Parménides és, sens dubte, una de les obres majors de César Aira. Cal trobar el pretext per dedicar-li un apunt exclusiu. En un hipotètic apunt dedicat a les petites editorials argentines podria incloure algun comentari sobre El todo que surca la nada o El cerebro musical, publicats a la col·lecció Nueva Narrativa y Poesía Sudaca Border de l’editorial Eloísa Cartonera, o sobre Haikus, un relat breu publicat a l’editorial Mate, o sobre Cómo me reí, publicat per Adriana Hidalgo. Un bon tema d’investigació que regalo als estudiants de filologia és: ¿existeix alguna editorial argentina on no hagi publicat res —encara— César Aira? Un altre tema digne d’estudi: ¿existeix algun poeta que no hagi publicat —encara— un llibre amb pròleg de Pere Gimferrer?
Al matí, al metro, o a l'autobús, o al tren, cap a la feina, un llibre. Però un dia llegeixo Historia técnica de un poema de Juan Rodolfo Wilcock i se m’escapa el riure. Divagacions sobre la lectura al transport públic i el joc de complicitats, indiferències, dissimulacions, mirades, etc. entre els passatgers a propòsit de la lectura.
L’edició de Lo somni de Bernat Metge a cura d’Stefano Maria Cingolani seria un bon pretext per parlar de com la inclusió d’un autor en el cànon literari implica sovint l’ocultació dels aspectes més incòmodes de la seva obra. La "Introducció", l’única part que he llegit fins ara, demostra que aquesta serà l’edició de referència. També hi ha la possibilitat d'escriure sobre el mèrit d'elaborar una bona edició crítica.
El magnífic Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans de Joan-Lluís Lluís comença per Acrollam. És una obra personal, de les que demanen molta dedicació i atenció, i l’omissió d’una dada que a mi em sembla important no impedeix fullejar-lo i gaudir-ne. El cas és Acrollam podria haver estat el pretext per parlar del diccionari i, alhora, felicitar Biel Mesquida pel Premi Nacional de Literatura, atorgat per Els detalls del món. Acrollam apareix a Excelsior però Joan-Lluís Lluís només esmenta un conte d’Ofèlia Dracs, publicat el 1985.
Escriure sobre Inscribir y borrar de Roger Chartier seria el pretext per parlar de Katz Editores, una nova editorial que comença molt bé. De pas, examinar la possiblitat de demanar una subvenció al consolat d'Argentina.
Hi ha l’apunt pendent sobre Vidas minúsculas, el llibre que més m'ha agradat de Pierre Michon.
Mario Bellatin és el descobriment del mes de maig i encara no he escrit res sobre ell. Fa mesos vaig llegir Lecciones para una liebre muerta, que em va agradar però no em va incitar llavors a continuar amb aquest escriptor. Damas chinas, en canvi, m’ha semblat una obra mestra de l’el·lipsi i de la ironia. Després, La escuela del dolor humano de Sechuan, Salón de belleza, Flores i sobretot el que m´ha agradat més fins ara: El jardín de la señora Murakami.
Entre els llibres pendents de llegir: Els altres andalusos i Maestros antiguos de Thomas Bernhard. Pretext per escriure un elogi del llibre de butxaca.
Trobar la manera de parlar d’un llibre excepcional: La nació i la mort d’Idith Zertal.
5 comentaris:
Maestros antiguos... Què esplèndit. Com fer-se un fart de riure, mentre se't congela la sang.
Un darrer Bernhard on predomina la tristesa, on sempre havia predominat la mala llet.
Lola
coincideixo amb l'exel·lència del Maestros antiguos de Bernhard. Però jo no el veig tan trist i s mólt mal lletós, tan mal lletós que traspassa la frontera, per l'excés, l'escreix!!!!!, i desfer-ma la constant riallada. És Bernhard ja de tornada de tot, i això que Bernhard sembla de tornada de tot des del primer llibre. És, per tant, Bernhard de tornada de Bernhard, però sense trair Bernhard. Bernhard al límit. Això sí, els que no saben riure amb Kafka, per exemple, que no s'hi esforcin gaire, que amb Barnhard tampoc riuran.
Per cert, llibreter que il·lumines la nostra llibreta de novetats admirablement, l'últim de Yasmina Reza (En el trineo de Schopenhauer) és una joia, i una prova potentíssim de la vigència de Thomas Berhard (i Becket, sí, el Becket de Michon!). És a dir, després de Reza podem dir, drets, Bernhard és viu. És viu!
Archimboldi, Bernhard sempre té mala llet. Sempre. És essencial la mala llet en ell. I jo, llevat d'un parell o tres d'obres ("Sí", per exemple) sempre m'hi he fet un fart de riure. Però "Maestros antiguos" és també trist, la qual cosa em va sorprendre; em va sorprendre les pagines finals al "amor de mi vida" (em sembla que ho diu així). No sembla una impostura aquest "amor", és ben creïble, i no li coneixia aquesta vessant.
Lola
La meva lectura d'aquesta setmana, al metro, és la deliciosa peça "Sonets del portuguès", d'Elizabeth Barrett Browning traduïts al català per la prolífica i brillant traductora Dolors Udina.
Quan, entre sonet i sonet, aixeco el cap, sempre trobo uns ulls que m'escruten inquietants... llegir poesia? al metro? TOT UN PLAER!
Salut!
"Tot es movia, tot s'acoloria. / I, cendra d'aquest somni, / hi havia el dibuix negre sobre un xarol verd fosc"
Que aquests versos, trobats a l'atzar de la Xarxa, de l'abandonat Garcés t'acomapanyin, Llibreter generós i culte, en les teves navegacions aventureres pel mar dels llibres estimats.
Da-li cebes!
Un fan
Publica un comentari a l'entrada