Els futurs de la indústria editorial és el nom del simposi que es va celebrar a Barcelona al novembre del 2005, i també el títol del llibre que recull alguns extractes significatius de les intervencions dels editors, llibreters, escriptors, periodistes, agents literaris, etc. que hi van intervenir. Per exemple, Antonio Franco:
El resultat és que el suplement de llibres d’El Periódico ha desaparegut discretament, sense que ningú el planyi. I és una pena, perquè m’agradava. No he comprovat si, tal com afirma Antonio Franco, la resta del diari s’ha “contaminat” amb més contingut llibresc. Sospito que més d’un programador de televisió va assistir a les sessions del simposi i va deixar-se convèncer per aquest raonament. Sam Abrams, en un article de la secció Diàleg de l’Avui titulat Discursos dobles, constata la contradicció entre el suport que reben les cada cop més curioses campanyes institucionals de foment de la lectura i el fet que
Els exemples que posa són: Fum d’Estampa, Catalunya Cultura, De llibres i Saló de lectura; programes d'emissores públiques de ràdio i televisió, de la mateixa manera que també són públiques les institucions que paguen les campanyes de foment de la lectura. Sam Abrams tampoc no s’està d’afegir els problemes que pateixen Serra d’Or, El Temps i Benzina. Deu ser que la revista Caràcters gaudeix d’una envejable salut financera. Als suplements dels diaris també els toca el rebre, perquè
He de fer una confessió de la qual potser us riureu: jo sóc enemic del suplement de llibres. Crec que els llibres haurien de formar part del contingut ordinari del cos general de periòdic. Sembla que l’única manera de garantir que hi hagi un espai real i segur del món de les lletres és treure’l i protegir-lo tot i saber que fem un mal negoci. Pel que anomenem lògiques del mercat difícilment es poden mantenir uns quaderns d’aquest tipus i per això solem buscar patrocinadors que coincideixen a pensar que està bé destinar aquestes pàgines als llibres (...) Tot i així, hi ha una segona estratègia que és intentar “contaminar” la resta del periòdic amb contingut de llibres.
El resultat és que el suplement de llibres d’El Periódico ha desaparegut discretament, sense que ningú el planyi. I és una pena, perquè m’agradava. No he comprovat si, tal com afirma Antonio Franco, la resta del diari s’ha “contaminat” amb més contingut llibresc. Sospito que més d’un programador de televisió va assistir a les sessions del simposi i va deixar-se convèncer per aquest raonament. Sam Abrams, en un article de la secció Diàleg de l’Avui titulat Discursos dobles, constata la contradicció entre el suport que reben les cada cop més curioses campanyes institucionals de foment de la lectura i el fet que
van desapareixent, neutralitzant-se, erosionant-se, marginalitzant-se o sectaritzant-se moltes de les eines de les quals disposen els lectors comuns per apropar-se o endinsar-se en el fabulós món de la lectura.
Els exemples que posa són: Fum d’Estampa, Catalunya Cultura, De llibres i Saló de lectura; programes d'emissores públiques de ràdio i televisió, de la mateixa manera que també són públiques les institucions que paguen les campanyes de foment de la lectura. Sam Abrams tampoc no s’està d’afegir els problemes que pateixen Serra d’Or, El Temps i Benzina. Deu ser que la revista Caràcters gaudeix d’una envejable salut financera. Als suplements dels diaris també els toca el rebre, perquè
Encara que discrepi d’alguns judicis concrets, coincideixo en general amb el diagnòstic que proposa Sam Abrams; em sorprèn, però, que no esmenti ni una sola vegada la paraula internet.van perdent credibilitat per moments i s'han convertit en autèntics guetos sectaris dels quals molts lectors desconfien sistemàticament. I com a conseqüència, els suplements que són referents d'obertura i pluralitat, com ara els de l'AVUI, El Mundo i el que queda del d'El Periódico, en molts casos paguen la factura del just pel pecador.
16 comentaris:
El suplement de llibres de La Vanguardia va quedar diluït en una cosa que es diu Cultura i que està bé, però no és el mateix. La desconfiança ve, a vegades, per l'excessiu pes que en els suplements tenen o tenien els autors 'locals' o sigui, els vinculats d'alguna manera al mateix diari. Conec casos de primera mà en els quals a algun comentarista se li ha 'tocat el crostó' per no haver lloat com calia un autor de la casa periodística.
Per cert, respecte a l'obertura i pluralitat, el diari al qual em referia abans és l'Avui, voldria que quedés clar...
Mòmies momificades del segle passat, Abrams & Co. Els nous vents els escombraran com fulles seques tardorenques....
El suplement Cultura/s de La Vanguardia em sembla que està molt ben estructurat, no crec que sigui una cosa diluïda, Júlia. Tret d’algun crític habitual que no em fa el pes, ha estat l’únic suplement que ha dedicat un espai generós a un llibre excepcional com La nació i la mort; amb això vull dir que els responsables són gent oberta i plural, com convidar un blogaire a dir-hi la seva. Pel que fa a la meva experiència, a l’article que hi vaig publicar només em van imposar una condició: el nombre màxim de caràcters. Estic d’acord amb tu que el suplement de l’Avui és molt bo i l’espero amb més interès que, per exemple, el Babelia.
Sam Abrams no em sembla cap mòmia, Toni. És un senyor que està molt ben informat, encara que en ocasions empri el seu excepcional domini de la retòrica a favor d’una divertida tendenciositat. Això no justifica, però, que cometi omissions injustificables com, per exemple, no esmentar la revista Caràcters —que sempre ha mostrat un gran interès per la catosfera, per exemple— o que oblidi les coses que s’estan desenvolupant a internet, i no em refereixo únicament als blocs que parlen de llibres sinó també a llocs de gran influència com el canal Lletres de Vilaweb. Per cert, enhorabona pel nou premi.
Osti Toni, per ser tant convergent tens un odi visceral contra el millor crític de l'únic diari no obertament socialista.
Si Abrams salva el periódico, seria de justícia salvar el quadern d'el pais, el que passa és que crítics com Ponç Puigdevall fan malbé aquest suplement, de fet en una crítica seva només mirant l'editorial ja saps si serà bona o dolenta. El mateix penso de Julià Guillamon, potser la vanguardia necessita algú amb més perfil propi, tampoc m'agraden les crítiques de Jordi Galves, només salvaria la part no literària i en Bru de Sala i en Saladrigas.
Per cert, us deixeu el presència d'el punt, no mata però és potable.
Uff, l'amo de Caràcters, si jo et contés...
Sam Abrams és tendenciós, i d'això en tenim una prova quan veiem total a campanya que va fer en el seu moment per promocionar els "imparables" com si fossin qui sap què. Qui és amic seu és bo i guanyarà premis i sortirà als suplements. I amb qui no tingui bona relació no hi haurà res a fer. Això no vol dir, és clar, que no disposi d'una certa saviesa i lucidesa a l'hora d'escriure segons què.
El que no entenc és aquesta ceguera vostra amb el suplement de l'Avui. Està clar que l'Avui és el que més parla de llibres i el que de més llibres parla a cada suplement. Potser té algun col·laborador bo de veritat, com l'Isern o el Melcion Mateu, però la majoria dels que hi escriuen semblen veritables becaris fent el que poden. A més, és el suplement més endogàmic que existeix. Avui l'H Mor parla de la Xargay (que és la seva parella), la Xargay parla del Casasses´(sí, són bons amics), el Casasses parla del Pedrals (una mena de deixeble) mentre el gerard Altaió (que ja no hi és)parla de l'H Mor i la Dolors Miquel parla de l'Altaió (Gerard) Us asseguro que sovint hi ha aquesta mena de femer pudent que fa el suplement insuportable. El Castillo hauria d'estar una mica més despert i potser s'hauria de desvincular de la seva elegíaca enyorança de anarquista i posar-hi veritables crítics.
Pel que fa al Quadern, el seu defecte no és el pobre Puigdevall, amb els seus problemes de ressentiment (com els que tenen tots els que van fundar els Ciutadans) i d'alcoholèmia. El Puigdevall és un bon crític i en sap un ou i escriu molt bé. També hi ha el Llovet, que ja em perdonareu però és una delíocia de llegir. i els col·laboradors itinerants són bastant més bons que la dels altres suplements. El problema del Quadern és l'espai. Els hi fa com nosa, als de El País, i de vegades només s'hi parla d'un parell de llibres. On s'ha vist un suplement cultural on només es parli de dos llibres? És lamentable.
I vigileu amb le Jordi Galves. Aquest impostor escriu poquíssimes ressenyes. En publica una cada setmana, sí, però només les signa. Té negres? Sí, en té. I no és especulació, us ho puc assegurar.
Oh anònim enmascarat, les teves veritats m'enllueren.
Suposo que seguint amb el tau raonament l'Eva Piquer deu ser família de l'Albert Om, el Huertas de la Pilar Miró, la tal Noemí filla d'en Palau i Fabre (es deu haver canviat el cognom), l'Emili Teixidor deu ser president d'òmnium i el Pere Guixà de mig Eua, per no parlar del Pere Pons. Ah, i en Jordi Llavina és crític de collons
Per cert, molt seriós un quadern d'el pais amb una secció de tele (!!) i em ratifico pel que fa al PuIGDEVALL, MIRANT l'editorial ja saps si la crítica serà positiva o negativa.
Home! Avui estic d´acord amb el senyor Ibáñez.
El Cultura/s i els suplements literaris de El Mundo i l´ABC em semblen els més dignes i seriosos.
Si voleu llegir un comentari de l'Abrams on es veu bé de quin peu es descalça:
http://www.elmundo.es/papel/2006/11/03/catalunya/2045657.html
Parlem-ne, doncs.
Hola Llibreter:
Tinc entes que El Periodico va reformar-hi el seus suplements i va crear un "global", es diu Exit i surt els dijous, conté crítica de llibres, música, cine i moltes més coses.
Evidement es un molt pobre sustitut de Llibres. A mi me agradaba molt.
El de La Vanguardia ho trobo també molt interesant.
records
Josep
home, el joc de mans entre la "falta d'estructura" i la "falta d'un eix vertebrador de signe narratiu" (per cert, així Foix tampoc no feia poemes en prosa; haurà de reescriure el pròleg de Tenebra blanca!) és memorable, dins el seu gènere. recordo, però, una taula rodona sobre Carner on el Virgili va ser l'únic que va dir alguna cosa. i interessant, a sobre. a veure si serà això...
estic d'acord amb l'anònim, vaja; el suplement de l'Avui és una mica aixins. millor el del Quadern del País, tot i que sigue tan breu. ara, que la discussió dels suplements, ja caaaansa... I el fet que tot s'expressi en termes personals (ressentiment, alcoholisme, tendenciositat, etcètera), també és una manera de marginalitzar les eines per als lectors comuns, que ens ho mirem tot esmaperduts perquè l'únic que ens interessa és llegir, no conèixer misèries humanes. au.
senyor Pedro, la vostra ironieta és molt simpàtica però del tot innecessària. Tot el que dieu (que si l'Eva Piquer deu ser família de l'Albert Om, el Huertas de la Pilar Miró, la tal Noemí filla d'en Palau i Fabre (es deu haver canviat el cognom), l'Emili Teixidor deu ser president d'òmnium i el Pere Guixà de mig Eua, per no parlar del Pere Pons. Ah, i en Jordi Llavina és crític de collons) és utilitzar demagògicament el ditirambe per posar en dubte unes afirmacions que li puc ben assegurar que són reals. I si no em creu o no em vol creure, vagi vostè a saber per quina raó, hauria de tirar d'hemeroteca i fer una revisió exhuastiva del suplement cultural de l'avui i hi veuria, encara que no la volgués veure, l'endogàmia malaltissa que s'hi arrossega. I si tot s'expressa en termes personals és perquè aquests termes personals són allà i condicionen el resultat final que ens arriba als pobres lectors àvids de qualitat suplementística. No hem inventat res i qualsevol que s'acosti una mica a aquest món ho pot constatar tot (no utilitzem el rumor sinó els fets).
Pel que fa al Quadern la vostra raó, que la té, sobretot amb això de la pàgina dedicada a la tele, no exclou la nostra raó, que és que hi ha bons col·laboradors. El problema no és que hi hagi tele, el problema és que no hi ha més espai per a cultura de veritat. Si enlloc de dedicar dues pàgines a llibres en dediquessin sis o vuit, la part de la tele al final ens importaria un rave. El tema Puigdevall no li'l negaré, però malgrat el condicionament editorial el tio escriu molt bé i en sap, però això del condicionament editorial ja ho sabem, o no recodeu què va passar al Babelia amb el llibre de l'Atxaga i un dels millors crítics que corren per aquí?
Per cert, l'anònim que dóna el link del comentari de l'Abrams, no sóc jo.
I si sóc anònim és perquè no sóc ningú, i com els cavallers del cicle artúric, fins que no has fet cap proesa no tens dret a lluir nom. I jo, de proeses, res de res.
Quantíssima raó arrossegues, anònimus...! Sàpigues que darrerament, a més, el Fancelli ha deixat de ser el director de Cultura al País "català", i que la que el substitueix és del món de les arts plàstiques... és a dir, que la part dels llibres encara ho té pitjor a partir d'ara. Si t'hi fixes alguns dels col·laboradors/ressenyadors han desaparegut del mapa.
Però què hem d'esperar d'eixe món?
No m'he explicat bé, no opinava sobre si el suplement de l'avui era bo o no, volia dir que sé que a algú que hi va escriure una crítica el van 'renyar' perquè no feia una valoració positiva d'un autor 'de la casa'. Sobre el suplement actual de la vanguardia, pot ser bo, però no té la categoria ni el volum de l'anterior, que només era sobre llibres, segons la meva opinió. El fet és que hi ha molta gent que publica i que no té accés a aquests suplements, ni a les ràdios ni a les teles, si no té un conegut que s'interessa per ell-ella. En el fons, ens agradi o no, es veuen molt, massa,les capelletes culturals. Cosa que no treu mèrit a articles interessants, que n'hi ha.
Doncs sí, la tendenciositat de Sam Abrams em sembla divertida, com tota la tendenciositat que trobem habitualment als suplements literaris; anomenem-la amiguisme, endogàmia, corporativisme o com vulguem. Em sembla inevitable. I, per les coses que he llegit als comentaris, sembla que més o menys tothom s’adona d’aquests tripijocs.
La importància dels suplements, revistes, llocs d’internet i programes de ràdio i televisió és que creen una mena de complicitat. Serveixen de guia entre la inabastable quantitat de llibres publicats. Al final, però, cada lector tria els mediadors que més li convenen. Per això em sembla tan reeixit el model de Saló de lectura, perquè els lectors són els mediadors; fins i tot els qui es dediquen a l’escriptura, quan comenten un llibre al programa ho fan com a lectors.
Per cert, aprofito per felicitar l’equip de Saló de lectura pel programa d’aquest dimecres: quina immensa bufetada als responsables de BTV.
Un exemple de mediació: la primera notícia que vaig tenir de Jordi Bonells era una faixa d’un llibre on s’afirmava que era una mena d’hereu de Bolaño. Com que ja vaig passar per la mala experiència de llegir les primeres pàgines d’un mal imitador de Bolaño, el nom del qual ni recordo, aquesta faixa va aconseguir que no m’interessés gens ni mica per Jordi Bonells. Si no fos per la manera com a L’efecte Jauss i a La Segona Perifèria van parlar d’aquest autor jo no hauria llegit Déu no surt a la foto. Que, per cert, està força bé.
Publica un comentari a l'entrada