Un palestí, un sirià, un libanès i un israelià són en una cantonada. Un periodista se’ls apropa i els diu: disculpin... em podrien donar la seva opinió sobre l’acord de pau? El palestí diu: què es pau? El libanès diu: què és un acord? El sirià diu: què és una opinió? I l’israelià diu: què és disculpin?
El subtítol de Guerres de plàstic, de Jordi Raich, és El conflicte quotidià entre palestins i israelians, un llibre que recull les cròniques emeses al programa de ràdio Els viatgers de la Gran Anaconda, a partir de la seva experiència com a mediador a Israel i Palestina. Al pròleg, ens recorda que hi ha un excés informatiu sobre el pròxim orient, si el comparem amb les notícies que generen altres conflictes tan o més cruels. També que la diversitat política i religiosa és única al món: palestins, israelians, drusos, jueus etíops o Falasha, armenis, ultraortodoxos de Mea Sharim, maronites, asquenasites, bahaistes, ortodoxos grecs, xiïtes, periodistes... I una geografia amb noms que ressonen poderosament en la memòria: Jerusalem, Acre, Gaza, Tel-Aviv, Galilea, Haifa, el alts del Golan, Hebron, el riu Jordà, la Mar Morta...
La mirada de Jordi Raich es fixa amb atenció allí on sovint acaba la notícia, o es considera que no hi ha notícia. Conversa amb persones. Entra a les llars perquè sovint troba qui el convidi a un sopar genuí de les moltes menes de genuïnitat que esquitxen aquelles terres, o assisteix al funeral d’Arafat i és sacsejat per les multituds, o passeja pels mercats i fa una breu sociologia del souvenir, o fa de mediador perquè es pugui celebrar una boda de quaranta-cinc minuts en terra de ningú, sota l’estricta vigilància de l’exèrcit israelià, perquè tothom torni després a enyorar-se des del lloc que li pertoca, amb mesos i anys de separació per endavant.
Jordi Raich no pren partit, que en aquest cas no significa fugir d’estudi sinó adoptar una forma de compromís realment valuosa. Escriu i diu, doncs, la seva experiència i elabora unes cròniques que defugen les grans paraules o les grans solucions: parteix del convenciment que, d’aquí a seixanta anys, israelians i palestins continuaran matant-se, i ho destaca a la contraportada del llibre. O alguns israelians i alguns palestins, perquè n’hi ha que a banda i banda s’entesten a batre’s per la convivència. Perquè el conflicte s’ha convertit, malauradament, en la forma natural de conviure, o de malviure en aquell recó de la Terra. Guerres de plàstic és la mirada de l’estranger vol entendre alguna cosa, amb unes cròniques on sovint una anècdota o una frase resumeixen amb exactitud el punt de vista de l’autor. Com un dia que s’espera en un dels centeners de punts de control que fracturen Cisjordània, que converteixen activitats quotidianes com anar a l’hospital, jugar una lliga de futbol o visitar la família en complicats i lents rituals on impera l’arbitrarietat dels soldats israelians, i llavors escolta i més tard transcriu un acudit. O dos:
La mirada de Jordi Raich es fixa amb atenció allí on sovint acaba la notícia, o es considera que no hi ha notícia. Conversa amb persones. Entra a les llars perquè sovint troba qui el convidi a un sopar genuí de les moltes menes de genuïnitat que esquitxen aquelles terres, o assisteix al funeral d’Arafat i és sacsejat per les multituds, o passeja pels mercats i fa una breu sociologia del souvenir, o fa de mediador perquè es pugui celebrar una boda de quaranta-cinc minuts en terra de ningú, sota l’estricta vigilància de l’exèrcit israelià, perquè tothom torni després a enyorar-se des del lloc que li pertoca, amb mesos i anys de separació per endavant.
Jordi Raich no pren partit, que en aquest cas no significa fugir d’estudi sinó adoptar una forma de compromís realment valuosa. Escriu i diu, doncs, la seva experiència i elabora unes cròniques que defugen les grans paraules o les grans solucions: parteix del convenciment que, d’aquí a seixanta anys, israelians i palestins continuaran matant-se, i ho destaca a la contraportada del llibre. O alguns israelians i alguns palestins, perquè n’hi ha que a banda i banda s’entesten a batre’s per la convivència. Perquè el conflicte s’ha convertit, malauradament, en la forma natural de conviure, o de malviure en aquell recó de la Terra. Guerres de plàstic és la mirada de l’estranger vol entendre alguna cosa, amb unes cròniques on sovint una anècdota o una frase resumeixen amb exactitud el punt de vista de l’autor. Com un dia que s’espera en un dels centeners de punts de control que fracturen Cisjordània, que converteixen activitats quotidianes com anar a l’hospital, jugar una lliga de futbol o visitar la família en complicats i lents rituals on impera l’arbitrarietat dels soldats israelians, i llavors escolta i més tard transcriu un acudit. O dos:
Un palestí arriba a un checkpoint i un soldat israelià li ordena que descalci i porti un te. Després de queixar-se, el palestí, resignat, deixa les sabates amb el soldat i se’n va a buscar el te. Quan torna, troba el soldat pixant sobre les seves sabates. Mentre el soldat es beu el te, el palestí protesta: com se suposa que hem de negociar la pau si tu pixes a les meves sabates i jo pixo al teu te!
3 comentaris:
Realment els acudits sobre aquest conflicte no superen la realitat de tot el que estan vivint tant palestins com israelians. Tan de bo hi hagués una fòrmula per implantar la pau arreu del món. Gràcies per fer-nos tocar de peus a terra.
Trobo que és una visió molt realista i gens sensacionalista d'un conflicte que sovint se'ns ven com estats units contra el món,
Una abraçada
La veritat és que el llibre demostra que es pot abordar la cosa més complexa amb senzillesa, sense perdre l'esperit crític. I fer-ho amb un tema que desperta tants prejudicis és, sens dubte, un gran mèrit.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada