dilluns, de novembre 09, 2009

Exilis

. dilluns, de novembre 09, 2009

Amb el fred dels darrers dies sembla que ens acomiadem definitivament de la tardor benèvola que ens havia acompanyat fins ara. He dedicat una estona del matí a desar roba fins a la primavera, a acabar de rescatar la de l'hivern i a recollir alguna bugada que el vent havia eixugat ben ràpid. Quan plegava la roba m’han vingut al cap unes paraules de Juan Gelman —«Guardamos la ropita en el ropero, pero no hemos deshecho las valijas del alma»— i una activitat casolana i agradable s’ha convertit fugaçment en una experiència estranya. Una certa tristesa ha romàs entre l’aroma de sabó i de suavitzant, i he tornat a Bajo la lluvia ajena, de Juan Gelman i Carlos Alonso:

La necesidad de autodestruirse y la necesidad de sobrevivir pelean entre sí como dos hermanos vueltos locos. Guardamos la ropita en el ropero, pero no hemos deshecho las valijas del alma. Pasa el tiempo y la manera de negar el destierro es negar el país donde se está, negar a su gente, su idioma, rechazarlos como testigos concretos de una mutilación: la tierra nuestra está lejana, qué saben estos gringos de sus voces, sus duelos, sus tormentas.

Escriure es mostrar l’experiència de l’exili, invocar testimonis d’una mutilació. Potser per això Juan Gelman va deixar l’escriptura durant anys, de la mateixa manera que l’artista Carlos Alonso va ser incapaç, durant molt de temps, d’enfrontar-se a la figura humana i es va refugiar en el silenci dels paisatges. Bajo la lluvia ajena reuneix el primer text de Juan Gelman, poeta, després del silenci amb les il·lustracions de Carlos Alonso que dibuixen la fesomia de la tortura i el terror. Diu Alejandro García Schnetzer al prefaci:
Las vidas Carlos Alonso y Juan Gelman son como dos ríos que paralelamente discurren; han compartido y comparten verdades, convicciones, voluntades; han conocido persecuciones, tragedias, exilios. A su modo, cada cual supo integrar esas experiencias al orbe de sus creaciones; entre ambas obras existen correspondencias, consonancias. Su reunión en este libro viene a añadirse a las muchas afinidades que fue entretejiendo el tiempo.

Plegar la roba i sentir un exili que no he viscut. Possiblement la grandesa d’un poeta o d’un artista rau precisament en transcendir el moment de la lectura, en impregnar el pensament i aparèixer en el moment precís i, així, intuir com seria desar la roba a l’armari de l’exili i de la pèrdua.
Nosotros arrastramos los pies en ríos de sangre seca, almas que se pegaron a la tierra por amor, no queremos otros mundos que el de la libertad y esa palabra no la palabreamos porque sabemos hace mucha muerte que se habla enamorado y del amor, se habla claro, no de la claridad, se habla libre, no de la libertad.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

gràcies :)

jordicirach ha dit...

Hola!

Porto ja força estona bloguejant pel teu blog, i la veritat que article rere article cada vegada m'agrada més. No només trobo què és molt interessant sinó que crec que el recomanaré des de el meu. Et vinc a donar a conèixer el meu blog de cultura “L'imperdible de l'Ànima” [www.imperdibleanima.blogspot.com], un blog totalment d'informació cultural, donant a conèixer aquelles darreres novetats dins del món de la cultura. Així doncs, espero i desitjo amb tota l'ànima, que t'interessi. Espero rebre notícies teves. Fins aviat :)

L'imperdible de l'Ànima. (jordicirach)

el llibreter ha dit...

Juan Gelman és un poeta que m'agrada moltíssim, Clidice i és curiós que fins ara no hagi trobat un pretext per parlar-ne. Les il·lustracions de Carlos Alonso, a més a més, són d'un bellesa pertorbadora.

Gràcies Jordi. El teu blog ja m'interessa, vull dir que ja el coneixia i celebro trobar-te per aquí.

Salutacions cordials.

Arlequí ha dit...

Hola Llibreter! Gràcies de nou per aquest nou apunt.

Salutacions cordials.