dimecres, de novembre 04, 2009

JRJ 1925

. dimecres, de novembre 04, 2009

Podem imaginar Juan Ramón Jiménez examinant les mostres de paper per imprimir els poemes, cartes, proses i aforismes dels quaderns aplegats ara sota el títol Los cuadernos 1925 (Unidad), fins que troba el més adient. En una carta adreçada a Ernst Robert Curtius, inclosa al primer d’aquests quaderns, escriu

A mis 42 años —y después de 25 de incesante trabajo con la Belleza—, siento, pienso, veo claramente que ahora es cuando comienzo; y si vivo 15 ó 20 años más, creo que podré ver realizada mi Obra —que de modo informe, existe ya toda.—
És impressionat que Juan Ramón Jiménez, el poeta que anys més tard encara havia d’escriure Espacio o Lírica de una Atlántida o La estación total con Las canciones de la nueva luz, sembli aturar-se per reviure poemes i proses antics i donar forma a una Obra nua, esporgada d’imperfeccions i definitiva. Per això va tenir cura de tots els aspectes de l’edició que havia d’acollir el resultat d’un treball essencial: triar la impremta, la tipografia, el paper... i trobar la forma exacta per donar-lo als lectors. Una labor que va ser reconeguda i imitada pels seus coetanis, com observa Andrés Trapiello a La imprenta moderna, qui l’elogia amb justa devoció.

Juan Ramón Jiménez, però, va abandonar durant uns anys la idea del llibre —Canción és de 1936— perquè pensava que els quaderns i les revistes, i fins i tot els fulls solts que aspirava a imprimir cada dia, serien més adequats per publicar el seu treball en curs. L’edició facsímil de Los cuadernos 1925 (Unidad) és, doncs, una meravella estètica que permet abocar-se a una intensa reflexió sobre la poesia. A propòsit d’això, José Antonio Expósito, curador d’aquesta edició, explica molt bé el propòsit del poeta a Una azotea abierta al infinito:
En estas publicaciones presentaba lo que el poeta llamó su «Obra en marcha». Similar denominación utilizaba por aquellos mismos años James Joyce al referirse al la suya como «Work in progress», cuando a partir de 1927 fue adelantando en la revista parisina transition (con t minúscula) de Eugene Jolas y Elliot Paul páginas de su libro, que después se tituló definitivamente Finnengans Wake. Aunque JRJ insistía en que «Work in progress» significa «obra sucesiva, en fábrica; en cambio «Obra en marcha», obra adelante, al frente, marcial»
Una obra que avança perquè ja està continguda a l’obra anterior, l’obsessió d’ordenar-la perquè esdevingués Obra, total, perfecta, closa. El facsímil crea la il·lusió de tocar amb la mà un fragment de matèria i de temps del passat: la reproducció gairebé exacta de la forma permet intuir la sensació —més que la idea— d’Obra que Juan Ramón Jiménez maldava per cristal·litzar amb els quaderns.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

fantàstic aquest deler d'artista, més ara quan tants només frisen per arribar a la impremta i a les entrevistes a la TV.

Sani Girona Roig ha dit...

Gràcies , LLibreter, per descobrir-nos aquest aspecte de JRJ, per a mi completament nou, i que em fa venir ganes d'apropar-m'hi i conèixer-ho de primera mà...
Es com si em donessis la clau que obre un cofre ple de sorpreses valuoses.
Cuida't

el llibreter ha dit...

Sort que ara n'hi ha també, Clicide, que es prenen l'obra com un projecte lent i que treuen llibres després d'anys de maduració, de reescriptures i pàgines que no veuren mai la llum perquè no passen l'escrutini de l'exigència.

El tema de les revistes, Sani, mostra a més a més la generositat de JRJ: entre les que va publicar i les que va projectar, els protagonistes eren els joves, decebut com estava de l'enfilall d'homenatges, cerimònies i celebracions que servien per alimentar la vanitat ara d'un, ara de l'altre.

Salutacions cordials.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Penso que està bé que també hi hagi qui es prengui l'obra com un projecte lent i madurat, com expliques. Perquè hi ha vegades que et ve de gust pa amb tomàquet i d'altres un bon rostit.

Interessant post, llibreter, el que passa és que ara només llegeixo en català, per practicar i aprovar l'exàmen.

Salutacions.

Quimet ha dit...

Li escric un comentari al marge d'aquest article: ahir vaig llegir una crítica força negativa del llibre d'en Josrdi Coca, això encara m'anima més a llegir-lo!

Abans, però, he d'acabar amb algunes coses que porto entre mans: Coetzee i Ruyra.

Quimet ha dit...

Ah, la crítica era a l'AVUI

el llibreter ha dit...

En el cas de JRJ, això va ser un afer realment obsessiu: els intents per ordenar la seva obra en marxa van acabar convertint-la en un autèntic laberint. Et desitjo que superis amb nota l’examen, Sílvia. Sort!

Ara no la tinc a l’abast, però diria que la crítica va ser un pèl estranya, Quimet: el crític al•ludia constantment al “lector”; que si “el lector” trobarà nosequè, que si “el lector” sentirà allò. Doncs bé, que ens digui a quin “lector” es refereix i que signi la ressenya i la cobri. En realitat no es pot dir que sigui una crítica perquè en cap moment determina quin lloc ocupa La nit de les papallones en l’obra de Jordi Coca ni quina relació manté amb novel•les precedents. Si ho hagués fet, hauria entès perfectament la construcció en forma d’onades dels records del protagonista, que reprèn constantment i obsessivament els mateixos moments però de manera diferent en cada ocasió i afegint elements que fan avançar l’entrellat. No és la primera manera que Jordi Coca utilitza aquest procediment. Si no li agrada Jordi Coca, cal que quedi explícit en la crítica, i si li agrada però troba que La nit de les papallones és un fracàs, ha de dir explícitament en relació amb quines obres fracassa.

Salutacions cordials.