Harmada

Ara que ja es pot trobar A cielo abierto a les llibreries escriuré la crònica d’un fracàs. Tot va començar amb Espectáculos de realidad, on Reinaldo Laddaga parlava de César Aira, Mario Bellatin i d’un autor brasiler que no havia llegit mai: João Gilberto Noll. Les paraules de Laddaga, autor també del desconcertant i exquisit Tres vidas secretas —John D. Rockefeller, Walt Disney i Ossama Bin Laden—, em van seduir i vaig devorar Harmada, un llibre excepcional.

M’hauria agradat molt escriure alguna cosa interessant sobre Harmada, però no he aconseguit acostar-me a l’enigma de l’escriptura de João Gilberto Noll. Podria haver copiat alguna frase d’Espectáculos de realidad amb l’esperança que a partir d’unes paraules alienes aconseguiria trobar paraules per dir la meva lectura del llibre. Per exemple:

Reposo e inmersión, parálisis y activación de las sensaciones, fusión y desprendimiento: éstos son los rasgos del trance que insisten en escribir estos libros, y que exponen como pausadas pérdidas de sí.

Podria, per exemple, haver associat la noció de trànsit a Mario Bellatin i la de moviment a César Aira, però em quedaria sense explicar que la prosa João Gilberto Noll té una textura singular, fascinant, entre l’al·lucinació i el realisme, o que l’acció transcorre sovint entre de personatges i escenes fugaces i detalls rars, que el narrador protagonista explica un esdeveniment excepcional de la seva vida com si fos una faula malgrat que efectivament havia passat poques hores abans, i tot plegat crea un efecte d’estranyament que podria tenir a veure amb la l’ambigüitat elàstica amb què mostra el pas del temps, però no ho sé.

No ho sé. Tinc la sensació que el desllorigador de tot plegat es troba a les pàgines de l’asil. El protagonista hi ha arribat després de rebolcar-se en el fang i d’escapar de la seva vida d’actor, després de la gana i del dolor del cos ferit, després de fugir de l’hotel on va conèixer Amanda, la mare de la seva filla. Abans de tornar a Harmada. Un asil on els vells celebren les seves històries inventades i on fracassa una sola vegada, en un fragment que he llegit moltes vegades, com el llibre, amb l’esperança de trobar una frase que me l’expliqui.

Potser hauria d’haver llegit algun llibre més de João Gilberto Noll, però Harmada era com una mena de desafiament que em barrava el pas als altres llibres seus. Potser aquest apunt és com una mena de conjur que m’alliberarà d’aquesta fascinació, potser també perquè tinc llibres poderosos davant meu, entre els quals A cielo abierto.