Les llibreries solen oferir un servei de reserva de llibres que facilita la relació entre llibreters, llibres i lectors. Si algú troba que un llibre és interessant, però no està segur si el té o no porta prou calés o el disseny de les tapes no combina amb la corbata, sempre hi ha la possibilitat de reservar-lo durant uns dies. És una operació molt senzilla i les alternatives solen ser menys eficaces. Hi ha, però, qui s’estima més amagar el llibre en un altra secció de la llibreria, amb la confiança que no interessi els freqüentadors d’aquells prestatges. Exemples: col·locar un títol Quim Monzó entre les obres d’Història Contemporània, Lenguas en guerra d’Irene Lozano a la secció de Lingüística o Ciceró amb els llibres de Gastronomia. També hi ha qui l’amaga al darrere dels llibres d’una post veïna. Aquestes opcions, però, pateixen greus inconvenients. El més habitual és que el lector no recordi on l’ha deixat, amb la qual cosa es veu obligat a cercar-lo en una altra llibreria o a demanar-lo dissimuladament, amb la certesa que no el trobarem, i encarregar-lo una estona interminable després. Així tots perdem el temps.
És molt trista la vida del llibre condemnat a viure a l’exili. Si els llibres parlessin de debò, seria molt interessant el diàleg interdisciplinari que desenvoluparia amb els llibres de prestatges llunyans que l’acullen. Però els llibres no parlen. És per això que aprofitaré la meva abnegada vocació de servei públic per fer una crida solidària i demanar, si mai algú veu un llibre descol·locat, que l’agafi i que el deixi discretament sobre una taula de novetats. D’aquesta manera el localitzarem més tard o més d’hora i el tornarem al lloc correcte.
Això també afecta els llibres que ha estat expulsats injustament de l’ordre alfabètic. És més fàcil trobar una novel·la de Mercè Rodoreda entre les altres novel·les de Mercè Rodoreda que si està camuflada entre llibres de Baltasar Porcel, posem per cas. De vegades, el lector pren un llibre, l’examina, el descarta i, d’esma, el deixa on li sembla que hi era. Sempre és millor dipositar-lo ben a la vista —perquè els llibreters el tornem a lloc— que cometre un error involuntari. Bé, és cert que nosaltres també ens equivoquem i que hi ha seccions on l’ordre alfabètic és una utopia; aquests apunts tan sols volen aportar modestos elements d’entesa entre les parts per assolir una millor convivència entre lectors, llibres i llibreters.
Una cosa ben diferent és la convivència entre llibreters i autors. Generalment és bona, però hi ha casos que la deterioren. És el cas de l’autor —novel·lista, filòsof, poeta, traductor— que no està d’acord amb les convencions, que no entén que un llibre, després d’uns mesos a les taules de novetats, ha de cedir el lloc a altres llibres i viure una vida més discreta a la secció corresponent. En ocasions, aquest autor protesta contra les convencions amb una maniobra que consisteix a agafar l’exemplar dels prestatges i deixar-lo en un lloc privilegiat de la taula de novetats. Generalment, aquest autor aprofita l’avinentesa per tapar la pila d’exemplars d’un poeta, traductor o poeta-traductor rival. Això és molt lleig i pot anar contra els interessos del propi autor. Si algú demana el llibre quan el llibre està descol·locat, és molt probable que no el trobem, amb la qual cosa continuarà tapant el poeta rival però haurà perdut l’oportunitat d’exercir la seva veritable raó d’existir: que algú el compri.
És molt trista la vida del llibre condemnat a viure a l’exili. Si els llibres parlessin de debò, seria molt interessant el diàleg interdisciplinari que desenvoluparia amb els llibres de prestatges llunyans que l’acullen. Però els llibres no parlen. És per això que aprofitaré la meva abnegada vocació de servei públic per fer una crida solidària i demanar, si mai algú veu un llibre descol·locat, que l’agafi i que el deixi discretament sobre una taula de novetats. D’aquesta manera el localitzarem més tard o més d’hora i el tornarem al lloc correcte.
Això també afecta els llibres que ha estat expulsats injustament de l’ordre alfabètic. És més fàcil trobar una novel·la de Mercè Rodoreda entre les altres novel·les de Mercè Rodoreda que si està camuflada entre llibres de Baltasar Porcel, posem per cas. De vegades, el lector pren un llibre, l’examina, el descarta i, d’esma, el deixa on li sembla que hi era. Sempre és millor dipositar-lo ben a la vista —perquè els llibreters el tornem a lloc— que cometre un error involuntari. Bé, és cert que nosaltres també ens equivoquem i que hi ha seccions on l’ordre alfabètic és una utopia; aquests apunts tan sols volen aportar modestos elements d’entesa entre les parts per assolir una millor convivència entre lectors, llibres i llibreters.
Una cosa ben diferent és la convivència entre llibreters i autors. Generalment és bona, però hi ha casos que la deterioren. És el cas de l’autor —novel·lista, filòsof, poeta, traductor— que no està d’acord amb les convencions, que no entén que un llibre, després d’uns mesos a les taules de novetats, ha de cedir el lloc a altres llibres i viure una vida més discreta a la secció corresponent. En ocasions, aquest autor protesta contra les convencions amb una maniobra que consisteix a agafar l’exemplar dels prestatges i deixar-lo en un lloc privilegiat de la taula de novetats. Generalment, aquest autor aprofita l’avinentesa per tapar la pila d’exemplars d’un poeta, traductor o poeta-traductor rival. Això és molt lleig i pot anar contra els interessos del propi autor. Si algú demana el llibre quan el llibre està descol·locat, és molt probable que no el trobem, amb la qual cosa continuarà tapant el poeta rival però haurà perdut l’oportunitat d’exercir la seva veritable raó d’existir: que algú el compri.
7 comentaris:
Si canviéssim "llibreria" per "bilbioteca", gran part d'aquesta nota d'avui podria haver estat escrita per un bibliotecari. Hi ha aforisme corrent en l'àmbit bibliotecari que diu que un llibre mal col·locat és un llibre perdut: i no només perquè un bibliotecari poc curós s'hagi equivocat en endreçar els llibres, sinó perquè molts usuaris amaguen els llibres en altres indrets de la biblioteca per poder-los tenir sempre disponibles.
Aquests dies últims dies, a les Jornades Biblioteca Pública i Lectures, he sentit parlar uns quants llibreters. Deixant de banda la part de negoci, no fem una feina tan diferent, sembla.
Ferran
el darrer paràgraf t'ha quedat claríssim. solc recol·locar el llibre que no em combina en aquella compra al seu lloc. també ho hauria de fer amb la roba però les piles tèxtils ,en deu minuts s'han - ins i tot - mogut de taulell, hi ha gremis molt més caòtics.
Mai havia rigut tant amb un post teu... I és que m'he sentit tan idenfiticat... I perdoneu si em delato, però és que, durant molt de temps, jo era d'aquells que amaguen els llibres en un altre lloc o fora del seu ordre alfabètic... He rigut, si. Però també m'he sentit com aquell anunci que posen als cinemes en el quals personatges de la pel·lícula 3 + 1 de dibuixos animats embruten la sala amb crispetes i es transformen en marrecs... Mea culpa, mea culpa... Ja no ho faré més... Mai més amagaré la Mari Higgins Clark a la secció Juan Ramón JIménez. Paraula.
Potser, Ferran, perquè m’agrada comparar per distingir, trobo que les semblances entre llibreries i biblioteques s’aturen en el fet que hi ha llibres i bibliotecaris o llibreters que atenen els lectors. El negoci no es pot deixar de banda: a les biblioteques no hi ha piles de llibres a les taules de novetats o ningú ve a demanar en préstec un llibre per deixar-lo a algú que celebra el seu aniversari, per exemple. No retonerneu centenars d’exemplars quan s’acaba el període de novetat dels títols. I cal anar amb compte amb el fons, de manera que selecció i rotació reflecteixin l’orientació de la llibreria sense perdre calés. El fons de les biblioteques em sembla més estable, al contrari que el fons de les llibreries, que depèn de la disponibilitat dels llibres; si un llibre s’exhaureix, ja no podem tenir-lo. Fora del préstec interbibliotecari, vosaltres no heu d’investigar si algun llibre estrany d’una editorial remota es pot aconseguir d’alguna manera. Corregeix-me si m’equivoco.
Com veus, tret d’alguns detalls pràctics sobre l’ordre alfabètic i la distribució per seccions —una altra diferència: vosaltres catalogueu els llibres, nosaltres ho tenim més fàcil a l’hora d’ubicar-los—, em sembla que la diferència entre biblioteques i llibreries és força gran.
Ea!: em refereixo a un cas particular en què dedueixo, per la reiteració de l’acció, que un traductor concret deu tenir problemes amb una traductora-poetessa concreta. Un cosa és canviar discretament la col·locació d’un llibre perquè llueixi més i una altra, ben diferent, tapar sempre la mateixa pila d’exemplars amb el mateix llibre.
Anonymous: vés amb compte, que la secta juanramoniana no prengui mesures contra el sacrilegi que afirmes haver comès. Barrejar Juan Ramón amb la Mary Higgins Clark! On s’és vist, això!
Llibreter, tens raó i jo no pretenia dir que una llibreria i una biblioteca són el mateix: evidentment el negoci dóna unes característiques a la llibreria que mai no tindrà la biblioteca. Sí que em sembla que hi ha alguns trets que es donen en els dos àmbits. Sel·lecció i rotació també n'hi ha, a les biblioteques: si més no a les universitàries, no totes tenen de tot, depèn de la temàtica; y no tot es conserva, si més no a la mateixa biblioteca: l'exporgada de la col·lecció és un fet habitual. Ara, repeteixo, són activitats diferents, en sóc conscient. Però pròximes (sóc tossut :p ).
Ferran
Oblides el factor de proximitat més important, i perdona si bledejo: l'amor als llibres.
No l'oblido pas, Llibreter; no l'he dit perquè em semblava obvi ;)
Ferran
Publica un comentari a l'entrada