dijous, de febrer 18, 2010

SuperMonzó

. dijous, de febrer 18, 2010


El tram final de l’exposició Monzó és un deambulatori circular amb una simbologia força evident: gira al voltant de la repetició, dels tics i constants de l’obra —amb les variacions pertinents— que provenen de l’experiència. A la paret exterior hi ha fotografies que van de l’aparent intrusió en la intimitat d’Un dia a la vida de Quim Monzó fins a les acurades escenificacions protagonitzades per l’autor. A la part interior, hi ha dotze capelles —La informació, La família, L’amor, L’ordre, La política, La veritat, El sexe, La malaltia, L’absurd i, lògicament, La repetició— que insisteixen en aquesta relació entre experiència i obra: els preferits o adreces d’interès del seu ordinador, roba de la seva infantesa, sèries de televisió, contes tradicionals, informes mèdics, etc. També em sembla molt significatiu que el centre d’aquest tram final sigui inaccessible; un centre opac que d’alguna manera reflecteix la impossibilitat fonamental del recorregut que Julià Guillamon proposa a l’Arts Santa Mònica: explicar l’obra sobretot a partir de la biografia. En bona part perquè la vida que hi apareix és la que ens concedeix Quim Monzó com a personatge públic o SuperMonzó; és a dir: el resultat de la presència de Quim Monzó als mitjans de comunicació, de la negociació constant entre la vida privada i la vida pública, fora de la qual resta el reducte íntim i inaccessible que mai no sabrem si explica poc o molt l’obra.




La relació entre vida i literatura sempre ha estat, diguem-ne, problemàtica. Un dels mèrits de l’exposició és, precisament, evidenciar els límits d’aquesta mena d’interpretacions. No n’hi ha prou amb la demostració que la mànega de pastisseria amb què la mare de Quim Monzó decorava els pastissos s’assembla a la mànega que descriu en un conte. D’això, la literatura en va plena des d’Homer. L’encert rau en situar-lo a la capella d’un deambulatori que mostra que al centre de tot plegat hi ha un lloc impenetrable que relativitza el valor explicatiu que pugui tenir aquesta mànega. El tema de l’exposició no serien, per tant, ni Quim Monzó ni la seva obra sinó SuperMonzó.


A Monzó: Com triomfar a la vida trobem «Tretze bars», que aplega tretze retrats escrits per tretze persones que evoquen la seva relació amb Quim Monzó amb el bar com a escenari; és a dir: un lloc públic on se sol anar xerrar —si la música ho permet— de coses privades. Al llibre, plantejat com a experiment crític, predomina també la perspectiva biogràfica, amb aquesta fricció entre intimitat i publicitat com a fil conductor. Julià Guillamon hi escriu:

Al llarg dels anys, Monzó modela una imatge pública basada en el coneixement, el sentit comú, la independència de criteri, l’esperit provocador que el du a anar sempre a travessar el límit.

I més endavant, quan enumera els deu punts que sintetitzen les característiques del seu art:

6. La invenció d’un personatge públic que encarna el seu tarannà descregut i provocador i que forma part de la pròpia ficció.

Tant l’exposició com el llibre, incloent-hi el ressò que han provocat, em semblen excel·lents per celebrar la trajectòria de Quim Monzó. L’èxit d’ambdós esdeveniments rau en el fet que estimulen la necessitat de tornar a l’obra. En el meu cas, a la relectura de Mil cretins i al record d’un apunt frustrat que s’hauria d’haver titulat «La repetició» —sobre la repetició amb variacions— amb dos exemples que llavors em semblaven pertinents: l’extraordinària narració «L’arribada de la primavera» de Mil cretins i Las conversaciones de César Aira. Però això de la literatura comparada em resulta massa complicat i ho vaig deixar córrer.

10 comentaris:

Ignasi Revés ha dit...

Espero amb candeletes el nou recull d'articles de Quim Monzó, amb diferència el millor articulista català de l'actualitat.

kweilan ha dit...

A mi també m'agrada la ironia i el cinisme de Quim Monzó. I la teua ressenya és molt, molt interessant!

Anònim ha dit...

Bon comentari sobre la mostra. Ara encara tinc més ganes d'anar-hi, a veure si m'acosto un dia d'aquests.

Sobre el post inacabat de les repeticions i variacions, un altre autor que es podria afegir a la comparativa és Coover, un dels mestres del Monzó.

Salutacions!

el llibreter ha dit...

Probablement el millor, Ignasi, i amb una legió de seguidors que acostumen a maltractar els seus, diguem-ne, tics.

La major proesa de SuperMonzó és, Kweilan, que no perd el temps intentant agradar a tothom però aconsegueix una sorprement unaminitat sobre el valor de la seva escriptura, fins i tot sobre la seva figura pública. És ben estrany que no existeixi una facció enemiga organitzada contra ell. És cert que aital hipotètica facció no seria capaç de resistir gaire contra SuperMonzó, però em sembla un fet excepcional.

He visitat dues vegades l'exposició, Víctor. I val molt la pena, sens dubte. Com el llibre, que com a llibre em sembla francament bo; però com a "experiment crític", no gaire reeixit, la veritat.

No ho sé, igual reprenc la idea de l'apunt sobre le reptició. Crec que miraré algunes cosetes que tinc de poesia galaicoportuguesa medieval...

Salutacions cordials.

Quimet ha dit...

Entre un article que vaig llegir a L'AVENÇ i el seu, senyor llibreter, definitivament hauré d'anar-hi.

En Monzó és dels qui ha sabut fer de les columnes el seu "art de vida" (em sona haver llegit que J M de Sgarra ho etiquetava així), i els lectors ben agraïts de tenir un articulista amb aquesta capacitat per expressar les coses que ens envolten

Allau ha dit...

Em fa l'efecte que alguns escriptors que no són de la seva corda li retreuen que hagi imposat una forma d'escriure el català actual, com si no n'hagués d'altres. En tot cas, si això fos cert, la culpa no és seva, sinó d'una part de la crítica.

El catàleg, ja vaig dir que em semblava excel·lent, l'exposició la tinc encara pendent.

el llibreter ha dit...

De les pàgines que l'Avenç dedica a Quim Monzó aquest mes, m'agrada molt les que ha signat Simona Skrabec, Quimet, precisament sobre l'exposició. Si pots fer una escapadeta, estic convençut que t'agradarà.

Tens raó, Allau: Quim Monzó no ha obligat ningú a seguir el seu model de llengua, massa "barceloní" per al gust d'alguns, però per sort tenim on triar. El teu apunt sobre el catàleg em va agradar molt, per això volia que fos el primer enllaç de l'apunt.

Salutacions cordials.

Olga ha dit...

Llibreter (com tantes altres vegades) t'escric per demanar-te consell així que perdona'm que no comenti l'article que ens has escrit.
Aquesta setmana vull anar a la llib reria i voldria saber que has llegit del canadenc Robertson Davies

el llibreter ha dit...

Només n'he llegit El quinto en discordia, el primer volum de la trilogia de Deptford, que em va agradar molt.

Salutacions cordials.

Jordi M.Novas ha dit...

Menos mal que este no ha tenido que morirse también para que reciba reconocimientos..