Imitació del jo

Passar pel carrer Verdi, un diumenge a la tarda, i no tafanejar una estona per la llibreria Taifa, és impossible. Malgrat la saturació llibresca que arrossego de tota la setmana, l’atracció que exerceix la zona de llibre usat és ineludible, sobretot quan l’atzar em permet remenar entre les piles de llibres d’una biblioteca acabada d’adquirir, i més encara si els títols mostren el bon gust del lector que els havia anat atresorant. Però el record de les pàgines que m’esperen a casa modera l’afany de comprar-ne més i, al final, trio tan sols Historietes inexemplars de Thomas Bernhard, potser per enfrontar-me de nou al neguit que m’ha provocat la seva novel·la L’origen i perquè està traduït per Josep Murgades, i Corazones y rostros d’Emmanuel Bove, per la bona estona que em va regalar Mis amigos.

De tornada, a l’autobús, aparco la lectura que m’ocupa darrerament, i fullejo Historietes inexemplars. El final de «L’imitador de veus» em sorprèn:

Vam poder també formular desigs, que l’imitador de veus va satisfer d’allò més sol·lícit. Quan li vam proposar, però, que ja per acabar imités la seva pròpia veu, va dir-nos que no en sabia.

Un final que em recorda el fragment de «Poesia i veritat: Un poema no escrit» de W.H. Auden, que vaig parafrasejar fa uns mesos a propòsit de Com parlar dels llibres que no hem llegit. La traducció que tinc a mà, de Luis Alberto de Cuenca per al número 29 de la revista Poesía, és aquesta:

X

Soy capaz de imaginarme a un falsificador lo bastante hábil para imitar la firma de otro tan exactamente que un perito calígrafo jurara que era auténtica ante un tribunal, pero no soy capaz de imaginarme a un falsificador tan hábil que supiera imitar su propia firma con la suficiente inexactitud para hacer jurar a un perito calígrafo que se trataba de una falsificación. ¿O es tan sólo que no soy capaz de imaginarme las circunstancias en las que nadie pudiera querer hacer semejante cosa?)

Sospito que, potser, la semblança entre aquests fragments té a veure amb la distinció entre original i còpia i amb un cert neguit que la còpia pugui suplantar l’original. No sé si Bernhard i Auden van escriure mai res de similar però amb un escriptor com a protagonista. ¿O és tan sols que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en les quals algú pogués voler fer una cosa semblant?