dilluns, de novembre 21, 2005

Ideologia i sentit comú

. dilluns, de novembre 21, 2005

Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que la paraula ideologia pateix de mala reputació. Per a explicar-me, potser és millor que recorri a Terry Eagleton:
Algunos de los hombres de la calle más vociferantes son los sociólogos norteamericanos. En el período de posguerra, la creencia de que una ideología era una manera esquemática e inflexible de ver el mundo, frente a una sabiduría más modesta, fragmentaria y pragmática, se elevó desde la categoría de muestra de la sabiduría popular hasta la de teoría sociológica elaborada.
Aquesta maniobra s’ha estès a les espanyes i ha alimentat, sobretot, els ideòlegs conservadors, que acostumen a rebutjar les ideologies amb commovedores i senzilles apel·lacions al sentit comú. Desconfio quan escolto que algú reclama més sentit comú. Encara no he trobat dues persones que coincideixin a aplicar això del sentit comú de la mateixa manera.

El cas és que els ideòlegs del sentit comú presumeixen d’una immediata aprehensió de la realitat real, al contrari que les pobres víctimes de les ideologies. L’única objecció és que per realitzar aquesta operació han d’esquematitzar l’abast de la ideologia que es vulgui criticar i reduir-la a una caricatura inoperant. És el cas dels nonacionalistes, que presumeixen d’un coneixement no mediat de la realitat real i s’omplen la boca de sentit comú, però redueixen les diverses formes de nacionalisme a la versió més ridícula possible. Una manera molt còmoda de reflexionar i de tenir sempre raó.

Llegia el magnífic llibre Ideología de Terry Eagleton i pensava en un llibre que he deixat a mitges: Lenguas en guerra. Irene Lozano se situa en la banda dels nonacionalistes i presenta com a natural, lògica, senzilla i de sentit comú la seva anàlisi de la situació de les llengües a Espanya. Per fer-ho utilitza una de les argumentacions més banals: el record dels orígens. Hi havia una vegada una època daurada —un capítol es titula “La edad de la inocencia en España”— en què les llengües convivien de manera harmoniosa a la península. Després, els nacionalismes van pervertir-ho tot; però tranquils: aquí tenim els nonacionalistes per mostrar l’evidència i tornar a l’època diàfana de la convivència. És un argumentació vella però eficaç, com ho demostra que valgui per als nacionalistes essencialistes —l’esplendor medieval o l’imperi ultramarí que cal emular amb les eines de la modernitat—, per a la Real Academia Española —l’espanyol clàssic ha estat corromput pels periodistes però si compreu els nostres diccionaris restablirem l’antiga perfecció de l’idioma—, per als testimonis de Jehovà —els antics cristians anaven tots al cel, l’església catòlica i altres sectes rivals tot ho corrompen i encara sort que nosaltres garantim el poblament del Paradís—, per al sabó de Marsella, per als iogurts, etc.

Una evidència és que les llengües serveixen per comunicar-se. Les llengües mai no es barallen. ¿Qui no estaria d’acord amb unes afirmacions tan diàfanes? L’autora hi està d’acord, però titula el llibre Lenguas en guerra. Cal tenir en compte sempre quin individu afirma això i des de quina posició. Les llengües, com a entitats abstractes que fem servir per entendre’ns, no són mai bel·ligerants. Les persones sí que ho són.

Una mostra de la noideologia nonacionalista:

Entre el personal altamente cualificado, los empleados y técnicos medios, empresarios, comerciantes, artesanos y propietarios agrarios, el 46 por 100 declara que el catalán es su lengua propia, frente al 40 por 100 que lo dice del castellano y el 12 por 100 que considera a los dos por igual. Sin embargo entre los obreros cualificados y no cualificados, los capataces, contramaestres y trabajadores agrarios o del sector servicios, la proporción de los que consideran su lengua el catalán desciende hasta el 26 por 100, mientras que los hablantes natos de castellano llegan a sumar el 66 por 100. Los niveles de bilingüismo descienden también hasta el 6 por 100 en los sectores laborales más bajos. No se puede decir que ser hablante de castellano impida acceder a los puestos de mayor prestigio social, pero tampoco esa lengua garantiza a nadie una buena posición social. Por el contrario la escasez de hablantes natos del catalán en los sectores inferiores de la escala social sí parece indicar que la lengua vernácula es una garantía de ascenso social. Eso y no otra cosa es el privilegio lingüístico: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan la lengua local.


No sembla interessar a Irene Lozano saber que la immensa majoria d’hablantes natos de l’espanyol provenim de l’emigració i que, en la competència per l’ascens social, les nostres famílies van començar amb un capital econòmic, social, simbòlic, etc. generalment menor que els hablantes natos del català. Una mica de complexitat espatllaria la transparència de la seva argumentació. No interessa a l’autora admetre que el domini de la llengua local gairebé sempre implica el domini de la llengua alocal, nolocal o inlocal i denota una major capacitat d’adaptació, característica que totes les proves d'aptitud avaluen positivament. No interessa a l’autora fer un cop d’ull a les demandes de feina: de vegades es demana l’anglès, de vegades es demana el català, però la llengua que no es demana gairebé mai, perquè no cal, perquè és imprescindible, és l’espanyol. Irene Lozano no deu voler saber que si hi ha discriminació perquè l'accent no és prou genuí, sol ser en relació a les parles transatlàntiques de l'espanyol. Se sorprendria l’autora de l’eficàcia de la seva argumentació si substituïm hablantes natos del català per persones que usen corbata i hablantes natos de l’espanyol per persones que no usen corbata. El resultat seria el privilegi corbatístic: la mayor seguridad de promoción de quienes dominan el nudo de la corbata.

Encara no entenc com és que els nonacionalistes no han aprofitat el debat sobre l’estatut per exigir la supressió del terme nació de la constitució espanyola. Quina decepció!

5 comentaris:

subal ha dit...

El meu sentit comú s'aproxima tan al seu, en aquest article, que gairebé que li fotria un cop de colze i el firmaria jo.

Ha tractat vostè un tema de resquitllada; els parlants de català amb accent llatinoamericà. És un tema sumament interessant, aquest que li assenyalo.

Va aterrar, va dir, qué lengua se habla aquí, es va informar, i es va dirigir a classes de català per a estrangers.

Tot perfecte. Ara som (i dic som perquè jo peco del mateix) els catalans que gairebé sempre li parlem en castellà.

Quan parla català m'emociono moltíssim. Per a sentir-se un més en aquesta nació sense estat, no calen papers -que tampoc podem donar, car no tenim estat-, cal saber l'idioma.

Felicitacions; un article ben rodó.

Anònim ha dit...

Fa poc que vaig llegir una entrevista amb aquesta eminència, i vaig tenir-ne suficient.
Al País Valencià saber català no suposa cap tipus de mèrit; en tot cas, per a alguns empresaris podria ser un mal símptoma, una senyal inequívoca d'adscripció a una determinada ideologia (com un pack on va tot junt i barrejat) que no els convé gens ni mica.
Salutacions.

ea! ha dit...

"la mayor seguridad de promoción de quienes dominan el nudo de la corbata."

em pregunto on calssificaria part del govern acorbatat que tenim, són una colla de progres sense promoció?
he tingut a prop gent sud-americana i el model de llengua per aprendre ha estat televisió i, sobretot, ràdio, perquè els costa que els parlin en català , quan la seva competència, amb els anys, és giarebé total. és una llàstima, però hi ha qui encara marca distàncies classistes no fos cas que es camuflessin " entre nosaltres ", i això es un problema intern del caparró dels catalanets que votaran que sí, sí a l' estatut i tot plegat. ( text no revisat, que és tard i cal descansar)

el llibreter ha dit...

Aquest fragment, Cornia, també és un exemple de maniobra típica dels conservadors. Recepta: s’agafa un concepte clàssic de l’esquerra —en aquest cas les desigualtats socials—, s’amaneix amb una bona quantitat d’anàlisis erronis que volen passar per objectius i desinteressats —el privilegio lingüístico, per exemple— de manera que les causes que millor expliquen les desigualtats socials quedin ben amagadetes. El plat vol passar per progressista, però tots sabem que el nom més adequat és Populisme.

Hiperbòlic Subal, estimada ea!, em referia a la discriminació de l’accent transatlàntic de l’espanyol des de la perspectiva de l’espanyol. És curiós, perquè l’espanyol peninsular és minoritari. De fet, la literatura més interessant en espanyol —des del meu modest punt de vista— la fan els americans. Per cert, em sap greu per la teva butxaca, Subal: acaba de sortir una antologia de poesia veneçolana del segle XX publicada per Visor.

Pere, fixa’t en això: “la pugna entre catalán y valenciano tampoco versa sobre la lengua: para los valencianos, reafirmar la indepencia de su habla respecto al catalán es un intento de sustraerse al influjo político y cultural catalán; para los catalanes, proclamar la unidad de la lengua, avalada desde el punto de vista filológico, es una forma de sumar hablantes a su lengua, apuntalar el poder de esta e incluir a la Comunidad Valenciana en su órbita de influencia.”
Les cursives són meves. L’autora afirmarà, sens dubte que això no és ideològic, que és una simple constatació. Mentida. Irene Lozano simplifica i ridiculitza: valencians? Quins valencians? Les associacions de pares? Les universitats? Les editorials? Els escriptors? O bé la minoria nonacionalista hipersubvencionada de Lo rat penat? Els indiferents? Els qui ho fan tot en espanyol per no haver de triar l’ortografia? Habla? Perquè un terme neutre, per què defugir el compromís amb mots més precisos? Per no contribuir al presumpte imperialisme català? Defensar la unitat de la llengua ha de tenir sempre implicacions polítiques? Catalans? Tots els catalans? Els nonacionalistes catalans que parlen de miratges nacionalistes i es desentenen d’un conflicte atiat pels nonacionalistes com Zaplana? Hi ha silencis que són molt eloqüents.

Anònim ha dit...

per afegir, una mica tard, una punteta semipersonal, jo diria amb Paul de Man que ideologia és aquella que no es reconeix com a tal, és a dir, aquella que confon les representacions amb la realitat. el "sentit comú", famós, doncs (de fet, anem a parar al mateix lloc).
pel que fa a les llengües, això sí, la "pugna" no es nota gens allà baix al meu poble; camines cent metres, ets al País Valencià, et trobes amb Rossell, i parlen igual que tu. igual que a Vinaròs, igual que a Amposta. cosa que va molt bé si vas a una botiga, o venen ells...