dissabte, de novembre 28, 2009

Avantguarda zombi

. dissabte, de novembre 28, 2009

Sembla que ningú discuteix l’afirmació que cada generació hauria de tenir la seva pròpia traducció dels clàssics, però diria que és una proposició injusta. Si els catalans podem gaudir de diverses traduccions dels sonets de Shakespeare, per què s’hauria d’acontentar l’anglophonie amb l’original? No tinc en compte, és clar, les traduccions a l’anglès que ara es parla adreçades a les persones que o bé no llegeixen poesia o bé aprenen aquesta llengua. És a dir: els catalans tenim la sort immensa que podem delectar-nos amb diferents assaigs de fusió d’horitzons d’expectatives en relació amb la recepció dels sonets de Shakespeare a casa nostra gràcies a traduccions que reflecteixen propòsits estètics, ideològics i personals diferents, però un anglès o un australià pateixen la desgràcia d’enfrontar-se directament només amb l’original.

Això és més greu encara amb la novel·la del segle XIX, el tret principal de la qual és l’avorriment que produeixen les infinites descripcions de mansions, paisatges i estats anímics esclaus del seu temps i que res tenen a veure amb els reptes estètics de la postmodernitat. És una veritat universalment reconeguda que Orgull i prejudici de Jane Austen és una novel·la sobre temes —unes senyoretes de casa bona que aspiren a casar-se amb algun hereu atractiu i ric— i situacions —qui pot gaudir amb les nimietats de la vida quotidiana de l’aristocràcia rural de l’Anglaterra victoriana?— que hores d’ara no interessen a ningú. Sort que Seth Grahame-Smith ha trobat una solució exquisida, elegant i subtil per ressuscitar l’interès envers Orgull i prejudici: reescriure-la de manera que conservi els trets més valuosos que la van fer cèlebre al seu temps però afegint-hi elements radicalment contemporanis que satisfacin les expectatives dels lletraferits més exigents. El resultat és Orgullo y prejuicio y zombis.

La presència constant de l’ominosa amenaça zombi contribueix a crear una atmosfera d'inquietud perpètua que no té res a veure amb la fotesa del desordre hormonal d’uns joves a l’Anglaterra de l'any de la picor sinó més aviat amb la complicada situació actual del món, més a prop del Don DeLillo de White Noise que dels totxos de Balzac. D’aquesta manera, Seth Grahame-Smith se situa a l’avantguarda de la innovació literària universal i obre un camí que l’actual prisma estètic —polièdric, pluridisciplinar i apropiacionísticament líquid i efímer— reclama amb urgència.

Qui serà el valent que escrigui L’orfeneta de Menargues i els vampirs? O Tirant lo Blanch a l’Imperi Gormiti? O Solitud i alienígenes?

25 comentaris:

Arlequí ha dit...

Bon dia Llibreter! Certament aquest apunt és molt interessant. Les traduccions sempre són versions de l'original, i de vegades l'original pot ser millor i d'altres la traducció. Està bé, saber que alguns clàssics es poden recontextualitzar en l'actualitat. M'ha agradat especialment la parauleta: apropiacionísticament.
Salutacions ben cordials.

Lluís Bosch ha dit...

Bon article, sí senyor. Dones moltes idees. També podem proposar "Laura i els zombis a la ciutat dels sants", o bé "Laura a la ciutat dels sants i els zombis". O bé "Don Zombijote de la Mancha".

Allau ha dit...

Molt bona aquesta idea que apuntes sobre les traduccions, que en català ja ens han donat algunes alegries.

Ara no estic d'acord amb el que dius de les novel·les d'Austen, per a mi és un plaer llegir-les i, que reflecteixin interessos diferents dels nostres, ens permet deliciosos viatges en el temps.

Aquestes adaptacions em semblen una aberració o una broma, res més. No hi ha cap obligació de llegir Austen, ni de posar-la al dia. Es nota que no m'agraden els zombies?

Clidice ha dit...

A mi tampoc em molen els zombies (em fan por), però la veritat és que entenc que per a algunes generacions, radicalment mal formades (per exclusiva incompetència de la nostra) totes aquestes obres els puguin semblar de marcians. O sigui que, definitivament, em decanto per Jane Eyre i els encontres en la tercera fase :)

matilde urbach ha dit...

A mi això de les versions i adaptacions em repugna. Tinc la pell molt prima.

A casa nostra existeix una associació embrancada en promocionar la lectura als col·lectius amb dificultats lectores que es fa dir Lectura Fàcil. Tenen una vessant aprofitable, pel que fa a l'edició de textos en tipografia gran, o amb comentaris que ajudin a la comprensió. Si són textos (de nova creació) formulats a partir d'unes directrius que dicta l'IFLA (International Federation of Library Associations), em sembla bé; no tinc res a dir. Però s'atreveixen a ficar-hi mà en textos clàssics, potinejant-los fins a fer-los irreconeixibles. El primer que fan, per exemple, es treure les metàfores. Jo només he vist el resultat del seu pas per l'Odissea, i n'he tingut ben prou.
Ho trobo fastigós. Si vols garantir l'accés democràtic a la lectura, ajuda'ls a entendre les metàfores. Semblen monges d'aquelles del Domund.

(Orgull i Prejudici me'l vaig llegir en tres hores, d'una sentada, als 17 anys. Vaig tenir prou amb el que estava escrit; no em van caldre zombies).

L'adreça dels de la Lectura Fàcil.

Zoom Bye ha dit...

Matilde,

Entre poc i massa. ¿Vols que els nens llegeixin el Tirant? Si és que sí, l'has d'adaptar. ¿Vols entendre l'Odissea? Aprèn grec. I filosofia, i història. ¿Què et perds, si no fas? La meitat de l'Odissea. Etcètera.

Jo també en sé, de delicatessens però, què vols que et digui, em sembla que si algú llegeix una adaptació de l'Odissea pot tenir una entrada més suau a la traducció de Riba. I que si algú llegeix la traducció de Riba, podrà valorar la importància del grec, etc.

¿Què vols que et digui, Matilde? Segur que llegeixes molts autors estrangers i que tens alguns escriptors de referència la dificultat dels quals a l'hora de ser traduïts és més que notable.

Austen m'agrada molt. Jo tampoc vaig trobar a faltar zombis a l'Anglaterra del XIX, però potser hauríem de demanar als creadors de la sèrie B si els agrada veure els seus estimats morts vivents amb aquelles noietes de la cultura popular del XIX.

És possible que també els zombis tinguin el seu vessant exquisit i diguin que això no es pot aguantar, que ja està bé que els facin servir per revifar obres "mortes".

el llibreter ha dit...

Gràcies, Arlequí; com bé saps, com més llargues són les paraules i les frases més patxoca fan.

Doncs mira, Lluís, jo la veig més com Laura contra Godzilla a la ciutat dels sants ;-)

Com dic a l’apunt, Allau, cal que aquestes adaptacions siguin líquides i efímeres; és a dir: a la moda. I a la moda zombi li queden quatre dies i al cap d’uns anys, lògicament, ressuscitarà de nou. Ara bé, m’has donat una idea: Orgull i prejudici i la màquina del temps.

He llegit unes cinquanta pàgines d’Orgullo y prejuicio y zombies, Clidice, i m’ha semblat força entretinguda. Si la destaco és perquè, com sol passar amb moltes obres d’avantguarda literària, és més interessant el procés que el resultat.

Benvolguda Matilde: una prova que demostra la importància d’un clàssic és la manera com s’integra en el —diguem-ne— imaginari col•lectiu, amb tot d’adaptacions —televisives, teatrals, infantils, al còmic, etc. En qualsevol cas, sempre hi ha l’opció de llegir l’obra íntegra —original o traduïda. La traducció de l’Odissea de Riba és brutal, d’acord, però no veig per quina raó hauria de refusar una adaptació cinematogràfica, un còmic, o una coneguda cançó que interpreta un poema d’un tal Kavafis. Ara bé, entre tu i jo, em pensava que frases com “un anglès o un australià pateixen la desgràcia d’enfrontar-se directament només amb l’original” en al•lusió a Shakespeare mostraven prou explícitament el to humorístic de l’apunt.

Benvolgut Zoom Bye, tot i que en general estic d’acord amb el teu plantejament, no crec que una adaptació de l’Odissea sigui necessàriament una invitació a llegir-la íntegra. Ja ho sé que parles de possibilitats, però voldria defensar que segurament hi ha qui en té prou amb això, i no em sembla pas malament. Hi ha infinitat de clàssics que no he llegit ni llegiré mai, però en reconec la importància gràcies a adaptacions de tota mena, assaigs que en parlen, obres d’art, etc. En qualsevol cas, no em sembla oportú utilitzar arguments ad hominem —Matilde és ben lliure de llegir tot el que li vingui de gust— per defensar una posició.

Salutacions cordials.

matilde urbach ha dit...

Benvolgut Zoom Bye, jo el que espero amb candeletes és la constitució de l'Associació Pintura Fàcil. M'agradarà veure com s'ho fan. Esborrant pinzellades, potser?

Allau ha dit...

Zoom Bye, voler llegir la versió més propera a l'original no em sembla símptoma d'exquisitesa sinó de respecte.

I tampoc em sembla que Jane Austen sigui el súmmum de la literatura abstrusa.

matilde urbach ha dit...

Llibreter,
jo no refuso les adaptacions a d'altres mitjans. Ni la reinvenció. Però se'm faria estrany sentir dir a un espectador de la peli Troya d'en Petersen que, pel sol fet d'haver-la vist, ja ha llegit l'Ilíada.
I ara, amb el vostre permís, vaig a veure a en Pierre Menard, autor del Quijote.

el llibreter ha dit...

Suposo que la teva afirmació "A mi això de les versions i adaptacions em repugna. Tinc la pell molt prima" em deu haver despistat un mica.

En qualsevol cas, aprofito el teu apunt sobre Totoro per inaugurar un nou blogroll: «alguns apunt admirables». Precisament ahir al vespre vaig veure El castell de Cagliostro, em sembla que és l'únic llargmetratge Miyazaki que no pertanya l'estudi Ghibli. Una meravella.

Salutacions cordials.

Zoom Bye Bye ha dit...

M'explico, a veure si ho sé fer millor.

Cadascú llegeix el que vol, només faltaria, i li pot semblar una bestiesa tot el que cregui que és una bestiesa. Fins aquí, d'acord.

Però:

No he llegit mai Out of Africa. Sé que em perdo un gran llibre i que la pel·lícula, tot i ser excel·lent no m'estalvia el text. ¿El llegiré, el llibre? No ho sé. És molt gruixut i tot i que aquest no és un criteri que a priori em freni a l'hora d'agafar un llibre tinc uns quants llibres gruixuts excel·lents a la llista d'espera. No he llegit La muntanya màgica, pedjemple. En canvi, vaig dedicar l'estiu a llegir El Casalot. Vaig veure La mort a Venècia i immediatament vaig anar a buscar el llibre perquè allò em va semblar insuportable... ¿Llegiré Oliver Twist? No ho sé, el temps és limitat.

També pot passar, què voleu que us digui, que algú que ha vist la pel·lícula tingui coses més interessants que algú que ha llegit el llibre.Tampoc no ho he llegit Anna Karènina i he vist alguna adaptació. No seré tan cretí com per anar dient que la personalitat de la Karènina és així o aixà (tot i que he llegit alguns llibres de Tolstoi i d'adaptació pot complementar algunes conclusions que n'he tret), però em sembla que aquest és un altre tema. No cal que anem tant d'estupendus. Pynchon en castellà és impossible però es tradueix i hi ha gent, poca, que se'l llegeix i diuen que és fantàstic. ¿L'han acabat? Siguem ben pensats i acceptem-ho. ¿Han llegit Pynchon? No, han llegit una adaptació possible que desvirtua molt i molt l'original.

Estic segur, llibreter, que la major part dels lectors de l'Odissea en la versió de Carles Riba hi han arribat abans per algun altre mitjà. Mira, quan era petit feien una sèrie dibuixos animats que es deia Ulisses i sortia un robot que es deia Nonó. Suposo que no pensaràs que vaig llegir la traducció de Riba per haver vist aquella cosa. No, però t'asseguro que va ser la primera vegada que vaig sentir el nom Ulisses.

El problema de la iniciació a la lectura, ni és senzill ni es pot despatxar de qualsevol manera. Hi ha gent que està en contra del llibre infantil. Molt rebé. ¿Volen que llegeixin Chateaubriand, amb 6 anys? Sí, d'acord, als catàlegs de les editorials infantils hi ha molta borderlanitat... Total, que no sé què s'ha de fer.

Troya... Pensa que hi ha molta gent, molts nens que mai no hauran vist res més que això, de Grècia. I diràs que no té res a veure. D'acord, però, ¿alternatives?

Matilde, ¿estàs segura que no necessites que t'expliquin res de pintura, quan mires un Rothko?

matilde urbach ha dit...

Llibreter, sóc jo que no m'explico, no en dubtis.
Gràcies per la inclusió de l'apunt. Però no és meu. El bloc de casa el fem a quatre mans, i aquestes dues són d'en Robert. Al cèsar...Li diré. De totes maneres, reitero l'agraïment.

Zoom Bye, jo no m'explico i tu no em vols entendre. Així que, parlant en plata, paso la cabra.

Palimp ha dit...

Hola, un breve comentario para indicar que existe otra adaptación similar:

http://bernardaalbazombi.blogspot.com/

La casa de Bernarda Alba Zombie

Clidice ha dit...

Només una cosa: em declaro culpable, vaig veure la pel·lícula Troia. Són els minuts més perduts de la meva existència. Perquè entre aquesta pel·lícula i la meva estimada i gastada Ilíada hi ha les mateixes semblances que entre un ou i un avet. Pels meus fills, quan eren petits, vaig comprar-los-hi unes versions dels clàssics força decents, però això no els eximeix de llegir l'original, si és que realment volen considerar que saben de què va.

matilde urbach ha dit...

Ei, Clidice, que jo vaig veure Troya i vaig xalar.Imagina't.

Clidice ha dit...

doncs jo no :( entre que no m'agrada el Brad Pitt, que no hi havia déus, que la digitalització era força penosa ... vaja! un pitafi com la cop d'un pin :(

membrillu ha dit...

Home, però em sembla que està clar que Orgullo Y Prejuicio Zombies no pretén ser una actualització del clàssic, sino una paròdia, no? A mi em sembla absolutament legítim i, diré més, els clàssics estan allà per ser parodiats, només faltaria.
Vull dir que estic d'acord amb la Matilde quan diu que sovint, simplificar un clàssic és desvirtuar-lo, però crec que l'exemple no és pertinent.
Val a dir, no el compraria però el llegiria. I si en fessin la pel·lícula, la veuria. Ale.
Això dels zombies és una moda, que pretenen utilitzar per reemplaçar el paper que estan tenint els vampirs (descafeïnats i superheroics, si exceptuem els de l'enorme Déjame Entrar) a la literatura juvenil darrerament, però no se'n sortiran (massa repugnant). En aquesta línia de revisitar clàssics i ficar-hi morts vivents o monstres, però, n'han sortit uns quants darrerament:

- Sense and Sensibility and Sea Monsters
- The War of the Worlds Plus Blood, Guts and Zombies
- Adventures of Huckleberry Finn and Zombie Jim

I no m'estranyaria que n'hi hagués més. El de Sense and Sensibility té una portada molt xula, i el de la guerra dels mons... ehem... bona pinta i tot.

membrillu ha dit...

Ves quina casualitat, acabo de sentir que la BBC està preparant una minisèrie amb Pride and Prejudice and Zombies...

matilde urbach ha dit...

Ei, membrillu,
Si és que estem d'acord. Que a mi els zombies aquests me la bufff, vull dir, tant me fan. Que jo, com l'inefable Paco Umbral, venia a hablar de mi libro. I el meu llibre no era d'altre que parlar sobre l'adaptació literària d'una obra que un senyor(a) es va prendre la molèstia d'escriure (adapten l'obra de morts amb drets d'autor caducats, per a entendre'ns). I això ho publiquen no com a Ulisses i les sirenes zombies, d'en Perico de los Palotes, sinó com l'Odissea, d'Homer. Això és el que em repugna. No les paròdies, no les versions i adaptacions al cinema, còmic, etc.
La indústria editorial suposo que ha de fer sonar el dring de les caixes registradores amb zombies, vampirs i el que calgui. Això no m'interessa. Ara, que una associació de professionals (bibliotecaris, crec) recomani fer adaptacions de clàssics i fins i tot publiqui directrius de com fer-ho, m'entristeix. És que a mi, ves per on, m'agraden les metàfores.

(Llibreter, dispensa les molèsties. Et prometo que, fins l'any 2012 com a poc, no tornaré a guixar aquí sota. Disculpa, de debó)

zOOm bYe ha dit...

M'agraden les adaptacions de les tragèdies gregues, en cinema

http://www.youtube.com/watch?v=8Jhrxn7QVDc

i quan les canten veus com aquesta:

http://www.youtube.com/watch?v=6y3dbVACG6M

les adaptacions banyolines dels clàssics universals

http://www.youtube.com/watch?v=z3uy9avQkyU

i fins i tot la poesia anglesa dels vells mariners, pfff,

http://www.youtube.com/watch?v=p4C2TDUPejc


Au, ja que acabo amb els Maiden, me'n vaig a veure si trobo alguns zombis, UP THE IRONS!

el llibreter ha dit...

Doncs sí, Zoom bye: qualsevol lector de l’Odissea ja coneix bona part de les històries perquè ja n’ha llegit / vist / escoltat moltes adaptacions, fragmentàries o més o menys fidels al fil argumental.

Sospito, benvolguts Matilde i Zoom Bye, que som massa esclaus de les paraules i que sovint malauradament ens manca els gest: aquesta mateixa discussió en un cafè hauria posat en evidència que teniu més punts d’acord que no sembla.

Gràcies Palimp! A veure si l’amenaça zombi comença a estendre’s més que no em pensava. Mmmmm... una novel•la de terror on els zombis penetren als clàssics amenaçant tota la cultura occidental; segur que algú ja està escrivint alguna cosa semblant.

Jo també vaig veure la pel•lícula, Clídice, però no recordo gran cosa, tan sols que em va resulta força entretinguda, però res més.

Exacte, Membrillu, per això m’he empescat un apunt —crec que amb to força— paròdic per parlar-ne. Totalment d’acord amb Déjame entrar, una pel•lícula que sí va provocar enconades disputes i que recordo molt bé. Gràcies per posar-nos al dia amb les altres paròdies.

Matilde, perlamortdedeu, Guixa, sisplau, tant com vulguis. Faltaria més!

De nou, Zoom Bye: com seria l’òpera barroca sense Ovidi o sense Homer? Inconcebible seria, segurament, la paraula justa.

Salutacions cordials.

sfer ha dit...

Ai, quina alegria els donaré quan sàpiguen de l'existència de "Lazarillo Z" (googlegin, googlegin i veuran...)

I llàstima: fa dos dies fullejava en una llibreria mítica uns sonets de Shakespeare on tots els versos estaven en gris menys unes quantes paraules, en negreta, que formaven un nou (i molt més breu, això sí), poema... però no en tinc la referència :-(

Zoom Bye ha dit...

Encara diria més:

¿com seria l'òpera Barroca sense Homer Simpson

http://www.youtube.com/watch?v=pJHIaZLwOfo

i sense Ovidi Montllor?

http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs

...i ens tomba a terra als dos, ens ajunta, ens empeny...

jo desitjava a voltes un amor educat...

...ignorem les estances de Riba...

...comprenem que som bàrbars...

Visca el canvi!

David ha dit...

M'alegro molt d'haver topat involuntàriament amb aquest blog. Sobre Jane Austen i el zombis crec que es tracta d'una operació comercial més i que, a la llarga (i potser no tan llarga), la cosa s'esvairà, com qualsevol moda. Jane Austen, però, perdurarà.