Què més, què més, què més

Sant Jordi, sempre igual: comandes, reposicions, reclamacions, llibres, nervis, llibres, impaciència, llibres. Però sempre diferent: El cobrador de Rubem Fonseca, que té, com a mínim, després d’una primera lectura, tres contes brutals, o La ciutat de les finestres, el nou llibre de Pau Planas, que llegiré per culpa de La nau, i tastets, molts tastets de llibres nous i de reedicions —com La vuelta al día en ochenta mundos i Último round de Julio Cortázar en l’excel·lent edició publicada per RM Editores, sense menystenir les edicions clàssiques de Siglo XXI que han mantingut aquests dos títols als prestatges de les llibreries durant dècades— fins que Maletes perdudes de Jordi Puntí ho atura tot.

Què més. I mentrestant el Premi Exhaurim-lo! 2010 convoca complicitats a través de la xarxa, a pleret, com correspon al premi literari més petit de Catalunya: la generositat de Sani Girona, Marcel, Salvador Macip, Mr. Rude, Toni Ibàñez, Biel Mesquida a la blogosfera —sisplau: esmeneu-me si em deixo algú—, de la Llibreria l’Illa, de L'Aranya Llibreria i alguns lectors a Facebook i Twitter, l’alegria de llegir comentaris d'internautes que els agrada la idea...

Què més, què més. La certesa que enguany no trobaré el pretext per escriure l’apunt sobre Sant Jordi, potser perquè ja n’he escrit un bon grapat, o potser perquè abans preferiria trobar la manera de parlar d’El cobrador de Rubem Fonseca, de La aventura ausente de Gabriel Bertotti, de La librería de Penélope Fitzerald, de No hi ha terceres persones d’Empar Moliner, de la pertorbadora bellesa d’Hermosa, el capità i les nines russes, del decebedor Metamorfosis de la lectura de Román Gubern, de l’amè Bibliotecas llenas de fantasmas de Jacques Bonnet, de l’interessant Nadie acabarà con los libros d'Umberto Eco i Jean-Claude Carrière, dels Cuentos completos de Fogwill, de la increïble Dublinesca d’Enrique Vila-Matas, de la delicada i subtil i japonesa El cel és blau, la terra blanca de Hiromi Kawakami.

Què més, què més, què més. Que no voldria escriure gaire estona més, que ara mateix continuaré llegint Maletes perdudes, que després m’espera La ciutat de les finestres i després voldria tornar a Cortázar i després, o abans, llegir Copi, Pola Oloixarac, César Aira. I ara hi caic, que fa molt de temps que no escric res sobre César Aira.