Albert Roig escriu a Cecília de Florejats:
És la divisa del poeta plàstic: caminar, llegir, escriure. En la pràctica del plenairisme, sota la pedra presa del natural, i aïllada, trobem la rael i la saó del sobrenaturalisme del poeta de Les irreals omegues. Se’m fa difícil d’imaginar els més celebrats palimsestistes d’avui ensumant fem, dinant mosques, trescant pels cingles i les timbes i els mars de Jacint Verdaguer i Joaquim Ruyra i Caterina Albert, pastors i mariners, jardiners i ascetes. Tots sols, lluny de seu sotallit, lluny d’un eixample que habiten tigres, panteres, jaguars, i altres galindaines de la fum lírica.
El llibre és, doncs, una celebració del plenairisme, d’una manera de pescar, pintar o escriure sensual i barroca, però d’un barroc antiromàntic i antiretòric —antisentimental i reflexiu i àdhuc postutòpic—, que partiria d’un primer barroc català que es caracteritza —i aquí Albert Roig cita paraules d’Enric Casasses— per ser pobre i de poble. De Francesc Vicent Garcia al propi Albert Roig —diríem—, passant per J.V. Foix, Carles Fages de Climent o Blai Bonet. El plenairisme s’oposa al palimpsestisme, una mena de plagiarisme que descendeix de les avantguardes i cau en un formalisme buit, en un neobarroc que en traeix els principis fundacionals, amb una certa exuberància decorativa. El barroc, al contrari, és arquitectura i justesa verbal.
Com I pelava la taronja amb les dents, Cecília de Florejats és un llibre sobre llibres. Com tots els bons llibres sobre llibres, no cal haver llegit els autors que s’hi comenten. Mai no m’ha interessat el Rector de Vallfogona. Però m’agrada llegir les idees que Albert Roig teixeix al seu voltant. Sí m’agraden, i molt, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, llibre que sembla condemnat malviure enmig de la cosa historiogràfica quan, de fet, es tracta d’un esplèndid diàleg humanista; és a dir: narrativa.
Com totes les classificacions que volen ordenar la literatura, també aquesta distinció entre plenairisme i palimpsestisme és inexacta. I seria superficial si no fos perquè contribueix a entendre i a gaudir l’arquitectura secreta de Cecília de Florejats. Paradoxalment la defensa del plenairisme implica l’ús d’eines palimpsestistes: com a El gos del poeta o a Creació del poema, Albert Roig cita, interpreta, experimenta i basteix genealogies literàries sorprenents. Hi ha, doncs, la força de qui és capaç de crear-se una tradició feta a mida, per reivindicar una geografia literària doblement perifèrica:
Dol, sobretot, que no s’haja comprès ni preuat prou la lletra i la llengua de Cristòfor Despuig i de Vicent Garcia. Un pont i una font viva a la cruïlla de la llengua. Com si més enllà de Verdaguer no hi hagués res, només una illa i, més enllà, l’or de la posta, ben lluny, a València.
8 comentaris:
Fa temps que el llegeixo, i tot i no acabar d'entrar en aquest món seu, trobo que és un camí interessantíssim. Els de la taronja em van agradar una mica més.
Bé per en Roig.
Aquest és més dispers i fragmentari. Encara que hi ha la voluntat de reblar el clau amb els apèndix —«Llavor barroca», per exemple—, en general no he trobat un afany per treure conclusions de cada cosa, d'arrodonir-ho tot, cosa que em sembla molt saludable. Fins i tot quan no hi estic d'acord. Del tot.
Salutacions cordials.
una pregunta, en tant que llibreter: ¿en quina secció el poses? és que passa una cosa divertida, amb aquest llibre: segons a quina llibreria vas, el trobes en un lloc o altre. en alguna del Barri Xino, fins i tot, la podies trobar simultàniament a "poesia", "narrativa" (aquests fan cas del lletreret del premi) i "estudis literaris", o bé anava vagarejant d'ací d'allà. tot és culpa, em sembla a mi, de que no reeditin els diaris de blai bonet: són ben bé la mateixa mena d'objecte!!!
Redéu, J.T., això de Barri Xino. Quina elegància. Ara és el Barri Paki.
Depèn de la llibreria, j.t. No hi ha una sola manera d'organitzar les seccions, cada llibreria "forme un système où tout se tient" ;-) Jo el posaria a assaig, que és el to que predomina, encara que tampoc no em semblaria impropi trobar-lo a una secció de biografies, com els dietaris, per exemple. Si les biografies i dietaris estan a la secció de narrativa perquè no disposen d'una ubicació pròpia, em sembla lògic trobar-lo al costat de novel·les i reculls de contes i llibres de viatges Sobre això de trobar-lo a la secció de poesia, bé: depèn del context i de l'afinitat amb els llibres que pugui tenir a la vora.
En qualsevol cas, crec que ha arribat el moment de lluitar contra la hibridació de gèneres literaris que tants problemes ens causa a l'hora d'ubicar alguns llibres a les llibreries. Hauríem de fer alguna cosa per evitar que els escriptors es prenguin tantes llibertats a l'hora d'escriure.
Salutacions cordials
Pssst, bon llibreter! Creiem que això us interessarà...
http://blogs.ccrtvi.com/elsenyorboix.php
certo; tant clar que ho havia deixat aristòtil :). per cert, en una pel·lícula anava un a una llibreria i demanava: "si us plau, els llibres sobre suïcidis, ¿són a la secció d'autoajuda?"
Diria que l'Emili hauria d'ampliar —o, si més no, millorar— el cercle d'assessors: per sort, Adriana Hidalgo gaudeix d'una bona distribució arreu. I no és la primera vegada que escric això.
Home, j.t., tothom sap més d'un llibre d'autoajuda mena directament al suïcidi. Per un instant m'havia semblat lleugerament que potser qui sap si això que has escrit es podria interpretar d'alguna manera gairebé imperceptible com un acudit. Consultaré Gadamer.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada