Les interpretacions del discurs buit

S’acumulen els títols que m’agradaria llegir. La libido legendi, però, pateix la meva infidelitat amb tot de coses que em distreuen de la lectura. Un dit ressegueix, entre la mandra i el desig, els lloms de la pila de llibres que esperen el seu torn. S’atura a Les interpretacions de Lluís Calvo. Una veu virtual n’ha establert la complicitat, un mínim impuls que comença a teixir una xarxa d’afinitats des de les primeres paraules:

[I]

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament allí, a fora.

M’aturo, de moment, a la pàgina 54:

Cada paraula —ja no diguem una frase, un poema o una narració sencera— conté una sèrie de significats que no poden ser obviats i que condicionen el lector. Negar el llenguatge no és possible des del mateix llenguatge.

I m’hi aturo perquè precisament al voltant d'aquestes paraules es desenvolupa el tema d’El discurso vacío, de Mario Levrero:

Hoy comienzo mi autoterapia grafológica. Este método (que hace tiempo me fue sugerido por un amigo loco) parte de la base —en la que se funda la grafología— de una profunda relación entre la letra y los rasgos del carácter, y del presupuesto conductista de que los cambios de la conducta pueden producir cambios a nivel psíquico. Cambiando pues la conducta observada en la escritura, se piensa que podría llegarse a cambiar otras cosas en una persona.

Per això el protagonista, escriptor, s’imposa la disciplina d’escriure cada dia una estona per aconseguir una lletra que resulti més llegidora, amb la intenció que un resultat cal·ligràfic òptim es tradueixi també en una vida més ordenada on, per exemple, seria capaç d’establir prioritats correctes a l’hora d’abordar la convivència matrimonial o una problemàtica relació amb els animals domèstics. Però topa amb un obstacle imprevist: si es deixa arrossegar pel sentit dels mots, per la tendència a fabular i a dotar d’una coherència narrativa fins i tot als fets més aparentment irrellevants, la lletra es desboca i torna a la seva confusió original. Intenta, doncs, escriure frases banals; construir, doncs, un discurs buit a partir de les accions més rutinàries de la vida, un propòsit en el qual sembla reeixir. La seva dona és qui llegeix els exercicis i en determina el progrés. Però el protagonista s’adona que en tot moment ha tingut en compte que la seva dona llegiria els exercicis cal·ligràfics i que sota l’aparent banalitat del discurs —quan aconsegueix una lletra més elegant— hi ha alguna forma d’eloqüència soterrada adreçada a ella. Per això El discurso vacío conté dos fils: els exercicis de l’escriptor —públics perquè almenys una persona els llegeix— i «El discurso», on analitza el sentit amagat d’uns exercicis que aspiren a la buidor.

La novel·la és sorprenent i molt divertida, malgrat que les meves paraules no l'encertin gaire. Hi vaig arribar com vaig arribar a Les interpretacions: per atzar. Si una editorial exigent i arriscada com Caballo de Troya —que ha publicat, per exemple, La expectativa i anuncia Autobiografía médica, tots dos de Damián Tabarovsky— decideix publicar alhora dos títols de Mario Levrero —El discurso vacío i Dejen todo en mis manos—, cal parar-hi atenció. Un atzar que ha acabat per relacionar dues lectures recents, de dos autors geogràficament distants però no al meu estudi, on mantinc Les interpretacions i El discurso vacío l’un al costat de l’altre.