Errrata

L’edició crítica i facsimilar de Dios deseado y deseante (Animal de fondo) de Juan Ramón Jiménez, a cura de Rocío Bejarano i Joaquín Llansó, és un magnífic exemple del rigor que cal aplicar a l’estudi de les variants textuals en l’obra laberíntica de Juan Ramón Jiménez. Un primer examen superficial de les més de mil pàgines de volum és suficient per adonar-se de la dificultat que representa tenir en compte les diferents versions d’un mateix poema i alhora les diferents ordenacions de l’obra en curs. Si bé és possible llegir Animal de fondo en l’edició de 1949, sense aparell aparat crític, un recorregut per les diferents reescriptures que assajava Juan Ramón Jiménez es converteix en una autèntica aventura poètica.

El prefaci està encapçalat per tres cites de JRJ, de les quals la primera sembla una advertència adreçada especialment a la crítica textual i la segona un gest indulgent envers les errates:

Malditos los que, en lo futuro, hagan de mi obra unos libros feos, sucios o recargados, superficialmente lujosos; los que no respeten mi orden y mi selección, los que los alteren en una coma voluntaria.

(Ideolojía, I, 1713)

¡Bendito el llamado defecto, que no lo es, y que nos salva de la odiosa perfección! […] Y he pensado muchas veces que me gustaría que toda mi obra fuese como un defecto de un andaluz.

(Carta a Amado Alonso, Washington, marzo de 1946)

És prou coneguda l’aversió per les errates de Juan Ramón Jiménez. I no hauria volgut estar a prop d’ell si n'hagués vist una com aquesta:

No llegim lletra a lletra, sinó que copsem de cop fragments de frase i anem saltant de l’un a l’altre, focalitzant una part de cada fragment i deduint l’entorn pel context tot avançant en la lectura. Per això, la major part de les errates passen desapercebudes, perquè no llegim efectivament cadascuna de les lletres sinó que creiem percebre les que hi haurien de ser. La correcció de textos és un art minuciós que demana una atenció extraordinària a les lletres. I resulta difícil, a més a més, determinar en quin moment del procés d’edició d’aquest llibre es pot haver produït aquesta badada.

Una errata al bell mig d’un paràgraf interminable sembla menys rellevant que una errata a la sobrecoberta o a la portada, però tots dos tipus d’errata en general són insuficients per invalidar una edició determinada, si es tracta —com ara— de casos aïllats. Les errates a les parts més visibles d’un llibre, però, semblen tenir un cert valor per la raresa amb què es produeixen. Un altre exemple recent:

I fins i tot n’hi ha de més subtils: