L'horror

Un dels llibres que més he regalat, amb desigual fortuna, és Los mitos de Cthulhu. Durant una bona temporada vaig patir la fascinació pels malsons primordials d'H.P. Lovecraft amb una voracitat que em va atipar, com s’ha esdevingut també amb alguns autors que l’abús me’ls ha allunyat, en ocasions potser per sempre. La publicació del primer volum de l’obra completa a Valdemar, Lovecraf: Una mitología de Daniel Hernández de la Fuente i, sobretot, Lovecraft: Contra el mundo, contra la vida de Michel Houellebecq, que acabo de llegir, han coincidit a l’hora de revifar l’interès pel creador d’una forma singular d’horror.

Abans d’abordar els seus textos més reeixits, Lovecraft va escriure l’assaig El horror en la literatura, una mena de recapitulació necessària per procedir posteriorment a anar més enllà. Fora dels dominis de la civilització —antigues comarques aïllades de Nova Anglaterra, inconcebibles indrets de l’Antàrtida, deserts incommensurables o inaccessibles valls del Tíbet— immemorials forces primigènies d’una maldat pura i inimaginable esperen que una esquerda en la fràgil realitat real les convoqui per tornar a dominar la Terra. Arquitectures impossibles, atmosferes malsanes i éssers indescriptibles capaços de causar desassossec al lector més serè. Un món i un llenguatge imitats per infinitat de seguidors, encara que la narrativa de Lovecraft rebutgi les imatges i caigui sovint en excessos embafadors; cito Houellebecq:

Un poco de seriedad. Si el estilo de Lovecraft es lamentable, podemos concluir alegremente que el estilo no tiene la menor importancia en literatura, y pasar a otra cosa.

Crec que Houellebecq detecta amb exactitud l’origen tenebrós d’una imaginació malaltissa: el racisme. Durant l’època que va viure a Nova York, Lovecraft va haver de viure astorat el progrés, una allau que sepultava els valors antiquats de Nova Anglaterra. Italians, negres, jueus i mestissos estaven més preparats per conviure amb les exigències de la modernitat que un WASP culte amb uns ideals d’aristocràcia que l’incapacitaven per trobar una feina. Qualsevol feina. Però el racisme és tan sols el símptoma més visible de l’odi a la vida; odi que fa que admiri l’ideal purità, la repressió com a ideal estètic, el rigor extrem com a obra d’art. Torno a Houellebecq:

Pero en presencia de los «negros», se apoderará de él una reacción nerviosa incontrolable. Su vitalidad su aparente ausencia de complejos y de inhibiciones le aterrorizan y le repugnan. Bailan en las calles, escuchan músicas rítmicas... Hablan a gritos. Ríen en público. La vida parece divertirles; cosa bastante inquietante. Porque la vida es el mal.

No tan sols pertanyen a races que ell considera execrables sinó que a més a més tenen accés a un escreix de goig incomprensible. Però Lovecraft no és un pamfletaire. En comptes d’escriure libels contra el desordre racial, basteix un món literari que va més enllà d’una rudimentària por a la proliferació d’italians, negres, jueus i mestissos que usurpen el lloc de la gent com cal. Converteix una obsessió particular en el fonament abominable d’un sentiment universal. Lovecraft escriu un horror desmesurat que s’alimenta de les esquerdes per on s’infiltra tot allò que desconeixem.