Amazones

A la contracoberta hi ha l’avís que els dos contes més cèlebres d’El cobrador, de Rubem Fonseca, són «Pierrot de la caverna» i «El cobrador». I sí, són brutals. Però he perdut el compte de les vegades que he llegit «Trobada a l’Amazones» i encara em fascina la persecució espectral a través d’un Amazones ple de vida. Dos sicaris o policies persegueixen un desconegut —un malfactor? un heroi?— a través de Brasil.

«Qui és aquest paio que busques?, em va preguntar Maria de Lurdes de tornada al vaixell.
«Un vell amic.» Li podia dir així. Mai no l’havia vist, però ho sabia tot, d’ell, excepte el so de la seva veu. No hi era pas, en l’expedient. Vaig anotar mentalment aquesta llacuna.

Però els lectors tampoc no en sabrem gaire. Sabrem, però, que algú afirma que el fugitiu sembla un fantasma i que algú altre opina que sembla un ninot. Que s’atura al museus i pren notes. Que se’n va, de Belém cap a Macaus. No sabrem, però, perquè hi va. Sabem que sap que fuig, però sembla fer-ho amb calma. Els perseguidors apedacen el seu rastre; l'aprenent amb avió, el protagonista amb vaixell, a l’Amazones. El fil que els uneix a tots tres és molt prim; depèn de la successió de testimonis més o menys fiables de les persones que han encertat a trobar al llarg de milers de quilòmetres, travessant de nord a sud tot el país.

El conte oscil·la entre les al·lusions a la immensitat inabastable —Brasil, l’Amazones i els seus afluents, el temps que cal per anar d’un lloc a l’altre— i les vides minúscules dels personatges, principals i secundaris. La persecució, despullada deliberadament d’ornaments argumentals, esdevé la metàfora d’alguna cosa que se m’escapa, que tindria a veure probablement amb la insignificança però que sóc incapaç de traslladar a la pantalla. Caldrà perseguir-la de nou, llegir un altre cop «Trobada a l’Amazones».