Les interpretacions

Ahir vaig arribar de nou a la pàgina 54 de Les interpretacions de Lluís Calvo. Fa alguns dies que vaig acabar la primera lectura del llibre i el bon record d’alguns assaigs excepcionals m’ha convidat a tornar-hi. Com el [XXV] de la primera part, una visió panoràmica del noucentisme que parteix de l’arquitectura com a estratègia per explicar millor la literatura. Està escrit d’una manera tan sintètica i lúcida que em sembla agosarat parafrasejar-ne res. Però si hagués de fer-ho, diria que el nus consisteix a explicar el noucentisme com un lloc de confluència d’artistes i escriptors desorientats davant la ràpida evolució dels corrents estètics durant el primer terç del segle passat. Una mena de pont on difícilment trobaríem algun noucentista pur que hi hagués volgut viure. Lluís Calvo desfà aquest nus a partir de les trajectòries individuals, dels noms propis que van haver de viure unes condicions històriques determinades. Davant de la crítica que acostuma a tractar els escriptors com a símptoma d’alguna tendència i, doncs, a polir-los les arestes que precisament els defineixen, Lluís Calvo aconsegueix, en un poques pàgines, escriure un resum molt pertinent sobre un moviment estètic, el noucentisme, sense desatendre la personalitat d’alguns dels seus protagonistes. Així, la crítica que fa de Carner, té en compte tant la individualitat del poeta com el context en què es desenvolupa:

El problema de Carner fou, doncs, d’actitud, no pas d’aptitud. Però el cert és que la seva pròpia disposició vital determinà, finalment, l’amplitud de l’acció creadora. El fet de restar immòbil enmig del segle més convuls i trasbalsador de tota la història de la humanitat no és una postura que el lector atent pugui passar per alt.

Aquí, sens dubte, el lector atent són, com a mínim, dos: Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, tots dos bons coneixedors del new criticism i de la lectura atenta o close reading i cavallers de la causa carneriana. Com a admirador de tots tres, les paraules de Lluís Calvo em semblen, però, exactes. El new criticism, com altres corrents que augmentaven perillosament el cabal de la teoria literària durant el segle XX, se centra en l’anàlisi acurada del text sense tenir en compte la vivència que l’havia ocasionat. Una altra manera d’apartar l’individu, el qual esdevé tan sols l’etiqueta que permet identificar una determinada producció literària. Un dels fils que recorre Les interpretacions és, precisament, refutar tant els qui només volen veure textualitat com els qui només saben veure l’escriptor com una simple baula en la llarga cadena de la llengua, que es manifesta a través d’ell.

Abans d'escriure tot això, he tornat a llegir l’assaig [X] de la segona part on Lluís Calvo —un desconegut— m’explica a mi perquè no m’agrada Heidegger. El començament em sembla magistral:

La religió, avui dia, ha abandonat Déu per envair les ànimes dels escriptors, els rtistes i els filòsofs,els quals en manlleven termes, conceptes i visions per aproximar-se a la idea del sagrat. Cap novetat —podria argüir-se—, si no fos que tot això, paradoxalment, té lloc des de posicions agnòstiques o deliberadament hostils a qualsevol forma de religió.

I encara copiaria més paraules, però m’allargaria massa. Quan publiqui aquest apunt tornaré, unes pàgines més endavant, a les paraules que Lluís Calvo dedica a Gadamer, un autor antipàtic des del dia que Verdad y método en va caure de les mans en llegir les seves idees sobre el sentit comú, el més dòcilment conservador dels sentits. No és estrany que el penúltim fragment de Les interpretacions sigui, precisament, un elogi de Jean Bollack. L’últim fragment del llibre és:

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament aquí, a dins.