Una senyora gran, prima, lenta, em distreu d’un documental a l’exposició Literatures de l’exili, al CCCB. Per l’edat que aparenta és molt probable que tingui records de l’època dels camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, Adge... No la segueixo, no vull envair el seu recolliment ni que sigui furtivament; miro més documentals fins que ja no la veig i continuo l’itinerari. La distribució dels objectes, papers, pel·lícules i obres d’art és molt encertada: abundant però sense aclaparar. Des del començament, des dels testimonis de la desfeta i de l’èxode, noto un nus a la gola que no es desfarà fins molta estona després d’anar-me’n. El record és el lloc, com diria un amic. Un dels comissaris, Francesc Abad, és el responsable d’una altra exposició molt colpidora: El camp de la bota, que s’ha pogut veure en diversos pobles i ciutats. Un vincle entre ambdues exposicions és el rebuig de construir una gran epopeia de la derrota i acostar-se, en canvi, a les històries individuals: posar noms i cognoms als darrers refugis, als camps de concentració, a les ciutats de França i d’Amèrica que finalment els van acollir. Les filmacions de Joaquim Jordà recullen els records dels qui des del segle XXI encara poden oferir un testimoni del pas dels exiliats. Un pagès parla de tot el que la gent abandonava: bestiar, roba, mobles, automòbils... i malalts que morien a pocs quilòmetres de la frontera.
Julià Guillamon: “La corbata de Pere Vives. Agustí Bartra va conservar al llarg de tot l’exili la corbata que el seu amic Pere Vives li va donar en el moment de sortir del camp de concentració d’Adge. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de Benzina al cor l’any 1942, quan Bartra ja vivia a Mèxic”.
Julià Guillamon: “La corbata de Pere Vives. Agustí Bartra va conservar al llarg de tot l’exili la corbata que el seu amic Pere Vives li va donar en el moment de sortir del camp de concentració d’Adge. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de Benzina al cor l’any 1942, quan Bartra ja vivia a Mèxic”.
Em sorprenc mirant una pantalla on es mostren portades de llibres. Són algunes de les editorials que els exiliats van fundar o impulsar: Ediciones Era, Quetzal, Fondo de Cultura Económica, Siglo XXI... Pere Quart recita les Corrandes d’exili al Price del poetes. A la sortida, més llibres. No podia ser d’una altra manera.
Llegeixo el catàleg escrit per Julià Guillamon i celebro que no sigui un simple apèndix de l’exposició. Tot i que l’autor explica una part de la feina de recerca de dades, el llibre descriu la trobada amb testimonis de l’exili. Enric Cluselles, l’últim supervivent dels intel·lectuals que van viure uns mesos a Roissy-en-Brie, junt a Anna Murià, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra o Carles Riba, entre altres. Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili. Núria Folch, vídua de Joan Sales. Roger Bartra, fill d'Agustí Bartra i Anna Murià. Onze capítols, titulats amb noms propis: com es van adaptar al nou país, les estratègies per mantenir unes mínimes estructures culturals en català, com seguien l’evolució de la Segona Guerra Mundial, què feien per viure, quan i per què decidien tornar —si és que tornaven—, les xarxes de persones i entitats que els donaven suport en els inicis, les desavinences, detalls reveladors de la vida quotidiana, etc. Com a bon lector, Julià Guillamon reconeix un indret que apareix en alguna novel·la oblidada que fa molt de temps que no es troba a les llibreries, identifica un personatge a partir de la descripció fortuïta d’un conegut de la família, vincula situacions de la ficció amb fets viscuts. Molts llibres que encara no he llegit i que ara se m’han fet necessaris, que llegiré amb les veus del catàleg i de l’exposició.
I havia guardat un manyoc de claus: les claus de Barcelona, de la caseta de Castelldefels, de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquelles claus que a l’abril de 1941 Francesc Trabal encara duia a la butxaca.
Julià Guillamon: Literatures de l'exili, pàg. 22.
9 comentaris:
Mola. Però és versemblant tanta activitat, llibreter?
Avui dimecres els Brams d'en Sam parlant de l'exposició de l'exili a l'A-bui-t sonen amb la melodia de sempre: uuuuh, hauria d'haver estat Jo el comissari!!! Hauria de ser Jo sempre i en tot lloc en el lloc de Guillamon!!! Carner és dolent!!!
Com no podia ser d'altra manera, no hi manca en la seva jeremiada la llarga llista d'exclosos i marginats, de llibres no prou tractats, d'autors i autores no prou destacats, de teories anglosaxones no al·ludides...la murga de sempre.
Gràcies, Kai. Em queda el dubte de saber què va dir Samsó...
Benvolgut anònim: per a un conreador de la mandra com jo, és tot un elogi que m’atribueixis “tanta activitat”. Dos escrits setmanals al bloc no em semblen un bon exemple de grafomania, la veritat.
Acabo de llegir l’article d’Abrams, Cahuatemoc, i no li falta raó: bona part de l’exili queda fora. Ara bé, em sembla que Guillamon se centra en dos aspectes: en primer lloc les condicions materials de vida o, si vols, les dificultats quotidianes d’adaptació i supervivència dels exiliats, en segon lloc el record que perdura en els que encara viuen o els qui van compartir aquell procés d’adaptació —o inadaptació. Enlloc no s’afirma cap propòsit d’exhaustivitat pel que fa a llocs i noms. Si això és historicisme, benvingut sigui: literatura i vida són la mateixa cosa; conèixer les condicions en què s’escriu una obra literària ens permet entendre-la d’una manera que considero necessària. Tot el cos teòric que proposa Sam Abrams es pot aplicar perfectament a partir de l’exposició —i celebraria que el propi Abrams s’hi posés: segurament seria una gran aportació. No crec que sigui imprescindible incloure Edward Said, Terry Eagleton, Naipaul, etc. perquè llavors seria una altra exposició, amb un punt de partida diferent, probablement molt interessant. Això de “la típica capa de maquillatge del CCCB per mirar d'endolcir realitats crues i dures que no ho podran ser mai” és mentida. Perquè posats a parlar de negligències imperdonables trobo que és una falta de respecte molt greu no esmentar ni una sola vegada Joaquim Jordà, que ha filmat uns documentals ben colpidors que mostren des del present les nafres del passat sense maquillar-les ni endolcir-les.
Salutacions cordials.
I qui són tot sles noms que esmenta al principi l'Abrams? Enxufats o què, perquè pels no iniciats és com quan es va posar a parlar de Dolors Ollé amb l'escàndol del premi nacional.
Chautemoc, no li donaran mai una exposició per fer de comissari, seria renunicar a l'amiguisme. És massa independent.
la veritat és que tot el tema Abrams vs. els altres ja cansa. és previsible: avorreix els lectors, que se'n van a llegir altres coses. sobretot quan en part té raó, però no tota (estic d'acord amb tu, llibreter), i per tant anar a l'atac (d'ell, però també dels altres) deixa la penya en una posició falsa. amb tot, penso que ens faria perdre menys el temps si, en lloc de fer una referència a Said per atacar el Guillamon, dediqués un article, directament, al concepte d'exili en Said.
aix aix.
Amb el truc de la llista de damnificats SEMPRE es té raó: és un truc infalible. En tot gest de tria, d'antologia, d'exposició, de discerniment crític hi ha d'haver una necessària limitació, una tria: són molt políticament correctes i molt nostrades (i inoperants i maancades de tot interès) les antologies amb setanta nou poetes, les exposicions amb 447 noms etc. D'acord,sí, tothom surt a la foto però llavors no hi ha discurs. ¿aquesta és la raó que té el senyor Sam Abrams?...Una altra cosa és si discuteix el "discurs" de l'exposició i hi contraposa un altre discurs, però la seva crítica és sempre la mateixa: la bèstia negra de l'historicisme...i la llarga llista d'absents ¿volia una exposició o un memorial amb fotografies de carnet o una palla mental teòrico-acadèmica, plena de citacions de mestres anglosaxons traduïdes en plafons de fusta? Ah, i en la seva llista crec que no hi va fer sortir Claudio Guillen (un llibret magnífic, El sol de loss desterraddos, crec que a l'Acantilado) en la llista de teòrics.
L’exposició és Literatures de l’exili, i no La Literatura de l’exili ni Les literatures de l’exili. No hi ha cap intenció de ser exhaustius i això, a priori, no em sembla una limitació ni un fracàs. Posats a parlar de l’exili, segur que hi ha qui troba injust que es dediquin tants recursos a una exposició sobre una minoria dels exiliats, representativa tan sols perquè escrivien i van deixar alguns llibres. Algú podria al·legar, amb raó, que troba a faltar els qui no han deixat llibres, la immensa majoria silenciosa que no va gaudir dels contactes que sí van poder aprofitar molts escriptors. Aquest algú trobaria a faltar una anàlisi postcolonial de les Metal·lúrgies de l’exili, les Agricultures de l’exili, El cos a l’exili o les Desesperacions de l’exili. Quin és el límit, doncs, sobre un tema? L’encert dels comissaris de Literatures de l’exili, repeteixo, és tractar sobretot les dificultats quotidianes per sobreviure i, alhora, intentar reprendre una cultura abolida. El tema de l’exposició és clar i ben vàlid. Trobo que s’hauria de jutjar si aconsegueixen aquest propòsit. D’això, Sam Abrams no en parla: no jutja l’exposició a partir dels plantejaments de l’exposició sinó que l’invalida d’entrada per parlar d’altres coses que no tenen a veure amb l’exposició ni amb l’exili. Criticar una cosa per parlar d’una altra.
Les cultures normals —aquí no em veig amb cor de definir quina cosa sigui la normalitat— gaudeixen de capelletes i amiguismes diversos. Aclarim-nos: ¿volem o no volem ser un país normal?
Gràcies Pedro, jt i Carmen per les vostres precisions.
L'anormalitat del podrimener literari és la norma, arreu. Cap problema, això és la salsa (espessa, perque les capelletes nostrades es repoeteixen més que l'all-i-oli), safareig, desqualificacions, premis corruptes, a tot arreu en el podrimener hi ha vida (no exactament vida literària, però una mena de fermentació molt humana, que fa la vida literària, solitària i fascinant però insuportablement tensa, més suportable)
La llàstima és que el que Sam Abrams demana, no ho faci. Sap anglès i sap fer llistes de coses: no ée un mal començament.
Quan deixarà el lector català de prestar atenció al que sigui que faci en Julià Guillamon? Em sembla que només es repeteix això de "bon crític" per pura inèrcia; només cal llegir-ne alguna crítica, fixar-se en les seves argumentacions (que sempre són aparences d'argumentacions) i veure com, en el fons, en Guillamon sempre parla d'en Guillamon. Si, a sobre, hi afegim el que té de partidista, de mal impressionista i de demagog i tenim en compte aquesta defensa obtusa del seu cànon particular (cosa que mai ha d'anar per davant de cap lectura, sobretot quan qui llegeix es fa passar per professional) i la insensibilitat que demostra, dia rere dia, envers res que no hagi descobert ell mateix (o que no sigui el fill d'un amic o el nebot d'un conegut) tenim, com a resultat, no un mal crític, sinó un mal ressenyista. Quan obriràs un post dedicat a la crítica de la crítica, llibreter?
Publica un comentari a l'entrada