dimarts, de gener 20, 2009

Imitació del jo

. dimarts, de gener 20, 2009

Passar pel carrer Verdi, un diumenge a la tarda, i no tafanejar una estona per la llibreria Taifa, és impossible. Malgrat la saturació llibresca que arrossego de tota la setmana, l’atracció que exerceix la zona de llibre usat és ineludible, sobretot quan l’atzar em permet remenar entre les piles de llibres d’una biblioteca acabada d’adquirir, i més encara si els títols mostren el bon gust del lector que els havia anat atresorant. Però el record de les pàgines que m’esperen a casa modera l’afany de comprar-ne més i, al final, trio tan sols Historietes inexemplars de Thomas Bernhard, potser per enfrontar-me de nou al neguit que m’ha provocat la seva novel·la L’origen i perquè està traduït per Josep Murgades, i Corazones y rostros d’Emmanuel Bove, per la bona estona que em va regalar Mis amigos.

De tornada, a l’autobús, aparco la lectura que m’ocupa darrerament, i fullejo Historietes inexemplars. El final de «L’imitador de veus» em sorprèn:

Vam poder també formular desigs, que l’imitador de veus va satisfer d’allò més sol·lícit. Quan li vam proposar, però, que ja per acabar imités la seva pròpia veu, va dir-nos que no en sabia.

Un final que em recorda el fragment de «Poesia i veritat: Un poema no escrit» de W.H. Auden, que vaig parafrasejar fa uns mesos a propòsit de Com parlar dels llibres que no hem llegit. La traducció que tinc a mà, de Luis Alberto de Cuenca per al número 29 de la revista Poesía, és aquesta:

X
Soy capaz de imaginarme a un falsificador lo bastante hábil para imitar la firma de otro tan exactamente que un perito calígrafo jurara que era auténtica ante un tribunal, pero no soy capaz de imaginarme a un falsificador tan hábil que supiera imitar su propia firma con la suficiente inexactitud para hacer jurar a un perito calígrafo que se trataba de una falsificación. ¿O es tan sólo que no soy capaz de imaginarme las circunstancias en las que nadie pudiera querer hacer semejante cosa?)

Sospito que, potser, la semblança entre aquests fragments té a veure amb la distinció entre original i còpia i amb un cert neguit que la còpia pugui suplantar l’original. No sé si Bernhard i Auden van escriure mai res de similar però amb un escriptor com a protagonista. ¿O és tan sols que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en les quals algú pogués voler fer una cosa semblant?

9 comentaris:

Anònim ha dit...

doncs vegi quina cosa, jo m'ho imagino, però en música: ¿quants d'anys fa que els rolling stones són una còpia dels rolling stones? o en cine: les pel·lícules de woody allen cada dia semblen més pel·lícules de woody allen, amb alguna excepció. tot i que sospito, bon llibreter, que vostè ja anava per aquí...
una abraçada.

el llibreter ha dit...

Doncs sí, palumbuscolumbus, tot i i que això no ha de ser necessàriament dolent, sempre que el simulacre d'un mateix mantingui una certa moderació. Al cap i a la fi, sabem que els simulacres tendeixen a substituir la realitat —diguem-ne— real, com ja es temien Auden i Bernhard, romàntics nostàlgics del jo.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Uff! quin embolic, així els cossos especialistes amb obres d'art de la policia com s'ho fan, per distingir les obres vertaderes de les falses, ara que ho dieu?!
Canviant de tema, ja he llegit CAURE AMUNT, llibreter. És gratificant comprovar com un autor pot canviar de regsitre amb tanta facilitat (i qualitat).
Volia preguntar-te també si has llegit res de l'Eduard Márquez llibreter. Gràcies.

el llibreter ha dit...

M'alegra molt que t'hagi agradat Caure amunt, Olga. De l'Eduard Márquez he llegit força llibres; Cinc nits de febrer és una meravella i El silenci dels arbres em va decebre en el seu moment perquè em va semblar llavors que el final l'espatllava; ara, en canvi, crec que el final és molt més radical i agosarat que no em pensava. Ara que hi caic, El silenci dels arbres hauria d'haver sortit en aquest apunt!!!!

Salutacions cordials.

Unknown ha dit...

La Taifa sempre és un bon lloc per perdre's ;-)

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb els diumenges al carrer Verdi i la llibreria Taifa.

He destacat aquesta entrada en el meu recull setmanal

http://sobrellibres.bloc.cat/post/16493/247038

Salutacions!

el llibreter ha dit...

És veritat, Xenofílic: podríem inventar el verb "taifanejar", recomanar de practicar-lo, almenys, un cop al mes.

Moltes gràcies, Elena!

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

a mi el final d'EL SILENCI DELS ARBRES tamñpoc no em va fer el pes, però l'Eduard marquez com a narrador em sembla brutal.

Anònim ha dit...

Anda que no eres friqui... ¿Ni un domingo por la tarde dejas tranquilos los libros?