Per una literatura capitalista

Quan estava punt d’acabar la lectura de Per una literatura capitalista d’Abel Cutillas tenia la sensació que m’havien escatimat alguna cosa. No parlaré de frustració d’expectatives perquè resultaria exagerat; en tot cas, tenia la sensació que un llibre amb aquest títol hauria de presentar una caracterització mínima de quina cosa sigui el capitalisme per mirar de situar-hi la cosa literària. Però no penso caure en el parany de descriure com hauria de ser el llibre Per una literatura capitalista d’Abel Cutillas que hauria d’haver escrit un tal Abel Cutillas. Entre d’altres raons, perquè parlar de l’home de negocis —businessman— com a model de l’escriptor permet intuir un cert capitalisme més o menys ideal. No hi ha tampoc gaires al·lusions a la qualitat literària ni s’hi troben receptes d'autoajuda estètica; la literatura capitalista aspira a l’èxit en el present, atès que ningú pot garantir la perdurabilitat del gust estètic en el futur:

Nietzsche és el businessman. El cas Nietzsche hauria de servir per explicar els aspectes inexplicables de la literatura i la cultura actuals, però no des d’una posició teòrica, sinó des d’una posició pràctica. És a dir, Nietzsche ens hauria de servir per explicar no què és l’escriptura sinó com escrivim; no què som sinó com som. Nietzsche, el monstre, hauria de servir per explicar com escrivim coses monstruoses com les que escrivim. Per exemple: com escrivim que tot és literatura? S'han trencat el cap intentant desxifrar què vol dir la frase. I no es tracta de què vol dir, sinó de com ha estat possible escriure això.

Precisament Nietzsche, sobretot el Nietzsche últim d’Ecce Homo, és l’home que prefigura l’actitud prototípica de l’escriptor en la fase actual del capitalisme consumista. Aquest breu fragment resumeix molt bé les línies generals del llibre:

El businessman trenca la idea unitària de destí humà en fer-se conscient que ell mateix, cadascun d’ells, haurà de procurar-se el seu propi destí (self-made man). A nivell de l’escriure aquest pas significa que ja no hi ha una idea unitària d’art a la qual escriptors i escriptorets s’hagin d’apuntar, ni escoles, ni manifestos; ara l’únic que queda és l’obra i l’autor: cada obra i cada autor (self-made work). L’obra, l’autor només defugirà l’esforç inútil, i el seu dimoni: la melancolia, si s’autodissenya com a destí. Ser un destí, això encomana el consell de Nietzsche a cada obra i a cada autor. Ser un destí, això encomana Nietzsche a l’escriure. No em direu que no és un consell cent per cent
capitalista.

La manca d’un metarelat estètic que permeti a una majoria sumar-se a escriure conjuntament l’air du temps propicia que cadascú dissenyi necessàriament la seva estratègia literària, de manera que la versemblança de cada obra depengui dels termes que s’estableixin des dins de l’obra i que sovint resulti inoportú aplicar-hi des de fora un motlle estètic, tan coherent i elegant com es vulgui. Determinar si un llibre és bo o dolent és més complicat que mai perquè les equivalències automàtiques entre bellesa, veritat i bondat fa molt que són falses.

Seria injust, però, acontentar-se amb aquestes cites. El llibre és una successió d’idees estimulants, prou precises per suscitar la discussió al voltant de temes molt pertinents sobre la situació actual del camp literari. Per exemple:

L’escriptor és una multinacional de vellut disfressada de cultura: diaris, opinions, política, fires de vanitats, columnisme, entrevistes a la premsa, llibres, afinitats electives, empreses editorials, holdings d’opinió, el premi com a inversió de futur, crítica retroalimentada...

O bé:

La divisió del treball entre escriptor i lector es fon per culpa del virus imparable de l’opinió personal publicada: els blogs, els comentaris, la participació a classe, la sobredosi de jos... Efectivament: el desert creix.

Sobredosi d’opinió i d’informació, un eixordador soroll de fons contra el qual cal que l’escriptor publiqui opinió constantment i, de tant en tant, algun llibre que ens recordi la seva condició. Visibilitat, en diuen.