dimarts, de juny 16, 2009

Bloomsday

. dimarts, de juny 16, 2009

Aquest matí he trobat, probablement, el desllorigador que m’ha permès comprendre millor La mort de Miquel Bauçà, d’Abel Cutillas. La celebració del Bloomsday i la invitació oberta d'El lamento de Portnoy m’han donat el pretext per pensar-hi durant els deu minuts que dedico a escalfar amb la bicicleta abans d’entrar al gimnàs, de manera que he decidit no pensar-hi més durant tot el dia i dedicar-me a reconstruir el meu particular procés de recepció d’aquest novel·la al vespre, tot pedalant, perquè quan vaig acabar de llegir-la em va semblar molt reeixida però no sabia ben bé perquè.

Una de les coses que he d’agrair a l’autor és que m’ha desvelat per què Miquel Bauçà no m’ha fet mai gaire el pes, tret de Carrer Marsala, i és que en algun moment diu que El Canvi és un missal; vet aquí la revelació: efectivament, la misantropia malaltissa de l’autor mena a un cinisme alliçonador que em resulta francament molest i obstaculitza la lectura d’una obra que, abans que morís —em plau precisar-ho, també—, alguns amics insistien que calia llegir-la i a la qual em vaig enfrontar amb la intenció de complaure’ls fins que vaig deixar-la córrer desencisat.

Abel Cutillas, que es defineix com a cínic en diverses ocasions, no pren aquesta actitud sermonejadora, no vol convèncer ningú de res: el seu objectiu és tot un altre, de la qual cosa resulta un text força més interessant, incloent-hi la discrepància amb moltes de les seves opinions, com ara alguna al·lusió elogiosa a Zygmunt Bauman —una novel·la líquida?— a propòsit de l’art contemporani que Eloy Fernández Porta s’encarrega de liquidar molt oportunament a Homo Sampler. A Arte ¿líquido? Bauman explica el típic acudit de la senyora de fer feines que confon una obra d’art conceptual amb porqueria i la llança a les escombraries, pretext que utilitza Fernández Porta per acusar a Bauman de classista i sexista i moltes coses més, perquè qualsevol persona que tingui un mínim respecte per la versemblança sap que les dones de fer feines dels museus d’art contemporani saben més d’art contemporani que els culturetes que riuen l’acudit del Bauman.


Podria haver triat l’estona de la sauna per reflexionar-hi, però això ja ho vaig fer en una altra ocasió, i l’estona que passo al gimnàs no és gaire encoratjadora, perquè corro el risc de d’equivocar-me constantment a l’hora de comptar els moviments. El cas és que els deu minuts de bicicleta han estat un encert, perquè he recordat que també Elena Vozmediano posa en dubte la capacitat de Zygmunt Bauman per comprendre les tendències de l’art actual en un article lúcid i, diria, que contundent publicat al número de juny de la Revista de Libros.

Però que Abel Cutillas elogiï Bauman no és cap obstacle perquè la novel·la líquida li hagi sortit francament bé: compten els resultats, i no cal estar d’acord amb totes les coses que opina l’autor per captar-ne la coherència. Primer pensava que es tractava d’una novel·la de formació, sí: un Bildungsroman —m’agrada tant escriure aquesta paraula—, influït potser per la primera part d’Homo Sampler, dedicada a l’UrPop,
o

la producción tecnológica y mediática de "lo primitivo" en la sociedad de consumo. Escribo ese término entre comillas porque, como todos sabemos, la voluntad de alcanzar lo primordial, lo esencial -lo que llamo "el factor Ur"- es una ilusión.

Miquel Bauçà seria aquest factor Ur, l’escriptor mític, perifèric, incontaminat pel consumisme, el simulacre de la puresa lliure de deutes amb les xarxes d’influències del camp literari català, el model que estimularia Abel Cutilles a formar-se com a persona, raó per la qual les contínues digressions de la novel·la estan plenament justificades, a banda de ser esplèndides, perquè frustren les expectatives constantment: deixen i reprenen fils argumentals —en plena immersió en una prosa líquida— i progressen amb el procés d’aprenentatge de l’autor en relació amb els altres. Tot pedalant, però he recordat que tot plegat no em semblava suficient i m’ha vingut al cap una matisació sobre La mort de Miquel Bauçà que se’m va acudir fa pocs dies arran de la lectura de Postpoesia, d’Agustín Fernández Mallo, un llibre que no acabo d’entendre del tot i que he decidit abandonar durant una temporada, però que dedica unes línies a l’actitud, paraula que m’ha fet retornar de nou a Homo Sampler i que m’hauria permès concloure provisionalment que més que una novel·la de formació, La mort de Miquel Bauçà és la invenció d’una actitud. Una hipòtesi feble, que no he aconseguit creure del tot fins aquest matí, quan llegia, a l'autobús, camí de la llibreria, Julio Premat: «Coda. Aira: El idiota de la familia», dins Héroes sin atributos: Figuras de autor en la literatura argentina, p. 240:
En Nouvelles impressions du Petit Maroc, Aira afirma que un escritor es una proliferación de teorías, de teorías falsas, de ejemplos falsos, de una falsedad que no remite a lo auténtico sino a la ficción: a una irresponsabilidad del discurso. Según él, un escritor inventa y sostiene todas las teorías a la vez, todas las teorías opuestas y disparatadas. Esta posición desautorizaría cualquier lectura al pie de la letra de sus hipótesis sobre la literatura; con todo, hay una "teoría" que por su constancia puede considerarse medular: la que supone que los libros no cuentan por sí mismos, ya que su única función es crear a un autor.
La mort de Miquel Bauçà seria, més que una novel·la de formació, una peça fonamental en la creació de l’autor Abel Cutillas, mitjançant l’escenificació d’una actitud amb un predecessor mític, del qual selecciona alguns trets en una operació d’apropiació que li hauria de permetre entrar en el sistema literari com a hereu sense renunciar a construir la seva pròpia imatge.

Com que la conclusió m’ha semblat prou provisional i discutible, i s’acabava el temps estipulat, he deixat de pedalar.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

http://www.faber.co.uk/work/ulysses-and-us/9780571242542/
De res...

El petit monjo budista ha dit...

César Aira, James Joyce... l'autoajuda més eficaç és la bona literatura, i no els gurús inquisidors zen-i-tal(s)

Allau ha dit...

Això és un "interruptus" de manual, volem la continuació del teu Bloomsday!

Artur ha dit...

Precisament ara llegeixo EL TRASTORN DE PORTNOY, l'edició en català d'edicions 62. És el meu primer P Roth i de moment pinta bé

tina vallès ha dit...

Tant pensar, tant pedalar, tant llegir, i no mengeu res...? Feu patir. ;)

el llibreter ha dit...

Benvolguts anònim i Petit monjo budista, hi ha un fanzine que té un nom que trobo força clarificador: Hitler de pequeño leía mucho, és a dir: estic convençut que la lectura no és garantia de res si no hi ha una certa predisposició a trobar-hi coses per part del lector.

Ja veus, Allau, que no és un Bloomsday gaire original: deu minuts de bicicleta al voltant d'un llibre. Explicar la resta del dia hauria resultar encara més avorrit.

Jo no l'he llegit encara, Artur. A veure si m'hi animo, perquè els meus primer i segon Roths van ser força decebedors.

És veritat, Tina, hauria d'haver esmentat que ara a l'estiu, una hora abans d'anar al gimnàs, acostumo a pendre un got de gaspatxo.

Salutacions cordials.

Portnoy ha dit...

Yo también suelo empezar a pensar mientras pedaleo, pero debo confesar que el sudor y la atención constante a los latidos del corazón me hacen desistir... esos sí son pensamientos interruptus.
Muchas gracias por tu colaboración.

Anònim ha dit...

El canvi és una de les obres cabdals de la literatura catalana contemporània. Es fa difícil fer comparatives, però el meu entusiasme per aquest llibre és total.

Entenc que pugui ser de difícil lectura, aspre, un xic pedant, però la intel·ligència que hi ha al darrera és tan complexa que no puc fer més que lloar-lo. M'estranya que no t'agradi, llibreter: un cim com aquest no es dóna cada any ni cada deu.