dissabte, de juny 10, 2006

Autoritats

. dissabte, de juny 10, 2006

Ja sé que em jugo la reputació pel sol fet d’esmentar la revista Qué leer, però és que, a banda la xafarderia que em mena a fullejar-la cada mes, voldria destacar la secció de Joan Josep Isern sobre literatura catalana. Sol escriure uns articles concentrats en què fa una síntesi de tendències literàries molt útil per organitzar la informació dispersa que acumulem de tot arreu. La revista ha arribat als deu anys i, en el balanç que li toca fer, Joan Josep Isern dedica bona part de l’espai a parlar dels blocs sota el subtítol “Internet no ha podido con el libro”, on destaca la publicació del llibre de Tina Vallès L’aeroplà del Raval. És un exemple de les noves relacions entre el paper i la pantalla: d’una banda, sorgeixen nous interessos editorials que tenen com a punt de partida les noves tecnologies; de l’altra, internet ofereix avantatges amb els quals el llibre no pot competir.

A Extratexto, bloc descobert via Con valor i Brétemas, hi ha una reflexió molt interessant sobre O papel do livro. Estic d’acord amb la idea que internet permet prescindir de determinats tipus de publicacions impreses; però, més que en relació amb la utilitat, jo plantejaria la qüestió des del punt de vista de la mena de coneixement que ens proporciona cada mitjà: un vídeo sobre la vida de Tina Turner, per exemple, interactiu i amb videoclips, entrevistes, concerts en directe, el testimoni de músics, productors, crítics, etc. no exclou l’interès que pugui tenir un bon llibre. Cada forma de transmissió requereix un temps i una predisposició diferents i, per tant, em sembla que és una qüestió que no es redueix la sola utilitat dels diccionaris i enciclopèdies de paper respecte a la versió digital, on l’hipertext sí és determinant perquè no es tracta tan sols del fet que consultar-los sigui més pràctic —sempre que l'ordinador estigui engegat, és clar.

La revista Quimera ha incorporat una secció sobre blocs literaris escrita per Jesús Casals que comença amb un article dedicat a El lamento de Portnoy, un bloc molt recomanable que vaig descobrir via La Segona Perifèria. Una revista amb una autoritat reconeguda en crítica literària reconeix la importància de noves formes d'accés a la informació bibliogràfica. També en aquest cas la circulació d’informació entre paper imprès i internet són complementaris, de manera que cada lector pot establir la seva pròpia xarxa de confiança. La noció d’autoritat, en el sentit de persona que domina un tema i que estalvia al lector bona part de la feina de triar, s’ha tornat més complexa i, sobretot, més dispersa. Jordi Gràcia, en un article publicat a la Revista de libros sobre el sistema de premis literaris, es queixa que

Y encima, en España, frente a la severa asepsia germana, no tenemos crítico que haga de Gran Crítico («un rol social que en España no existe», dice Neuschäfer), y si alguno lo pretende es carne (y espíritu) de la rechifla general, si no de cosas peores.

Si a Catalunya ja no hi ha tampoc el Gran Crític, havent-hi com hi ha una legió de candidats, amb internet serà del tot impossible que ningú obtingui el consens necessari per ocupar aquest lloc imaginari.

16 comentaris:

sfer ha dit...

Realment volem algú que faci de "Gran Crític"? Jo no, gràcies!

Anònim ha dit...

Moltes gràcies, desconegut amic Llibreter, per dues raons: per l'atenció que dediques a la meva secció del Qué leer i per l'amabilitat de fer pública la teva opinió al respecte.
Com diuen ara (i pèssimament, per cert): "ens llegim".
JJI

Anònim ha dit...

¿Gran crític? no fotem cagare·la. Libretista, ¿realment t'has llegit els resumets del "gran crític" JJIsern al Qué leer? No m'estranya que a les Espanyes ens tinguin per nindundis sobreactuats

Anònim ha dit...

Concordo com as suas palavras.

De facto, de um modo global um produto com características diferentes (não necessariamente redutoras) não implica a anulação do produto anterior.
No entanto, dadas a necessidades objectivas das indústrias culturais de responderem às exigências do mercado, uma ruptura tecnológica tende a reforçar o carácter evolutivo das novas apostas, assim sendo, não anulando, acaba por absorver a maior parte do capital e das apostas da indústria, dominando o mercado e anulando as vantagens de escala que o produto anteriormente tinha.

Dessa forma, o produto continua a ter razão de ser, no entanto reduz imenso o seu poder de mercado, o seu público e, consequentemente, altera a sua competitividade (nomeadamente ao nível do preço de custo).

Anònim ha dit...

¿A Catalunya ja no hi ha tampoc el Gran Crític? ¿ja? ¿vosl dir que mai n'hi ha hagut de Gran crític indiscutit? ¿Molas?

Anònim ha dit...

Se eu tivesse inventado a minha escrita tê-lo-ia feito como uma revolução interminável. [...] No momento em que deixo (publicar) o «meu» livro (ninguém me obriga a tal), torno-me, aparecente/desaparecente, como o espectro ineducável que não terá nunca aprendido a viver. O rastro que deixo significa para mim ao mesmo tempo a minha morte, por vir ou já vinda, e a esperança de que ela me sobreviva.

el llibreter ha dit...

Sí que n’hi ha, sfer, de candidats a Gran Crític; els qui volen ocupar el lloc, per exemple, d’un Triadú quan era sinònim de triar dur o emular un Reich Ranicki, es distingeixen per escriure alhora a favor i en contra d’algú, amb maniobres argumentals febles però espectaculars.

Ja ho sé que hi ha crítiques que escrius amb més dedicació, jotajotai, però t’he d’agrair sobretot els articles panoràmics on demostres que posseeixes molt bona informació i una gran capacitat per identificar tendències, articles que, com a llibreter, em resulten molt útils, com dic, per organitzar les dades disperses que procedeixen dels distribuïdors, les editorials i els suplements literaris.

Cada dia m’amoïna menys l’opinió que tinguin de “nosaltres” a les Espanyes, no sóc dels qui pidolen engrunes de reconeixement. Tampoc no m’amoïnen gens els comentaris que m’atribueixen opinions que no he escrit, com ara que hagi penjat a Joan Josep Isern l’etiqueta d’aspirant a Gran Crític. Ara bé, hi ha aspirants a Gran Crític que no han tingut l’inconvenient d’escriure contra Joan Josep Isern amb el pretext de criticar el mateix llibre.

Un a cosa que m’interessa molt, benvolgut Nuno Seabra Lopes, és la mena de coneixement que ofereixen les noves tecnologies. Sobre això s’ha escrit força des de diverses perspectives, des dels estudis de cultura escrita a les investigacions sobre la consciència. I si una cosa tinc clara, com diu Roger Chartier, és que hores d’ara és impossible saber les conseqüències de tot plegat en la transmissió i recepció de la informació, massa aviat, de fet. Per això la teva aportació m’ha semblat molt interessant; no tan sols per les coses que planteges, amb les quals estic d’acord, sinó també per les preguntes que suscita.

Sí, Toñi, el Joan Triadú, com dic més amunt, de La poesia catalana de postguerra, per exemple; tot i que ara ja s’ha apartat de les batalletes. Indiscutible, però, no; i aquí tens raó: sempre hi ha hagut focus de resistència.

Sant Google sia lloat, De Ruda: Não é uma ambição de imortalidade, é antes estrutural. Deixo ali um pedaço de papel, parto, morro: impossível sair desta estrutura, que é a forma constante da minha vida. De cada vez que deixo partir qualquer coisa, que certo rastro parte de mim, “procede” de mim, de modo irreapropriável, eu vivo a minha morte na escrita. Jacques Derrida dixit.

Anònim ha dit...

és clar que en J. Gràcia pensa que el Gran Crític és ell.

Anònim ha dit...

Apa! Ara el senyor Joan Josep Isern sap que treballa en una revista de reputació dubtosa. I si ho és la revista, també ho serà el propi senyor Isern? Perque ell participa en el procés creatiu. I si la revista la fan un grup de treballadors, aquests també tenen una reputació sospitosa? I els lectors que llegim "Qué Leer"? Som persones sense crèdit ni criteri?

Quina mania amb el menyspreu de elements i propostes culturals que no arriben als nivells adequats per segons qui. La citada revista fa una feina molt interessant d´apropament, exhibició i descubriment del fet llegidor encara que no ho faci amb altes mesures d´exigència literària. És trist que un llibreter s´excusi per llegir, perdó, per fullejar "Qué leer". Molt trist.

Anònim ha dit...

Uauuu, Llibreter. Des del dissabte al migdia, quan vaig deixar-te el meu comentari d'agraïment, no havia tornat a visitar la teva pàgina i veig que, com ja m'imaginava, això de la crítica continua generant anticossos i sacsejant vanitats cosa de no dir.
Com que ja tinc una edat i el meu mal no vol soroll em limitaré a fer aquí una afirmació que he expressat públicament cada vegada que algú m'ho ha preguntat: de tots els crítics nascuts de 1950 ençà que amb més o menys encert ens dediquem a parlar de literatura catalana en els papers el més preparat al meu parer és -i amb diferència- Julià Guillamon.
Una cosa molt diferent és que les seves tries o les opcions ètiques i/o estètiques que pugui defensar agradin a més o menys gent.
Amb això dels gustos ja se sap, hi ha opinions... per a tots els gustos.
Gràcies per acollir-me una vegada més.
JJI

Biel Barnils Carrera ha dit...

En aquest país sobren GRANS crítics i capelletes, en aquest cas literàries.
El què cal és divulgar la nostra literatura i la d'arreu sense prejudicis ni capelletes. La resta és literatura...

el llibreter ha dit...

¿Et llegeixes Qué leer sencer, llegidor pecador? Em sembla molt bé, la veritat. Jo no em llegeixo sencera cap revista ni cap suplement de llibres: fullejo i em detinc on m’interessa. I ara em negaràs, és clar, que Qué leer té un vessant xafarder. Ja ho sabia que, d’una manera o altra, em jugava la reputació si esmentava la revista. Què hi farem!

Si cito la revista Caràcters, surt el comentari inevitable sobre l’endogàmia; si cito la revista Quimera, el tràfic d’influències acadèmiques. Citi la revista que citi, Jotajotai, sempre hi ha algú que mostrarà alguna sospita sobre la seva sola existència. Per això la petita broma sobre jugar-me la reputació.

Les capelletes, ja ho he dit en altres ocasions, són necessàries per a la bona salut de la literatura catalana. Biel: a tot arreu hi ha capelletes. Entre les picabaralles habituals, a més a més, de vegades s’introdueix alguna reflexió literària. Potser, fins i tot, cal que hi hagi més capelletes; perquè jo no en veig gaires, la veritat.

Anònim ha dit...

Dicrepo en això de divulgar, si és que parlem de crítics: la publicitat divulga, el crític opina i argumenta sobre judicis estètics o impressions etc REl crític ha de triar, destacar tendències i llibres, autors i alts-i-baixos: el crític no té per què aure simpàtic, malament rai.

Anònim ha dit...

Sr. Llibreter: Si dic que llegeixo "La Vanguardia" o "El Periódico" no vol dir que llegeixi fins i tot els anuncis per paraules. Hi ha un vessant xafarder que ocupa el 3 per cent del total de la revista, i què? La seva reputació no patirà mai per esmentar qualsevol revista, només faltaria! De qualsevol manera veig que al sr. Isern ja li expliqueu que el comentari era una petita broma. Bé, bé.

el llibreter ha dit...

Bé, bé... De res no serveix haver defensat bons suplements com el del Periódico o l’Avui dels qui es planyen eternament per la manca de qualitat, o alguns llibres bons de l’escrutini ferotge dels comissaris de l’excel·lència que només llegeixen coses sublims. Tot això que escric és efímer, no té gens ni mica d’importància. Tant se val.

Anònim ha dit...

Que n'arribem a ser, de quimèrics, Déu meu... ¿Tota aquesta algarabia només per si algú -tret de qui l'ha desencadenat- té prou pa a l'ull com per suposar que hi ha algun lligam entre una al·lusió a la meva persona i una altra a un fantasmagòric Gran Crític Català en la mateixa nota del Llibreter?
D'això, aquí, en diem "pixar fora de tes(x)t" i a Espanya "Matar moscas a cañonazos".
Ja és ben cert allò que deia la meva àvia, pobreta, "qui no té feina el gat pentina".
Apa, siau bonets.
JJI