Primer em va semblar un llibre de poemes lleuger, agradable, amb l’inevitable rerefons irònic i tèrbol de la cosa contemporània. Amb una lectura desordenada, com sempre, el vaig tastar encuriosit. I la curiositat s’esllanguia entre belles paraules, associacions sorprenents i versos incomprensibles.
Però una nit vaig escoltar com recitava els seus poemes Silvie Rothcovic. Una veu clara, probablement tímida, matisava cada paraula. “Imagina que escoltes Satie” em va dir algú. L’Helicòpter s’enlairava, doncs, i les estranyes referències musicals ja no m’ho semblaven tant.
Un paisatge urbà poblat d’interiors, habitacions plenes de música i llibres. Dunes i onades de paraules i sensacions que no sacien. Un tu inabastable que s’esmuny entre les esquerdes del desig. Un jo incòmode que s’amaga, poetes i compositors li fan de disfressa. El tedi. Versos apedaçats amb el fil del neguit. Un joc i la impossibilitat de resoldre el joc. He perdut el compte de les vegades que l’he llegit.
Braille
tachadura
t’escriuré una carta
amb una sola paraula
l’enviaré a qualsevol altra persona
5 comentaris:
HOla, LLibreter:
Jo també vull deixar reflectit al seu bell blog uns versos que m'agraden molt:
"por una vez
lo que siempre soñé hacer
prométeme
construir una senda
por una vez
lo que siempre soñé hacer
prométeme
construir una sena que pueda recorrer"
No sé per què , però em recorden els versos que vostè ha deixat...
Joan V.
Héroes del silencio? Molt subtil. Celebro que t'hagi agradat el poema de la Silvie.
Salutacions cordials.
La fragilitat i la lleugeresa totalment allunyades de la banalitat. La música expressant-se en paraules. Helicòper aporta, em sembla, una mirada nova, des d'un llenguatge "postmodern" (amb perdó), a la poesia de per aquí. Cal parar-hi atenció, sí.
Poesia fresca, com les imatges del bloc de l'autora. Sens dubte és la mussa d'algú.
Musa, perdó.
Publica un comentari a l'entrada