut un parell de comentaris amb substància... ¿Censura, heterocensura o autocensura? Sisplau, li demano un explicació CONVINCENT.
perdó, m'he equivocat de post!
Dir "Alegrem-nos" crec que no és correcte. Caldria dir "Alegrem-nos-en".
Publica un comentari a l'entrada