Control de qualitat

Em resisteixo a jutjar si un llibre és bo o és dolent. Si m’ha agradat, m’estimo més explicar les raons per les quals crec que m’ha agradat: elaboro una narració de la lectura i amb això m’acontento, i faig cap a uns altres llibres. Si no m’ha agradat, no perdo el temps donant-hi voltes; l’abandono i prou. No crec que tingui importància esbrinar si La expectativa de Damián Tabarovsky és una novel·la bona o dolenta; m’ha agradat molt i miraré d’explicar-me.

El protagonista, Jonathan, ha perdut la feina —una bona feina— i ha de decidir cap a on orientarà la seva vida. És pura possibilitat: jove, amb una experiència laboral remarcable i sense vicis, tret d’una rica vida interior plena de complexos pensaments que ajornen la presa de decisions. Bé, una rica vida interior contínuament qüestionada pel corcó del narrador.

El poder-ser es, en efecto, el sentido último del concepto de existencia. Pero si el hombre es poder-ser, su modo de ser es el de la posibilidad y no el de la realidad. Decir que el hombre existe no puede pues significar que el hombre sea algo dado, porque lo que el hombre tiene de específico y lo que le distingue de las cosas es justamente el hecho de estar referido a posibilidades y, por lo tanto, a no existir como realidad simplemente presente.

Amb aquest fragment queda clara la tendència a la xerrameca del narrador. Una xerrameca justificada pel joc de digressions del protagonista, discutides pel narrador amb altres digressions. El cito perquè té a veure amb el tema de la novel·la, un dels aspectes del qual seria el fet d'haver de triar una sola opció entre totes les possibilitats, la soledat de l’individu davant la indeterminació. Al capítol sis, per exemple, Jonathan decideix anar-se a viure a Ushuaia de forma totalment atzarosa i es dirigeix a la Casa de Tierra del Fuego per iniciar els tràmits. Es troba, doncs, davant l’elecció d’una opció, davant la concreció del desig de fugir del seu barri. Però defuig el compromís, l’ajorna i supleix una rutina per una altra rutina, ara amb una xicota que treballa disfressada de pingüí. Surt del barri, és veritat, però la insatisfacció creix entre digressió i digressió.

Al final de la novel·la, Jonathan emigra a Alemanya i es dedica a netejar avions. Coneix un pilot, Mathias Rust, que un dia aterra a la Plaça Roja de Moscou. Un gest agosarat i gratuït. Els serveis secrets, els polítics, la diplomàcia, a banda i banda del teló d’acer, intentaran omplir de sentit la commoció que va provocar l’esdeveniment.

Rust declaró: «Sólo quería conocer de cerca a los rusos. Estoy seguro de que deben de ser tan simpáticos como nosotros». ¿Eso era todo? ¿Semejante viaje únicamente para eso? ¿Tanto riego para nada? Aunque quizá fuese a la inversa: era la nada misma, la llamada de esa nada, la real trasgresión. El triunfo de Rust: haber alcanzado la pavada total y desde allí elevar una crítica radical del mundo.

I amb aquesta cita enllaço la novel·la amb el gran llibre d’assaig de Damián Tabarovsky: Literatura de izquierda. Entre la qualitat que demana el mercat —l’artefacte fast-food— i la qualitat que demana l’acadèmia —l’artefacte metaliterari—, l’autor s’empesca una magnífica andròmina que es fonamenta en l’escreix; entre altres coses, narrar pel gust de frustrar les expectatives. D’acord que és una novel·la de tesi que vol demostrar en què consisteix la comunitat inoperant de la literatura. D’acord que, malgrat la rica vida interior, Jonathan és un personatge pla i el narrador també. La novel·la és la pavada total que en la seva inutilitat mostra una radical subversió: escapar-se dels controls de qualitat que el mercat i l’acadèmia volen imposar.