divendres, de gener 09, 2009

Una bona història

. divendres, de gener 09, 2009

Cap al final del primer de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Fàbio explica a Lúcio i a Don Pedro l’alliberament d’uns moros captius gràcies a la miraculosa intervenció de la Mare de Déu de la Cinta. Quan sembla que ha acabat, Don Pedro manifesta la seva frustració perquè la història no satisfà les seves expectatives, de manera que Fàbio respon amb un desenllaç que complau, finalment, els interlocutors. La història del miracle obeeix a un esquema preestablert que garanteix la seva versemblança, instrueix i delecta alhora, i serveix per mostrar als personatges l’antiguitat i la fortalesa de la fe en la patrona de Tortosa, a més a més de provar la bondat i la justícia de les seves creences. En el context de l’obra, serveix per contrarestar les crítiques que anteriorment s’havien vessat contra el poder temporal de l’església i contra la gasiveria del bisbe de Tortosa. Un especialista encara trobaria moltes més funcions d’aquesta breu narració, perquè es tracta d’una bona història: Cristòfol Despuig demostra la seva habilitat com a escriptor perquè no es limita a desenvolupar un entrellat i prou.

Les religions, independentment de les creences de cadascú, són sobretot un bon grapat de bones històries. Això ho han sabut sempre els encarregats de difondre i mantenir la fe catòlica. A les biblioteques particulars del segle XVI eren molt freqüents els llibres de sermons, anar a oir missa era una garantia d’entreteniment perquè, fos quin fos el tema, un bon predicador era capaç de mantenir l’atenció del públic mitjançant bones històries destinades a la persuasió. Aquestes bones històries de miracles i lliçons morals exemplars, constituïen un repertori prou conegut i sovint intercanviable: un mateix miracle servia per vestir sants diferents i les fonts d’inspiració podien ser tant els clàssics com les adaptacions d’anècdotes i llegendes populars. Les històries d’aquests repertoris són conegudes com a exempla.

Christian Salmon recorda a Storytelling, la màquina de fabricar historias y formatear las mentes que l’estratègia de substituir el debat per bones històries és molt antiga, tan antiga com la retòrica. L’aparició de l’estructuralisme, a començaments del segle passat, va significar una manera nova d’entendre-les, un procés que va culminar amb la narratologia, una disciplina que permetia identificar i analitzar els elements d’una narració de manera força prolixa. El descrèdit de les ideologies, enteses com a Grans Narracions, va coincidir amb l’auge del post estructuralisme als EE.UU., els departaments de llengua i literatura anglesa es van transformar en departaments d’estudis culturals i la narratologia va ampliar el camp d’acció tot incloent-hi la cultura de masses.

L’storytelling, o l’art d’explicar bones històries, va saltar posteriorment de les universitats i tallers literaris al màrqueting. Ja no interessava tant la marca en si com la història que representava el consum de la marca, l’eficàcia de la qual dependria de la identificació del consumidor amb l’estímul narratiu. Un producte no excel·liria, doncs, per les qualitats que el distingirien de la competència sinó pel grau de persuasió de la història defensada per un departament de màrqueting. El pas del màrqueting a l’economia era inevitable: la credibilitat d’una empresa ja no se sostindria sobre la solvència contrastada sinó sobre les històries amb les quals s’identificarien des dels directius fins als treballadors amb contractes precaris, passant pels accionistes. Christian Salmon descriu la irrupció dels gurús de l’storytelling en la política com un pas lògic: ja no caldria defensar un programa d’acció política, n’hi hauria prou amb una bona història capaç de commoure i persuadir l’electorat.

Després de parlar de la consagració definitiva de l'storytelling amb l’estratègia electoral de George Bush fill, Christian Salmon analitza el cas francès, la manera com Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy cercaven bones històries per entretenir els electors. Podem imaginar l’abast actual de l’storytelling en política? Yes, we can.

14 comentaris:

Unknown ha dit...

Amb Obama han creat un gran "storytelling" en sí mateix!
Salutacions Llibreter i bon any!

aristocrataiobrer ha dit...

un molt bon escrit

Anònim ha dit...

Recorde que a la facultat el professor Hauff sempre reivindicava LOS COL·LOQUIS com una lectura que havíem de fer.

Aprofite que he passat per casa teva, llibreter, per preguntar-te si has llegit res de John Kennedy Toole, és que m'ha agafat la dèria amb els nord-americans, i després de Falconer de Cheever m'he quadat amb ganes de més. Gràcies.

el llibreter ha dit...

L'objectiu de l'enllaç final, Xenofílic, era precisament destacar l'ús magistraldel'Storytelling per l'equip d'Obama i, alhora, recordar que també poden fer-se nyaps divertidíssims per copiar ràpid i malament aquest invent: per això l'enllaç condueix a una cerca de Google de "la niña de Rajoy", un nyap com una catedral!

Gràcies, Aristocrataiobrer! El repte era parlar alhora de l'últim llibre de l'any i del primer, dos llibres que aparentment tenien poc a veure.

Vaig llegir fa molt de temps, Miquel, La conxorxa dels ximples, que em va agradar però no em va entusiasmar tant com a alguns amics i coneguts que llavors la tenien com a obra de capçalera. Dels americans del nord, potser el que més m'agrada és DeLillo. Ara, per cert, sortirà en català Tot allò que vaig estimar de Siri Hustvedt, una novel·la impressionant, brutal.

Salutacions cordials.

Roser Caño Valls ha dit...

Hola Llibreter. No he llegit "Els col·loquis" però sí que a la carrera em sonava com una de les obres i dels autors de l'època de la mala anomenada "Decadència". Això demostra que en aquells segles (XVI-XVIII) van sorgir autors i obres de qualitat per desterrerar aquest fals mite de la "Decadència" de la literatura catalana.

Salutacions ben cordials i bones lectures!

kweilan ha dit...

Hola!
Acabo de descobrir el teu bloc. Un company ha deixat un comentari al meu parlant-me del teu post sobre Todo cuanto amé i que he vingut a llegir ja que avui he publicat un article sobre aquesta mateixa novel.la. Felicitats pel bloc i t'aniré llegint.

el llibreter ha dit...

Val la pena acostar-se als col·loquis, Antaviana: hi ha un munt d'històries intercalades de manera admirable.

Ja havia visitat el teu blog en més d'una ocasió, Kweilan, encara que no acostumo a deixar gaires comentaris. Sobre la novel·la de Siri Hustvedt, vaig escriure aquest apunt fa un parell d'anys.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

A mi amb la "conxorx ... em va passar el mateix, em va entretenir però no em va entussiasmar tan com a la resta de coneguts que l'havien llegida, el personatge d'Ignatius Reilly no l'he oblidat, aoxò sí.
Els Col·loquis i la novel·la de Siri Hustvedt les tindré en compte de cara al futur. Per cert, és la dona de l'Auster, no?

Anònim ha dit...

Vaja, quina desil·lusió amb LA CONXORXA DELS XIMPLES!! Tothom m'havia parlat meravelles...
A veure si Els COL·LOQUIS fan que trenqui aquesta "barrera" que fa que normalment no llegeixi res anterios al segle XX, ja us ho diré.

el llibreter ha dit...

Jo diria, Quimet, que Paul Auster és el marit de Siri Hustvedt ;-)

Ja saps que això dels gustos de cadascú no és una ciència exacta, Olga: la millor manera de resoldre el dubte seria llegir-la, oi?

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Doncs és veritat, apunto LA CONXORXA a la llista de lectures pendents, que és ja immensa...
Ara mateix llegeixo FIRMIN, que feia més d'un any que havia entrat a la llista i no hi havia manera de posar-me amb ella!

Unknown ha dit...

Sr. Llibreter, m'he fet amb un exemplar de "Allò que vaig estimar", de la Hustvedt. L'inici pinta molt bé!
Salutacions llibresques.

Albert amat ha dit...

M'ho sembla, o hi ha un embolic amb Alex Salmon, Christian Salmon i Alex Salmond?

el llibreter ha dit...

Efectivament: gràcies! Ja l'he esmenat.

Salutacions cordials.