El cedulari general: una calaixera amb més d’un milió de fitxes. Les llibretes on registrava les excursions. Amidament de Joan Coromines: a l’entrada de la instal·lació de Perejaume hi ha les preguntes i respostes que el filòleg va anotar a propòsit de dues viles, per aclarir l’ús més genuí del topònims, i l’entrada corresponent a l’Onomasticon Cataloniae. Paraula i territori. El catàleg, una petita meravella, reprodueix el “sonograma del so conjunt que fan totes les entrades del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” i el “sonograma del so conjunt del topònims de les 1.332 excursions que Joan Coromines va dur a terme del 1923 al 1979”. Podreu escoltar els dos sonogrames a La Pedrera. També hi ha la cartografia digital de l’onatge marí. Perejaume l’encerta: Joan Coromines és la desmesura.
Per cert, el dia 30 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, la gent de Paper de vidre presenta al Bar Horiginal el núm. 34 de la revista i, a més a més, s’hi projectaran 4 curtmetratges de l'Isaki Lacuesta i hi haurà un petit recital d'El Chico Con La Espina En El Costado.
La revista Quimera celebra els primers vint-i-cinc anys amb un número de luxe. Crítics i escriptors defineixen conceptes literaris. Com a mostra de l’encert de l’Alfabeto de los géneros, alguns dels col·laboradors: Enrique Vila-Matas l’autoficció, Jordi Gràcia el diari, Anna Caballé les memòries, Darío Villanueva la novel·la, Luís Mateo Díez la novel·la curta, Pere Ballart la poesia, Javier Cercas els relats reals, Juan Antonio Masoliver Ródenas la ressenya o Jordi Doce la traducció, entre altres.
La revista Quimera celebra els primers vint-i-cinc anys amb un número de luxe. Crítics i escriptors defineixen conceptes literaris. Com a mostra de l’encert de l’Alfabeto de los géneros, alguns dels col·laboradors: Enrique Vila-Matas l’autoficció, Jordi Gràcia el diari, Anna Caballé les memòries, Darío Villanueva la novel·la, Luís Mateo Díez la novel·la curta, Pere Ballart la poesia, Javier Cercas els relats reals, Juan Antonio Masoliver Ródenas la ressenya o Jordi Doce la traducció, entre altres.
11 comentaris:
Una pregunta, llibreter, que veig que ho toques prou bé. De tots els suplements culturals que es fan i desfan, ara en tenim uns quants que es publiquen a casa nostra. Curiosament, els que es fan en català, són de pagament. Els que es fan en castellà, de franc. Obvio el del paródico perquè quasi no es suplement ni res. El suplement de l'Avui (tan catalanistes i reformats, ells) és de pagament, el Culturas és de franc i pertanyen al mateix grup. Presència, malgrat els diners públics que s'hi aboquen, no hi ha manera de llegir-lo. I el Quadern, ai, massa independiente, I supose.
Els senyors de Quimera (i de Lateral i de la gran majoria de revistes culturals) s'aprofiten dels pobres pringats que volen publicar per no pagar-los ni un trist cèntim per les seves ressenyes i articles.
Així qualsevol fa 25 anys (Quimera) o més de 10 (Lateral).
Prova fefaent de la trista cultureta de tercera divisió que tenim.
Quina gran obra la d'en Palau, i la seva fundació també.
No sé si el Quadern d'El País és gaire independent o no, però jo juraria que no es pot llegir per internet; em sembla que és l'únic suplement d'El País que no es pot llegir en xarxa.
Crec que cap dels suplements dóna a l'abast a l'hora de cobrir la narrativa escrita originalment en català, i no n'hi ha tanta; la majoria de llibres desapareix sense haver estat ressenyada!
uuuuuu, què "in": el chico con la espina en el costado i curtmetratges d'Iñaki Lacuesta... segur que hi haurà molts lectors de Tokio Blues (el bluf de l'any).
Felicitats pel seu blog, senyor llibreter!
El suplement del Periódico no em sembla un mal suplement, la veritat, benvolgut finestral. Si són de franc o no, no m’afecta: me’ls he de mirar igualment. També són de franc si els llegeixes a les biblioteques. Imagino que la cosa té a veure amb la publicitat, i aquí la llengua és un factor determinant, evidentment. Pel que fa als lectors, el més influent és el Babèlia, seguit a distància pel Culturas. De vegades l’Avui activa mecanismes misteriosos i aconsegueix que algun llibre obtingui una certa atenció.
Xuxy té raó: Babèlia o El Cultural —que té molts lectors a Catalunya i es pot consultar també de franc— no parlen mai de llibres escrits en català; i si ho fan és que el llibre pertany a la quota autonòmica dels tres o quatre escriptors habituals. El cas de L’aztar de la lluita és aclaparador: si Simona Skrabec l’hagués escrit en espanyol, l’hauria publicat Acantilado o Anagrama i ara tothom en parlaria. Es nota que Simona Skravec és eslovena, si fos catalana l’hauria escrit directament en espanyol.
Ara bé, que la majoria dels llibres desaparegui —de les taules de novetats, imagino— sense haver estat ressenyats és ben normal: caldrien suplements setmanals de cinc-centes pàgines per cobrir-ho tot.
Suposo que el Quadern no es pot llegir per internet per no posar de manifest els privilegis d'algunes comunitats, coses nacionals, transubstanciacions de nació o autonomies nacionalítiques que sí disposen del factor diferencial anomenat Quadern respecte d'altres que no en tenen.
Sobre Quimera i Lateral, ben poca cosa puc dir. No sé si has freqüentat el món acadèmic, però no és desconeguda la dèria per publicar que tenen alguns alumnes brillants i alguns professors novells. Escriure a Quimera o a Lateral fa patxoca. Potser els pringats no cobren però adquireixen una mica de capital simbòlic que els ajuda a omplir una línia del currículum. I després hi ha la difusió: Quimera i Lateral es troben a totes les biblioteques de Catalunya, i més enllà diria que també.
No he escoltat res d’El chico con la espina en el costado —The Smiths sí que m’agraden—, no recordo haver vist res d’Isaki, Isaki Lacuesta, i no he llegit Tòquio Blues. Dec estar “out”.
Palau té sort que el reconeixement li arriba quan pot gaudir-ne. ¿Algú sap si veurem res d'ell al TNC?
Salutacions cordials.
Ei, atenció a la portada d'ara a l'Avui:
Mireu el temps, quin temps fa?
SOLEJAT! Sí, no m'ho invento, mai no havia vist una falta com aquesta a la portada d'un diari...
A mi TÒQUIO BLUES (titulat en realitat NORWEGIAN WOOD), no em sembla un bluf; és un llibre distret i amable al qual se li han girat en contra totes les barbariats que se n'han dit a favor. Opino que el bluf no és la novel.la de Murakami sinó l'actitud d'alguns sobevalorant-la i fent campanya per l'editorial.
De tota manera, arran d'EL LLIBRETER, he començat a llegir W.G. SEBALD.
Signat,
LLÈPOLA
A qui pugui interessar: entrevista amb WG Sebald a ElRefugio@groups.msn.com
Què us sembla que la millors editorial assatgística catalana sigui d'en Pedro J?eM REFEREIXO A L'ESFERA DELS LLIBRES.
Tòquio Blues és un bon exemple de mala novel·la. Un escriptor amb una obra extensa i renombrada arreu explica una història afectada sobre amors, desamors, causes injustificades i conseqüències surrealistes. Sembla un principiant descrivint l'aleteig d'una papallona! Descripcions burdes i sense gràcia, personatges desdibuixats i "súperguais", relacions inclassificables: pura pretensió, aires de grandesa.
Sebald ja és una altra cosa. De moment només he llegit Els emigrats a instàncies d'un company de feina lúcid, un despert entre adormits, i des d'aleshores quan parlo (no ho faig massa, clar), llegeixo o sento alguna cosa sobre ell hi paro atenció. Cosa seriosa, aquest Sebald. Tinc Austerlitz preparat.
Publica un comentari a l'entrada